PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Científic


by 3 comentaris

Cómo cambia el cuento

Todos conocéis la obsesión de mi madrastra por los espejos. No podía pasar por delante de uno sin preguntarle: “¿Quién es la más bella?”. Por eso, cuando llegó a aquel campo lleno de paneles solares fotovoltaicos, empezó a lanzar su pregunta a cada pequeño espejito hasta acabar en un psiquiátrico, loca de atar.

Así que no tuve que huir al bosque, ni conocí a los siete enanitos, ni mordí la manzana envenenada. Me ahorré toda la historia. Y no necesité a ningún príncipe para despertar y vivir feliz como una perdiz (y comer verduras… vegetariana que es una).


by 2 comentaris

Qüestió d’ordre

Una denúncia als Mossos ha de posar fi a la situació actual. M’hauria d’haver decidit abans, ho sé. És més fàcil veure-ho com una acció puntual, que no es tornarà a repetir, que fer el pas i aturar-ho tot. Han estat dues pallisses les que he necessitat per reaccionar. En l’anterior ocasió vaig culpar-me, segur que feia alguna cosa malament, pensava. Perquè, clar, si els tres xicots que he tingut m’han retret les meves accions i paraules, i m’he sentit ferida com per anar cinc vegades a buscar refugi a casa dels pares, potser soc jo la causant dels problemes. Fent memòria, puc recordar fins a set blaus en diferents parts del cos que he hagut de tapar en un moment o altre, i onze esbroncades fortes, de les que et deixen l’ànima girada a l’inrevés.

No sé si m’ha servit de res la revisió del que he viscut en les relacions de parella. I serà que soc de ciències perquè, fixant-m’hi, veig que aquest recompte em porta per nombres primers. Però del que no tinc cap dubte és que, a partir d’ara, la primera seré jo.


by 2 comentaris

Lluitant pel futur

Deixo aquestes reflexions a la llibreta de treball, per si algú de la resistència ho troba en cas que ens passi res a nosaltres.

A hores d’ara, seguim endavant amb el projecte només la Magda i jo. Al Pol el van descobrir en un control hormonal, feia massa temps que s’havia injectat el preparat per simular tenir els marcadors esperats. El voldran reinserir en una vida feliç i ignorant, segurament no s’hi podrà oposar. Està clar que perdem una ment brillant per a la nostra recerca que intentarem recuperar més endavant, en cessar la seva vigilància.

No sé si aconseguirem acabar el segle XXII amb cap progrés en la nostra lluita. El món es troba més controlat que mai per uns pocs, mirant pel seu benefici, molt més que en les èpoques i segles anteriors. Des que van instaurar la vacunació hormonal obligatòria, no tenen oposició. Continua llegint →


by 4 comentaris

Amor sideral

La nostra relació era quelcom còsmic.
Abans de conèixe’ns els dos havíem viscut amb altres parelles que ens havien consumit les ganes de més relacions. Ens imaginava com dues estrelles de les més típiques de l’univers, com si fóssim dues nanes blanques, ja esgotades, sense font d’energia i comprimint-nos sobre nosaltres mateixos.
Però l’atracció que es va crear entre nosaltres em va fer veure un sistema binari, girant amb força, alimentant-nos. Hi va haver un moment en què jo vaig passar el lòbul de Roche i em xuclaves matèria que ràpidament quedava sota la teva força de gravetat. I així tu tenies molta més massa, i fusionaves, fusionaves el nucli, superant el límit de Chandrasekhar i fent inevitable l’explosió d’una supernova que ens va destruir completament.
Jo, pobre de mi, vaig quedar reduït a la mínima expressió, com una estrella fugitiva.
Tu potser tornaràs a atreure altres estels i repetir el procés, fins a arribar a convertir-te en un forat negre.

—>> RELAT GUANYADOR DEL CONCURS!! – categoria català

[Enllaç al blog del concurs amb els guanyadors]


by Deixa un comentari

Generador d’energia

Si la Maria em veiés… amb el que li deia… i ara jo… Bé, ara em puc definir com un rodamón espacial, que només vol tornar a casa.

