PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Amor


by 2 comentaris

Rutines

La Lola, tot i ser àvia, tenia sempre la inquietud d’estar al dia pel que fa a equipació tecnològica. Per això, a casa seva, l’Alexa de 80a generació ho governava absolutament tot: ajustava la temperatura i lluminositat al gust d’ella, a la televisió-mural del menjador hi projectava les seves pel·lícules preferides, encarregava la compra al supermercat dels productes que més li agradaven segons s’anava buidant la nevera, amb el programa de realitat virtual simulava un passeig pel Sena al pati de casa, i un llarg etcètera.

Al Manel, el seu marit, ja li estava bé perquè, encara que la seva dona havia mort feia mig any, mantenir-ho així era una mica com seguir amb ella.

  • Presentat al Concurs de l’Institut Mediterrània Sant Jordi 2023.

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!! (categoria adults català)


by 1 comentari

Barrinant

L’Eloi va conduint pesarós, no es pot treure la Joana del cap. Posa la ràdio per distreure’s una mica. Just està sonant la cançó amb què es van fer el primer petó ell i la Joana. La pena li fa un nus a l’estómac i decideix canviar l’emissora. Apareix la veu d’una psicòloga que desgrana les etapes del desamor. A la tercera frase en té prou, no vol que li analitzin el moment actual de la seva vida. Tria un programa d’humor: uns amics fan una broma a un tal Eloi, dient-li que han vist la seva xicota petonejant-se apassionadament amb un altre noi. No pot ser, pensa.

Arriba a casa i diu al seu germà:

-No t’ho creuràs! He agafat el cotxe del papa i la punyetera ràdio…

-Ho sé, la ràdio està espatllada. Ja ho estava dissabte i encara no l’ha pogut portar al taller. M’ha dit que hi anirà demà.


by Deixa un comentari

El hombre menguante

Mi preciosa hija se convirtió en mujer de un día para otro. O quizá es que yo me di cuenta al ver cómo miraba a ese afamado marinero cuando le dedicó un guiño. Me juré que no sería una de sus sirenas varadas en tierra y lo amenacé de muerte si no desaparecía rumbo a nuevos destinos.

-No, mujer, no llores -trataba de consolarla.- No hay hombre que merezca tanto penar.

Pero el mal ya estaba hecho pues, por dentro, esos ojos azules sin puerto le retenían la vida. Semanas pasó esperando avistar su barco. Una mañana, descalza, mi niña se fue a la mar en busca de ese ladrón de almas y se quedó danzando con las mareas. Y yo, me encojo cada día un poco, y otro poco más, con el peso de la culpa por su falta que nunca sabré llevar sin una botella por compañera.

  • Presentat a Esta noche te cuento (condició: relat inspirat en la dita llatina “Amantes, amentes” (Terencio) – “Amantes, dementes”).

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


by 3 comentaris

Tot va per dins

Quan la Remei mira el fill de la seva amiga no pot evitar pensar que ha heretat el nas del pare, però que si fos d’ella tindria els ulls blaus, no els marrons de l’Elisabet. Tampoc lluiria un cap ple de rínxols, sinó uns cabells ben llisos com els seus.

És curiós que li assaltin aquests pensaments passats tants anys. Al final s’ha quedat sense els fills que anhelava. O ja estaria contenta amb un únic noi, com té l’Elisabet. No es pot endevinar mai per on ens portarà la vida, oi?

Guarda a l’ànima el record d’aquell primer amor tan especial, i del mal que li va fer veure’l en una festa petonejant-ne una altra. No li va servir l’excusa que anava massa begut, que no sabia el que feia, que no era el que ell volia.

Encara conserva la nota que havia escrit per dir-li que tant li era i que podien continuar junts, per a quan ell li anés a demanar perdó dies més tard.

S’ha plantejat sovint si havia estat excessivament dura llavors o si, en lloc d’esperar que ell tornés després de la forta discussió, li hauria d’haver portat la nota on el perdonava i volia oblidar aquell petó amb l’Elisabet. Sovint. Com unes deu mil vegades.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de febrer en català de la Microbiblioteca]


by 2 comentaris

Amors clandestins

A la part alta de la ciutat, les cases enfrontades dels dos comerciants més rics de la província, els Ribell i els Galart, ja mostren la seva rivalitat. Separades per una avinguda i els respectius patis davanters, en els cent cinquanta anys que porten vivint-hi mai s’ha vist que els membres d’una família saludin els altres. Solament ells coneixen el passadís subterrani que les filles dels Galart han fet servir durant dècades per trobar-se amb els hereus dels Ribell. Que la darrera generació dels Galart només hagi tingut nois no ha estat cap inconvenient per continuar amb tan arrelada tradició.


