PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Últimos pensamientos

Recorro su cabecita con mis membranosas manos. La transformación avanza sin tregua, irreversible. El conjuro surte efecto rápidamente: primero las extremidades, ahora lo noto en abdomen y pecho, acabará con la cabeza. Beso a mi amor, pensando que el próximo nos lo daremos siendo anfibios. Estábamos hechos el uno para el otro, pero la vida no nos sonreía. Éramos dos almas solitarias que no encajábamos en nuestros cuerpos. La creí cuando me dijo que viviríamos el amor pleno como batracios, que tenía una fórmula ancestral. Ya tarde, comprendo que sus sentimientos eran fingidos. Debí haber desconfiado al ver su colección de ranas disecadas.



Deixa un comentari

Prosant i trient

No sé què trinc, no sé què em prassa. Trot el dia estric igual, la grent no m’entrén quan m’adreço a ells, em mirren estrany. I rés que darrerament patreixo una curriosa altreració de la prarla. Estrà fora drel meu control. Abrans sempre escrivia les nostres inicials arreu, la seva erra i la meva jota, prerò des que ell em va dreixar que la seva erra se m’afregeix enmig dre les praraules sense resma.

Per cabrar d’arreglr-ho, qun vui he vrist a la pret de l’instritut el nom drel Roger ral costt del de l’Aridna, i un munt dre cors amb les lletres erra i a, encrar se m’ha complict més erl problem: les as em frugen! Esprero que la fse dre desmor em druri poc, perquè en cras contrri trindré greus dificultts de cromunicció.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!


Deixa un comentari

Veïns

La meva habitació dona al celobert de l’edifici. Enfront, un pis amunt, hi viu la Nora, la noia més bonica de l’institut. Bé, a mi m’ho sembla. Va a una altra classe i no parlem gaire tot i que, quan puc, miro entre les meves cortines per si la veig. A vegades sento música i passa cantant i ballant per davant de la finestra. En aquells moments guardo un absolut silenci per evitar que em descobreixi perquè, si ho fes, em quedaria glaçat com un iceberg i em voldria fondre.

Ahir va ser pitjor que això. La cuina fa cantonada amb el meu quarto i, de la galeria fins a on jo soc hi ha, en diagonal, uns estenedors d’aquells que s’estiren i la corda corre per una politja. L’estructura es replica, simètric, pel pis de davant. Total que, no sé com, unes calcetes de la Nora havien caigut damunt d’un dels meus calçotets estesos. Seria un senyal del destí? Llavors ella va obrir la finestra i, sense pensar-m’ho gens, vaig cridar-la per just després posar-me de color pebrot i no saber què dir-li mentre assenyalava la roba. Ella, en distingir-ho, va envermellir i va girar-se cap a dins buscant a sa mare, que va baixar a recollir-ho. M’ha sobtat veure que també es torbava.

Avui al matí, en apujar la persiana m’he trobat amb el seu somriure i m’ha dit que els dibuixos que tenia enganxats al vidre li semblaven ben guapos. Crec que m’atreviré a parlar amb ella a l’institut amb l’excusa d’ensenyar-li algun altre esbós, potser el seu retrat en manga que vaig fer la setmana passada. Tant de bo li agradi.


  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 177 – contenir la paraula “silenci ” i opcionalment “els protagonistes decideixen anar a parlar amb algú per solucionar un problema que els amoïna, però en intentar parlar descobreixen que són muts”).