El fet de viatjar sol en la missió XT304 no em suposava cap problema. Les sortides a l’espai estan des de fa temps molt automatitzades, però aquest cop calia intervenció humana en algunes tasques.

És cert que hem d’estar en forma els astronautes, però una mica de peses i alguns exercicis concrets poden ser suficient. Això de còrrer no era per mi, sempre li havia dit a la Maria. Especialment quan tornava tota suada de fer 10 o 20 km. amb la colla de ‘runners’.

Tot anava conforme els plans previstos: vaig arribar a l’estació espacial amb l’esperat carregament, vam poder fer la reparació, vam obtenir les mesures amb el nou sistema enregistrador que va quedar correctament instal·lat, i ja estava de tornada aproximant-me a les coordenades per descendre cap a la Terra. Va ser llavors quan va succeir

I segur que n’he de treure un aprenentatge d’actituds: no riure del cansament dels altres fruit d’una activitat voluntària. Si volen còrrer fins donar la volta al món, endavant.

Va fallar el generador principal. Sembla que una petita tanca de l’embalatge va quedar sense recollir, va colar-se a la ranura de fixació elèctrica i va fer saltar el sistema. Llavors vaig activar el generador d’emergència. De fet, vaig moure l’interruptor però no es va activar res. Cap resposta. Al centre de control no hi han trobat explicació ni solució. Sense els generadors actius no tinc prou energia per tornar a la Terra.

Energia… tenir energia… com en tenen els que corren maratons: energia al cos per còrrer i al cap per seguir corrent…

Llavors vaig pensar en l’equip per a fer exercicis que porten totes les naus tripulades i se’m va acudir la idea: jo seria el generador d’energia. Sempre hi ha una cinta de còrrer amb un senzill aparell connectat que s’il·lumina amb més o menys intensitat segons la velocitat de la cinta. Vaig canviar les connexions i, en lloc de fer aquests llums, l’energia s’anirà acumulant en una bateria, que alimentarà al generador.

I aquí estic ara, esbufegant, corrent com no ho he fet mai. Dec portar ja l’equivalent a 10 maratons, o més!… Condemnat a còrrer i còrrer per arreplegar engrunes d’energia i poder tornar a casa algun dia… Què et sembla, Maria?

[Enllaç al relat a Inspiraciència]


by Deixa un comentari

La cita

– ¿Habréis acabado a las 8? – pregunta Rosa a Alberto, al volver de comer.
– Seguro, hoy no te fallaré.
Rosa sale de la sala de proyectos y regresa al laboratorio clínico, mientras Alberto empieza a preparar las muestras a analizar, meticulosamente.

En la pausa para el café, Miguel, el encargado de mantenimiento, aprovecha que todos están en el bar y pasa como cada día por los laboratorios para comprobar el estado de los instrumentos, si ve alguna reparación pendiente, en fin, hace una revisión general. En el laboratorio de proyectos se entretiene un poco más: coloca unas microgotas de una sustancia amarilla en los objetivos de los microscopios.

Volviendo del descanso, Alberto tiene que hacer las últimas observaciones y escribir las conclusiones. No se explica cómo las muestras han evolucionado mostrando ahora pigmentación amarilla. Lo comprueba en los dos microscopios. El tutor del proyecto le recrimina:
– Has de ser más cuidadoso, Alberto. Tendrás que repetir el paso anterior.
– Pero eso significa una hora más…
– Sabes que necesitamos urgentemente estos resultados, y ya tuvimos problemas ayer.

Alberto se pone a ello, pensando cómo se lo dirá a Rosa. Pero a la hora de salida no le hace falta decir nada: viéndolo con la bata puesta y la mirada cabizbaja Rosa tiene suficiente.
– Hasta mañana Alberto.
En la puerta de la calle se encuentra a Miguel:
– ¡Hola Rosa! Si hoy tampoco tienes nada que hacer… repetimos las birras de ayer?

[Enllaç al relat a Inspiraciència]