El viatge del segle

La noia va asseguda al bus absorta amb “La plaça del Diamant” i, de sobte, comencen uns sotracs que acompanyen la marxa. “Per què anem tan a poc a poc?”, pensa ara que ha aturat la lectura. Vol saber per on van. A través de la finestra veu les torres de plaça Espanya però, fixant-s’hi més, distingeix que estan a mig construir. “Com és possible?”, es remou al seient que nota força incòmode. En abaixar el cap per mirar-lo, s’adona que el text que llegia està en blanc. Encara bocabadada per tot plegat, amb el vehicle que segueix avançant per Barcelona, percep unes passes damunt del sostre. “No pot ser”, diu alçant els ulls. Descobreix que es troba en un autobús de dos pisos perquè té una escala que puja cap a dalt just al seu costat. Per culpa d’una frenada gairebé li cau la novel·la de la falda i, en entomar-la, adverteix que les primeres pàgines estan escrites alhora que el final continua sense lletres. “Això deu ser un somni”, sospira un xic inquieta. El bus prossegueix el seu camí, quan un murmuri al fons fa que es giri i observa que hi ha l’espai d’una taquilla, buida. Sent comentar a algú que troba a faltar el venedor dels bitllets, mentre el llibre torna a mostrar tots els fulls impresos com a l’inici del recorregut. Mira el seu rellotge, no és conscient del temps que ha passat. Reprèn la lectura. Llavors, sona una veu gravada: “Propera parada…”. “És la meva! Quines ganes tenia d’arribar i acabar aquest trajecte tan estrany”.

---

• Presentat al 16è Concurs de Relats Curts de TMB, basat en el Centenari de la Xarxa de Bus.

Cambio de guión

Siempre lo habían pintado como a un chico conflictivo, y eso era algo con lo que no estaba de acuerdo. Más bien consideraba que el mundo se confabulaba contra él. Ya en el insituto le culparon del robo de unos microscopios. A pesar de que no lo pudieron demostrar, por no encontrar pruebas concluyentes, esa acusación quedó en su expediente. Luego, la chica de quien estaba enamorado no quería ni verlo porque se contaban de él muchos defectos y ninguna de sus virtudes. La gota que colmó el vaso llegó cuando le quisieron cargar con la muerte accidental de una anciana. Se explicó como un tirón de bolso que la hizo caer y golpearse con muy mala fortuna. Entonces se dio cuenta: la culpa era de quienes construían el relato. Esta vez sí que fue a por alguien. Se levantó desde esas letras de imprenta y liquidó a los guionistas. A partir de ahí, su historia la escribiría él mismo.

---

• Presentat al I Concurso de microrrelatos “Gata negra”.

El pla

Els soldats enemics havien arrasat el poble i van empènyer el seu reduït grup armat a les muntanyes. Allí s’hi van atrinxerar. Els dies passaven i cada vegada els ànims pesaven més. Llavors, l’Anselm, veí de la zona, va recordar que hi havia una cova que permetia creuar el petit cim. I va decidir fugir de la guerra. Ja en tenia prou de trets, de companys ferits, d’homes que morien sense poder-los auxiliar… No volia ser ell el següent.

A les nits, quan ningú el veia, s’apartava del campament i explorava les roques, fins a identificar el lloc de l’antic pas reconeixent les pedres triangulars de l’entrada. Començà a treure els rocs que tapaven l’obertura i va trobar el camí. Aquell dia se li va acabar el temps, els estaven cridant per formar i, amb el tràfec del matí, el veurien. L’endemà marxaria.

Quan es va amagar el sol, s’aixecà de la màrfega on dormia i va sortir cap a la cova. Tot i no fer soroll, un altre soldat es despertà i va anar-hi al darrere. Però abans, avisà un dels companys. Al final va ser una comitiva que el seguia i ell, sense adonar-se’n, caminava content perquè tornava a casa, deixava decidit el front. “Adeu”, els digué en silenci. Just entrant a la cova, va sentir una remor de passes i veus rere seu. Va pensar que l’havien descobert i s’imaginava que el declararien desertor. Se li apropà l’oficial a càrrec de l’escamot. L’Anselm gairebé no s’aguantava dret per la tremolor que l’envaïa.
–On va aquest passatge sota terra, soldat?
–A l’altra banda de la muntanya, senyor.
–Excel·lent pensada, Anselm. Sortirem per la seva rereguarda i enxamparem per sorpresa l’enemic. Sabia que podia comptar amb tu, tens fusta de líder. Endavant, que et seguim!

---

• Presentat al XII Concurs ARC de microrelats «La colla»: el líder.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Últimos pensamientos

Recorro su cabecita con mis membranosas manos. La transformación avanza sin tregua, irreversible. El conjuro surte efecto rápidamente: primero las extremidades, ahora lo noto en abdomen y pecho, acabará con la cabeza. Beso a mi amor, pensando que el próximo nos lo daremos siendo anfibios. Estábamos hechos el uno para el otro, pero la vida no nos sonreía. Éramos dos almas solitarias que no encajábamos en nuestros cuerpos. La creí cuando me dijo que viviríamos el amor pleno como batracios, que tenía una fórmula ancestral. Ya tarde, comprendo que sus sentimientos eran fingidos. Debí haber desconfiado al ver su colección de ranas disecadas.

---

• Presentat a XV Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “Recorro su cabecita con mis membranosas manos” (02/05/2022).