by Deixa un comentari

Últimos pensamientos

Recorro su cabecita con mis membranosas manos. La transformación avanza sin tregua, irreversible. El conjuro surte efecto rápidamente: primero las extremidades, ahora lo noto en abdomen y pecho, acabará con la cabeza. Beso a mi amor, pensando que el próximo nos lo daremos siendo anfibios. Estábamos hechos el uno para el otro, pero la vida no nos sonreía. Éramos dos almas solitarias que no encajábamos en nuestros cuerpos. La creí cuando me dijo que viviríamos el amor pleno como batracios, que tenía una fórmula ancestral. Ya tarde, comprendo que sus sentimientos eran fingidos. Debí haber desconfiado al ver su colección de ranas disecadas.


by Deixa un comentari

Prosant i trient

No sé què trinc, no sé què em prassa. Trot el dia estric igual, la grent no m’entrén quan m’adreço a ells, em mirren estrany. I rés que darrerament patreixo una curriosa altreració de la prarla. Estrà fora drel meu control. Abrans sempre escrivia les nostres inicials arreu, la seva erra i la meva jota, prerò des que ell em va dreixar que la seva erra se m’afregeix enmig dre les praraules sense resma.

Per cabrar d’arreglr-ho, qun vui he vrist a la pret de l’instritut el nom drel Roger ral costt del de l’Aridna, i un munt dre cors amb les lletres erra i a, encrar se m’ha complict més erl problem: les as em frugen! Esprero que la fse dre desmor em druri poc, perquè en cras contrri trindré greus dificultts de cromunicció.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!


by Deixa un comentari

Veïns

La meva habitació dona al celobert de l’edifici. Enfront, un pis amunt, hi viu la Nora, la noia més bonica de l’institut. Bé, a mi m’ho sembla. Va a una altra classe i no parlem gaire tot i que, quan puc, miro entre les meves cortines per si la veig. A vegades sento música i passa cantant i ballant per davant de la finestra. En aquells moments guardo un absolut silenci per evitar que em descobreixi perquè, si ho fes, em quedaria glaçat com un iceberg i em voldria fondre.

Ahir va ser pitjor que això. La cuina fa cantonada amb el meu quarto i, de la galeria fins a on jo soc hi ha, en diagonal, uns estenedors d’aquells que s’estiren i la corda corre per una politja. L’estructura es replica, simètric, pel pis de davant. Total que, no sé com, unes calcetes de la Nora havien caigut damunt d’un dels meus calçotets estesos. Seria un senyal del destí? Llavors ella va obrir la finestra i, sense pensar-m’ho gens, vaig cridar-la per just després posar-me de color pebrot i no saber què dir-li mentre assenyalava la roba. Ella, en distingir-ho, va envermellir i va girar-se cap a dins buscant a sa mare, que va baixar a recollir-ho. M’ha sobtat veure que també es torbava.

Avui al matí, en apujar la persiana m’he trobat amb el seu somriure i m’ha dit que els dibuixos que tenia enganxats al vidre li semblaven ben guapos. Crec que m’atreviré a parlar amb ella a l’institut amb l’excusa d’ensenyar-li algun altre esbós, potser el seu retrat en manga que vaig fer la setmana passada. Tant de bo li agradi.

  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 177 – contenir la paraula “silenci ” i opcionalment “els protagonistes decideixen anar a parlar amb algú per solucionar un problema que els amoïna, però en intentar parlar descobreixen que són muts”).


by Deixa un comentari

Fin de la propiedad transitiva

Recuerdo el primer verano que pudimos salir de noche. Papá nos llevaba los sábados a algún pueblo vecino en fiestas y nos recogía de madrugada. Cantábamos a grito pelado todas las canciones, bebíamos una copa tras otra, bailábamos también las agarradas y, si conseguíamos un ligue, nos comíamos la boca con esa ansia de los primeros labios. Quizá no en ese orden, pero nos daba igual. Y no nos importaba que nos confundieran. De hecho, nos divertía. A veces un vaso que había estado en tus manos llegaba a las mías, o intercambiábamos la pareja de baile, o incluso los besos. Hasta que conociste a Julián. Entonces dejamos de ser un conjunto para ser un par ordenado.

[Enllaç al relat al blog d’ENTC (amb videorelat del relat guanyador) ]


by Deixa un comentari

L’amor tot ho pot

Quan va coincidir amb ell al gimnàs, en va quedar corpresa. Era el noi més eixerit que havia conegut, simpàtic, atent amb tothom, enginyós, i se la mirava amb uns ulls… En començar a sortir va descobrir que, a més d’estar en forma, era un romàntic, capaç de gestes impensables. Si ella volia un menjar que no tenien a la botiga propera, iniciava una marató voltant tots els comerços de la ciutat per aconseguir-lo. Si ella deia que li agradava molt una fruita que aquí no trobava perquè ja feia calor, arrencava a córrer cap al nord, si calia fins a l’altre extrem del continent, per complaure-la. S’asseien cada vespre a la fresca, a contemplar el cel estrellat i, llavors, ell li va voler portar la lluna. Va agafar embranzida i va arribar-hi en quatre salts, però va cometre l’error de fer-ho en quart minvant i s’hi va quedar enganxat, penjant de la punta.

Ara ella s’ha comprat un telescopi i pot veure’l a les nits, mentre entrena sense descans per anar-lo a rescatar abans de la lluna nova.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]