PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Se precisa ONG

Experimenté un terremoto de magnitud 9 cuando leí tu nota. Te marchabas. Así, sin más. Ningún aviso de la oficina geológica, ni sismógrafo detectando un mínimo movimiento previo. Los cimientos en los que me asentaba sucumbieron al recibir la noticia. Primero fue mi pierna derecha la que falló y llevó la rodilla al suelo, luego la izquierda, incapaz de sostener toda la estructura, me acabó de derribar. Los brazos acompañaron, la cabeza laxa.

Pasan los días, sigo en ruinas y veo imposible levantarme yo solo. Necesito ayuda del exterior… Quizá con el tiempo alguien acuda al rescate en misión humanitaria.


—>> MICRORELAT GUANYADOR DE LA SETMANA!!

[Enllaç al podcast del programa del 25/11/2017 – del minut 30:50 al 35:10 llegeixo el relat i els professors de l’Escola d’Escriptura en fan la valoració.]

Anuncis


1 comentari

Segundo de bachillerato

“Ella no te conviene, Andrés”, me decías a menudo, “su amor es pasajero como una pompa de jabón, necesitas a alguien que te ame de verdad”. Yo pensaba que la querías para ti. Pero tras el extraño accidente no parecías afectado por su repentina ausencia. Algo no encajaba. Hasta ayer. Volví a mirar la foto del anuario del instituto. Estábamos juntos los tres cuando pedí a Elvira: “Si me quieres, cuando el fotógrafo dispare levanta una ceja y ladea la cabeza, así siempre recordaremos nuestro amor”. Me fijé en ti, en tu pose en la foto, y por fin comprendí.


—>> Vaig passar a la segona ronda de la Copa ENTC!!

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


1 comentari

Futuro

Amanece.
Hoy es el primer día de los días que nos quedan juntos.
Hoy es el primer día desde que sabemos que no son tantos,
que se acabarán, que me consumo.
Y lo piensas y contienes el llanto
pues ayer nos juramos, como haremos cada día,
no penar y sacar alegría
de donde sólo vemos espanto.
Porque aunque presentemos batalla
con mil y un tratamientos y medicaciones
nuestro adversario es un conocido canalla
que no entiene de deseos o intenciones.
Mas el futuro le ajustará cuentas,
dejará de ser esa sombra negra que planea
sobre corazones encogidos, a la espera.
Nuevos doctores le cortarán las alas:
no se llevará más sueños en volandas.
Esperanza.



Deixa un comentari

Tuits #martesmge (maig-juliol 2016)

  • Proposta 31/5/2016: Inici “El poeta llegó un martes”

El poeta llegó
un martes cualquiera.
Con versos de amor
hechizó a la más bella.
Cuando se marchó
a buscar otra tierra
ella lloró.

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 7/6/2016: Inici “Aquel martes cruzamos”

Aquel martes cruzamos a través del espejo, donde nos esperaba Alicia para guiarnos por un tablero de ajedrez lleno de fantasía.

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 21/6/2016: Inici “Las flores de un martes”

Las flores de un martes disculparon el despiste del lunes y propiciaron el beso del miércoles

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 28/6/2016: Inici “El martes vendiste tu maleta”

El martes vendiste tu maleta mágica, la de viajar al mundo de la fantasía. Creciste, quieres otros destinos.
Pero ¡sigue soñando!

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 12/7/2016: Inici “El reto empezó un martes”

El reto empezó un martes: el concurso de memorizar Don Quijote de la Mancha. Lo hice. Les gané.
Espera… quizá fue un jueves…

[Enllaç al tuit]



Deixa un comentari

Cartes segrestades

Ha estat quan la mare ha mort que ho he sabut. Endreçant els seus papers i caixes velles han aparegut un munt de cartes antigues, de quan no hi havia el correu electrònic… i anaven adreçades a mi! Les he obert i m’ha caigut l’ànima als peus. Eren de l’Albert! En adonar-me’n, tot el passat m’ha tornat de cop: aquell institut del poble veí on vaig començar el batxillerat, les noves amistats, els ulls de l’Albert…

N’he començat a llegir una: “…voldria poder passejar amb tu, agafats de la mà, com qualsevol altra parella, sense crítiques, sense burles…”. Paro la lectura, fa massa mal, em remou per dins. Essent jo de família benestant, era impensable que em permetessin sortir amb ell. Amb tanta classe social i tants prejudicis… on queda l’amor?

Per a tallar-ho d’arrel em van canviar a una escola de la capital. Vaig deixar de veure a l’Albert i ho vaig passar força malament una llarga temporada.

No sé si continuar la relació amb l’Albert als setze anys hauria canviat res del meu futur. Molt temps després, superades les pors i prohibicions imposades per la meva família, vaig conèixer el Guillem i hem construït la vida junts. No hem tingut fills, però a les nostres nebodes els hem transmès el que sempre m’he dit a mi mateix: “Miquel, l’amor no pot ser mai un error”.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Noves cançons

Quan la Mònica el deixà, decidí desfer-se de tot els objectes compartits. Era massa dolorós recordar-la en veure’ls.
Ho fa avui. Omple dues bosses i també agafa la vella guitarra. Al carrer la recolza al contenidor mentre hi llença la resta. La deixa allí, potser algú l’agafi. Marxa.
La veïna del cinquè l’atura:
-Pau! Et deixes la guitarra! Saps que m’encanta com la toques? -li diu amb uns ulls molt i molt dolços…
Pugen els tres al seu pis.



1 comentari

Celler familiar

Ara, amb la perspectiva que em dóna l’edat, puc reconèixer que mai he tingut gaire èxit amb els nois. Sóc la gran de tres germanes i a elles, des de jovenetes, ja les rondava un xicot o altre, en canvi a mi…

A casa, immersos com estem en el món de la vinya i el vi, sempre usem metàfores que hi fan referència. La Roser en temes amorosos és com un vi d’agulla: jove i amb bombolles que la fan saltar cap a una altra parella, que possiblement també li durarà poc. La Teresa ve a ser un gran reserva: fa temps que va trobar el seu home i la seva relació es va arrodonint amb el pas dels anys.

Jo mentrestant encara somiava conèixer algú especial. La mare em deia que si no m’espavilava em quedaria sola i, en lloc de fer un bon vi, acabaria arrugada com una pansa. Llavors va aparèixer el Miquel. Amb ell he confirmat que esperar paga la pena. “No he arribat a pansir-me al cep, mama. Només m’han deixat sobremadurar per donar un bon vi dolç.”


[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]