PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Entre amics

Fa una setmana que, cada dia, troba una gran cagarada al parabrisa del cotxe en sortir de treballar. “És de les coses que comentaria amb el bo d’en Pep, i riuríem junts”. Pensa força en ell aquests dies, ara que ja no hi és. Era qui més li seguia la veta i sempre li feia bromes. “Els companys de feina diuen que el putejava, però no és pas cert perquè rèiem molt. M’explicava unes idees ben ximpletes de vegades…”, recorda amb un somriure als llavis.

“Quan et parlava de la reencarnació te’n foties de mi, eh, escèptic! I mira, això sí que em sembla divertit!”, pensa l’amic volant en cercles al cel tot afinant la punteria de nou.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de novembre en català de la Microbiblioteca]


4 comentaris

Alfredo

La verdad es que soy bastante distinto al de la foto de boda que preside el comedor. Pero ella no lo aprecia. En mi juventud todavía me parecía menos a ese apuesto novio. Ahora, de viejo, es cierto que somos todos un poco más iguales y es fácil confundirnos. Por eso me recogió. Aquel día, cuando me encontró en la puerta del supermercado, se podría decir que volví a nacer. Pensé que se acercaba a echarme unas monedas y, sin embargo, me dijo: “Alfredo, ¿qué haces ahí sentado? Ven a ayudarme con la compra”. Me hizo coger un par de las bolsas que llevaba y acompañarla a casa. “No te quedes quieto como un pasmarote, guarda las cosas en su sitio”. Y aquí estoy, convertido en Alfredo, de quien enviudó la pobre mujer unos meses atrás.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes d’octubre de la Microbiblioteca]


2 comentaris

Creativitat

Amb els guixos a la mà, van començar a dibuixar: “Jo faré un dofí”, “Doncs jo, una estrella de mar”, “Pintaré el peix Irisat”… Els nens i nenes d’aquell poble d’interior passaven les tardes de dissabte ben entretinguts. Des de la vorera, deixaven volar la imaginació sobre la calçada. En acabar, es van posar el banyador i es capbussaren amb gran cridòria envoltats d’una àmplia varietat d’animals marins. Van xalar molt jugant a l’aigua fins que, de sobte, se sentí un crit i tots sortiren corrents. “Es pot saber qui ha dibuixat un tauró?”


—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!


2 comentaris

Tot és possible

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Ell deia que era impossible sortir-nos del guió, que només podíem parlar si ho feien els titellaires, que no teníem opció d’anar enlloc perquè ens havien de donar corda. Però diumenge, quan ens van posar en marxa, vam buscar la forma de seguir en moviment. Amb uns cordills, unes rodes i enginy vam mantenir la corda sempre donada. Fins que se’ns va acudir una idea millor: treure’ns la corda de l’esquena i caminar pel nostre compte.


  • Presentat al Microconcurs de Relats en Femení 2020 (frase d’inici obligada: “La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants”).


Deixa un comentari

Cuidado con lo que deseas

En el centro comercial me paro a mirar el pesebre, donde lucecitas cambiantes de colores chillones parecen molestar hasta a las figuritas. Me tienen asqueado con tanta modernidad. Ya ni las tradiciones son lo que eran… Cuánto me gustaría estar allí, en esa época con una vida más sencilla, menos alejada de la naturaleza.

De repente noto como un desvanecimiento, seguido de oscuridad. Ha cesado el hilo musical y huele mal. Intento abrir los ojos y vislumbro, a través de unos agujeros en la techumbre, un cielo lleno de estrellas, entre las que destaca una muy brillante con una larga cola.
Esto no me puede estar pasando.
Trato de ampliar mi campo visual. Distingo a un hombre con túnica y barba.
¡No jodas que seré el niño Jesús!
Aún con el cuerpo entumecido, oigo el llanto de un bebé. Se me quita un peso de encima.
Entonces entiendo que he sido castigado por mi comportamiento con las mujeres. Pero, ¡no era tan grave como para ser la virgen!
Se me acerca José con cara de preocupación. Debo tener una expresión de susto mayúsculo. Por fin puedo mover la boca. Y cuando quiero decir algo para tranquilizarlo, solo consigo rebuznar.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


2 comentaris

Insaciables

El Diable no en té mai prou. Està veient com la Mort incrementa els seus números sense que ell se n’emporti un bon percentatge. Això ho ha de corregir. I, amb aquest fi, la va a trobar per parlar-ne.

– Benvolguda Mort, et vull proposar un tracte. Els darrers mesos les malalties s’emporten moltes ànimes abans d’hora, i la proporció de pecadors entre elles baixa. Tu podries oferir als qui són al llindar del traspàs l’opció de donar-los una mica més de temps a canvi de fer el mal. Trobant-se tan delicats de salut et prendran seriosament. A canvi, jo m’encarregaré, en persona, que els suïcides no errin l’intent i els puguis comptabilitzar a la primera. Estaràs d’acord amb mi que és un guanyar-guanyar.



Deixa un comentari

La última cena

Fue la mejor comida de su vida. Al entrar en aquella sala repleta, enloqueció con los diferentes olores que lo hacían pasar de un plato a otro. ¡Menudo atracón!

Lástima que luego, de un manotazo, alguien lo aplastó contra la pared mientras con la otra mano no paraba de rascarse.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


Deixa un comentari

Modernització del conte

La Blancaneu va apostar pel brànding “Mirall màgic”, creant productes finançats mitjançant economia col·laborativa amb els 7 nans i els seus amics. Però no esperaven que la Reina Malvada tornés a visitar-la al bosc.

-“Aquest nom hauria de ser una marca meva!… I què ha passat amb el príncep?” –va preguntar la madrastra.

-“El petó d’amor me’l va donar un dels nans i mira, ens hem empoderat i usant l’enginyeria social, anem a totes sense reis ni prínceps.”



4 comentaris

La vidente

La madre, exhausta por los dolores del parto, lo mira con cariño. Es tan pequeño, rollizo y sonrosado…

Al momento, horrorizada, lo ve todo: sabe el accidente que tendrá, presiente el dolor físico desgarrador, percibe las secuelas y el tormento psicológico, intuye tanto y tanto sufrimiento acabando con su alma rota y la de ella misma también hecha pedazos. Así que toma la difícil decisión. Cuando la comadrona le da el bebé, este cae fatalmente al suelo.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de febrer de la Microbiblioteca]


Deixa un comentari

Gastronomía familiar

Los recuerdos de la abuela se fueron difuminando poco a poco, hasta perderse en el laberinto de su mente. Sin ese ingrediente tan especial que ella añadía al cocinar, algunas recetas no sabían igual. A todos nos encantaban las croquetas de ir a merendar al río y las de pasear al sol entre las flores del patio. Nos hacían sentir allí. Su plato más espectacular: las empanadillas de fiestas del pueblo en sus años mozos. A veces, le invadía la melancolía y recordaba cuando murió el abuelo. Entonces apartaba aquella masa y decía que se la quedaba para ella. Como alternativa nos preparaba tortilla de alegría, pues los huevos también eran singulares porque mi abuela cantaba al tirar el grano a las gallinas.