Deixa un comentari

Fin de la propiedad transitiva

Recuerdo el primer verano que pudimos salir de noche. Papá nos llevaba los sábados a algún pueblo vecino en fiestas y nos recogía de madrugada. Cantábamos a grito pelado todas las canciones, bebíamos una copa tras otra, bailábamos también las agarradas y, si conseguíamos un ligue, nos comíamos la boca con esa ansia de los primeros labios. Quizá no en ese orden, pero nos daba igual. Y no nos importaba que nos confundieran. De hecho, nos divertía. A veces un vaso que había estado en tus manos llegaba a las mías, o intercambiábamos la pareja de baile, o incluso los besos. Hasta que conociste a Julián. Entonces dejamos de ser un conjunto para ser un par ordenado.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC (amb videorelat del relat guanyador) ]


Deixa un comentari

L’amor tot ho pot

Quan va coincidir amb ell al gimnàs, en va quedar corpresa. Era el noi més eixerit que havia conegut, simpàtic, atent amb tothom, enginyós, i se la mirava amb uns ulls… En començar a sortir va descobrir que, a més d’estar en forma, era un romàntic, capaç de gestes impensables. Si ella volia un menjar que no tenien a la botiga propera, iniciava una marató voltant tots els comerços de la ciutat per aconseguir-lo. Si ella deia que li agradava molt una fruita que aquí no trobava perquè ja feia calor, arrencava a córrer cap al nord, si calia fins a l’altre extrem del continent, per complaure-la. S’asseien cada vespre a la fresca, a contemplar el cel estrellat i, llavors, ell li va voler portar la lluna. Va agafar embranzida i va arribar-hi en quatre salts, però va cometre l’error de fer-ho en quart minvant i s’hi va quedar enganxat, penjant de la punta.

Ara ella s’ha comprat un telescopi i pot veure’l a les nits, mentre entrena sense descans per anar-lo a rescatar abans de la lluna nova.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Cambio de planes

El lunes el coche me dejó tirada. Menos mal que tenía al lado una estación de Cercanías. En esa misma parada subió un chico muy interesante. Estuvimos lanzándonos miradas todo el viaje. Cuando bajó, me dijo: “¡Hasta luego!”. Sorprendida, le devolví el saludo con una sonrisa.

Ayer coincidimos de nuevo. A mitad del trayecto se acercó: “Hola, me llamo Javier”, y charlamos un poco.

Hoy, al entrar al vagón, me ha hablado de la cartelera anunciada para el viernes. Ahora contactaré con el taller y les diré que no tengan prisa, todavía no pasaré a recogerlo.



Deixa un comentari

Despedida

Dígale, agente, que la quise mucho, como el fuego quiere al aire para encenderse con fuerza los dos juntos. Que no se sienta culpable por sus merecidos reproches, todo ha sido cosa mía. Que a veces una chispa puede prender en el sitio más inesperado y, a la vez, inadecuado. Que lo de esa chica fue una llamarada desleal, pero no apagó la hoguera que siempre ha quemado en mi interior por ella. Agradezco su oportuna aparición en este puente y le ruego que transmita a mi mujer mis últimas palabras. Ahora soltaré su mano y me llevará el río.



4 comentaris

Els patiments de la donzella Constança en una vesprada d’estiu

La donzella, neguitosa,
espera el seu galant
que li ha promès una cosa:
des del carrer estant,
oferir-li una cantilena
en aquesta tarda serena.

Ella somia amb escoltar una tendra cançó
que li parli de tot el que troba en el seu amor,
que li obri de bat a bat les portes del cor,
confiada en els seus dots de trobador.

Però el jove no apareix
i ella resta a l’aguait,
mentre la impaciència creix,
dubta si vindrà mai.
Què serà el que el reté?
Pensarà que no li convé? Continua llegint


Deixa un comentari

Mississipí

Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…

El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.

Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.

Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.


  • Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).

—>> Enllaç al vídeo-relat


2 comentaris

Amor de pescador

El viejo Tomás llevaba media vida hablando de su sirena. La describía con una preciosa cola verde y, sobre su pelo, una estrella de mar con unos puntitos en un extremo. Si volvía a casa sin peces decía, embobado, que con su amada se olvidaba de todo. Cuando venía cargado, sin haberla visto, estaba triste. Desquiciado por amor, tomado por loco, hace días que nadie sabe de él. Hoy, de regreso al puerto pesquero, el barco de arrastre traía el cuerpo de Tomás. Tenía una sonrisa de felicidad y, en el bolsillo de su camisa, una estrella con puntitos azules.