PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Converses de terrat

—Com enyoro aquells temps en què es desitjaven amb bogeria. Em posaven a 100 cada dia, i m’havien de rentar força sovint…

—A mi m’encanta quan ella es queda ajaguda d’esquena i arronsa les cames mentre ell baixa a l’alçada dels seus genolls. En aquell moment puc notar com es mouen lleugerament les seves natges i tot el seu cos, fins que ell l’abraça, perquè la vol agafar tota mentre es retorça de plaer. Llavors m’omplen les alenades de tots dos que pugen de temperatura.

—Doncs a mi sempre m’ha agradat més un altre estil: quan un arriba amb ganes de l’altre i l’estira fins a l’habitació llençant-lo sobre mi, començant uns moviments rítmics que van incrementant la velocitat fins a deixar-me rendit, com ells. Tot i que ara no seria tan exigent.

—Jo potser també hauré d’esperar un temps. El jove músic només em comparteix amb la seva guitarra.

—Crec que el músic és qui ha visitat a la meva mestressa i diria que amb moltes ganes. Em van deixar ple de nata i suor…

Amb un suau vent que gronxa la roba estesa, els llençols s’eixuguen per tornar a cobrir els llits on esperaran amb delit nits tòrrides..


[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]


Deixa un comentari

Demasiado detallista

Piero, un joven artista, llega a Florencia cargado de sueños. Sus padres sirven en una finca desde donde se provee la despensa de un acaudalado comerciante que quiere hacerse un nombre con el mecenazgo. El patrón le preparó el camino. El muchacho, ebrio de ganas de comerse el mundo, lleva consigo sus toscos pinceles y un pequeño lienzo como carta de presentación. La fuerza que transmite el mar enardecido en su pintura convence al mecenas que le brinda una oportunidad. Deberá recrear una escena con algún personaje mitológico y, si le agrada, conseguirá su favor. Instalado en la residencia del señor, en el ala del servicio, se entrega a la labor con ansias. Cuando la termina, le muestra el resultado: un paisaje bucólico donde se halla recostada Venus casi desnuda. El opulento florentino se acerca a la obra con expresión complaciente, que muda en sorpresa al reconocer en el rostro de la diosa a la sirvienta más bella de su palacio y alcanza el color grana al recorrer su cuerpo con la mirada. Finalmente echa a Piero a la calle al reparar en el detalle del lunar en la cadera.


—>> Relat MENCIONAT per optar a l’ACCÈSSIT!!

[Enllaç al relat al blog ENTC] [Enllaç a la publicació dels mencionats]