Un cop de mà

L’Ernest havia acabat la jornada de feina quan va sentir un soroll. No quedava ningú al taller, què havia estat allò? Alçà el cap de les eines que recollia i va notar una flaire estranya. Caminà entre els cotxes guiat per l’olfacte preguntant “A què olora?”. Una veu li contestà: “A fantasia!”. En arribar al racó del fons, es quedà bocabadat veient un conill blanc amb armilla traient el cap per un forat. “La Reina t’espera” digué mentre l’estirava de la solapa de la granota blava cap a dins del cau. “Què faaaaaas?”, va cridar quan queien. “El Rei de cors ha demanat un mecànic per resoldre el problema del transport. Les cartes han construït un vehicle per recórrer el camp de croquet usant bolets com a rodes però, quan hi puja la reina, s’enfonsen. Has de trobar una solució!” L’Ernest va contestar tot tocant terra: “M’he tornat boig?”. “Benvingut al club!” exclamà el conill, “I ara, quina resposta donem a la Reina per conservar el cap?”

Poco más que un cronón

Ella todavía no tiene miedo porque no ha visto al hombre que, oculto en las sombras de un portal en esa calle desierta, espera a que se acerque una mujer. Cualquiera le vale. Los rayos de luz van menguando entre los edificios. Ella, a quince pasos, pone las gafas de sol en su funda del bolso. Él observa que lleva falda, mejor así. Ella, a diez pasos, saca el móvil y sonríe por el mensaje que acaba de recibir. Él admira su largo cuello y saliva imaginando cómo lo recorrerá con la lengua. Ella, a cinco pasos, guarda el teléfono en el bolsillo de la chaqueta. Él lanza una mirada furtiva a sus pechos voluminosos y nota que algo crece dentro del pantalón. Ha planeado al detalle los movimientos, lo ha hecho otras veces. El encuentro es inminente. Ya ha empapado el pañuelo de cloroformo para, en cuanto llegue a su altura, dormirla mientras la arrastra bajo las escaleras. En ese último paso es cuando ella lo ve y, entonces, durante una pequeña fracción de segundo, siente un miedo cerval.

---

• Presentat a Esta noche te cuento (condició: relat inspirat en el miedo y la ansiedad).

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

Prosant i trient

No sé què trinc, no sé què em prassa. Trot el dia estric igual, la grent no m’entrén quan m’adreço a ells, em mirren estrany. I rés que darrerament patreixo una curriosa altreració de la prarla. Estrà fora drel meu control. Abrans sempre escrivia les nostres inicials arreu, la seva erra i la meva jota, prerò des que ell em va dreixar que la seva erra se m’afregeix enmig dre les praraules sense resma.

Per cabrar d’arreglr-ho, qun vui he vrist a la pret de l’instritut el nom drel Roger ral costt del de l’Aridna, i un munt dre cors amb les lletres erra i a, encrar se m’ha complict més erl problem: les as em frugen! Esprero que la fse dre desmor em druri poc, perquè en cras contrri trindré greus dificultts de cromunicció.

---

• Presentat a Textografia 2022, acompanyat d’aquesta foto:

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

Reclamaciones

En casa cada año ponemos un árbol de Navidad enorme, decorado con multitud de bolas, guirnaldas y figuritas. Ocupa el hueco de la escalera y la estrella que lo corona queda a la altura del desván, en lo que sería el tercer piso.

Al desmontarlo este mes de enero, quitando los adornos y plegando sus ramas, fue cuando apareció Pablito. Lo habíamos perdido de vista el mismo día 25, tras abrir los regalos dispuestos a los pies del abeto. Nos dijo que como Papá Noel no le había traído lo que le pidió, empezó a encaramarse por el árbol con la idea de encontrar el pasadizo secreto a su hogar en el Polo Norte, según nos habían contado nuestros padres. Mamá, muy enfadada, contestó que se dejara de tonterías y le explicó que, en realidad, ella era Papá Noel. Entonces Pablito exclamó:

–¡De haberlo sabido antes…! Desplegad otra vez las ramas. Me vuelvo con los elfos que preparan los paquetes a decirles cuatro frescas. Y, mamá, para la próxima Navidad te recomiendo que hables con tus empleados porque no todos son de fiar.

---

• Presentat al X Concurso de microrrelatos ELACT “Lola Fernández Moreno” , incloent la frase “de haberlo sabido antes”.

Una imatge val més que mil paraules

Sempre havia estat molt reservat, separant la feina de la vida privada. Però, en entrar a la firma d’advocats més prestigiosa de la ciutat, sabia que allò hauria de canviar. Les diferents generacions dels socis principals entenien la família com a centre i puntal de les persones, per aquest motiu els seus empleats decoraven la taula de l’oficina amb una fotografia amb l’esposa, o marit, i els fills. Així doncs, tot i no voler-ho, allí estava ell, en un marc, amb una dona rossa i un bebè als braços. Amb el pas dels anys, va renovar la imatge un parell de vegades, i se’l podia veure amb la dona i dues nenes petites.

«Hauran crescut molt les teves filles!», li va comentar l’altre dia un dels directors. Ell pensa des de fa temps que tocaria actualitzar la foto, el problema és que la veïna es va mudar l’estiu passat. Potser, amb unes gorres, la germana i nebodes del seu nou xicot s’hi assemblarien força…

---

• Presentat al X Microconcurs La Microbiblioteca.

Cómo cambia el cuento

Todos conocéis la obsesión de mi madrastra por los espejos. No podía pasar por delante de uno sin preguntarle: “¿Quién es la más bella?”. Por eso, cuando llegó a aquel campo lleno de paneles solares fotovoltaicos, empezó a lanzar su pregunta a cada pequeño espejito hasta acabar en un psiquiátrico, loca de atar.

Así que no tuve que huir al bosque, ni conocí a los siete enanitos, ni mordí la manzana envenenada. Me ahorré toda la historia. Y no necesité a ningún príncipe para despertar y vivir feliz como una perdiz (y comer verduras… vegetariana que es una).

---

• Presentat al VIII Concurso de Microrrelatos Científicos 2021.