PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Seven

Él es el único culpable de todo. Murió por pecar y pecando murió.

La soberbia fue primero. Creerse tanto siendo tan poco.
La envidia vino después: ¿por qué a éste le hacen caso y a mí no?
La lujuria le siguió. Fantaseaba imaginando veladas con sus compañeras de trabajo a la tenue luz de las velas donde atendían sus deseos más inconfesables. Tantas ocasiones se recreó con ello que no pudo controlar sus manos y empezó a rozar el pecho a varias de ellas en la oficina. Lo echaron.
Su ira no tuvo límites.
Pensó que de haber tenido dinero la respuesta habría sido distinta, así que resolvió gastar lo mínimo. Dejó el piso para ahorrarse el alquiler y se instaló en el coche.
Allí no estaba mal del todo. Al no tener que ir a trabajar eliminó los movimientos innecesarios y, cuando era inevitable, usaba el coche.
Atrapado por la gula en el asiento del conductor se alimentaba a base de comida preparada de baja calidad llena de grasas. Engordó sin límite. En su último desplazamiento ocupaba todo el espacio disponible frente al salpicadero. Y continuó engullendo hasta que su enorme panza bloqueó el volante. Se despeñó por un barranco al no poder trazar la curva.


Anuncis


Deixa un comentari

El mètode Rigall

Em presentaré: em dic Guillem Rigall i sóc un reconegut contorsionista del Circ du Soleil. He fet gires per tot el món, he creat el meu propi mètode, he rebut premis, i tot ho dec als pares. A ells i a la seva prudència. Us ho explicaré.

Quan va començar el meu embaràs, l’àvia els digué que als metges només s’hi ha d’anar en cas de necessitat, que si se n’abusa, no t’atenen igual de bé. Com que la mare es trobava perfectament, van fer les mínimes visites mèdiques. Fins que va arribar el dia previst per al meu naixement, però allí dins m’hi trobava tan a gust que no tenia cap pressa per sortir. I així van anar passant les setmanes i els mesos, jo sense moure’m i els pares, tot i la panxa una mica més gran, plens de prudència, mirant de no molestar.

Quan per fi vaig néixer recordo que, en lloc de plorar i buscar el pit, vaig demanar una maquineta d’afaitar. Atípic, oi?


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Recerca

Havien quedat per anar al cinema del nou centre comercial. Es van trobar a l’ascensor del pàrquing amb un somriure còmplice. Ell era daltònic, ella desmemoriada. De seguida van començar a xerrar i després de la pel·lícula els era impossible recordar el color o la planta on havien aparcat. Van recórrer una part de l’immens pàrquing, però no van trobar els cotxes. Queia la nit i van decidir arraulir-se en un racó per dormir.

Al matí avisaren a casa amb els mòbils: estem bé, no trobem el cotxe, vindrem quan puguem. Durant aquell dia tampoc van tenir èxit en la cerca. Per menjar van pujar als restaurants i abans que es fes fosc van buscar refugi a la botiga de mobles, era molt més confortable el llit de l’exposició que el racó del pàrquing.

A la tercera nit ja no dormien en habitacions juvenils separades, van provar un llit de matrimoni.

Quan portaven dues setmanes allí van demanar feina en comerços del centre, ja que als seus treballs anteriors els deixarien de pagar el sou i la targeta de crèdit no els duraria sempre.

Amb el pas del temps van decidir quedar-s’hi a viure. Si hi aneu, podreu conèixer al Martí, l’Alba i els seus dos fills, que van a la llar d’infants de la sisena planta.



Deixa un comentari

Cruenta batalla

La reina empezaba a temer lo peor. Todo parecía indicar que su ejército había sido diezmado por el enemigo, hacía largo rato que no veía al rey, la torre del ala este había caído y se preparaba un nuevo ataque en el que ella misma peligraba. Pensó que quizá la caballería la podría socorrer, pero se hallaba lejos en un vano intento de frenar el avance de las tropas hostiles. Cuando intuyó que su captura era inevitable, pues nadie más podía intervenir en su auxilio, prefirió suicidarse cayendo en medio del tablero y dejando atónitos a los jugadores de ajedrez.



1 comentari

I tu què faries?

L’Alba, una dona de ciutat, va decidir passar una setmana al poble amb la seva cosina. En veure una bicicleta al garatge li va demanar de provar-la:
-Quant temps sense agafar-ne una!

Va anar a fer un tomb en direcció a la sortida del poble. L’Alba recordà que anys enrere li agradava mirar l’ombra projectada mentre pedalava, com les rodes grises i etèries, segons l’hora allargassades, giraven enganxades per un punt a les físiques a la vegada que la seva ombra governava el conjunt, afegint-hi de tant en tant gestos i ganyotes divertides.

Somreia mentre avançava, tot recordant sensacions oblidades. El darrer carrer era ben costerut i començava a esbufegar per l’esforç, quan es va sorprendre veient l’ombra dibuixada a l’asfalt: la silueta del seu cos no era al damunt de la bicicleta sinó darrere, amb els peus a terra i les mans empenyent el seient. Però… quin atreviment! Què s’havia pensat l’ombra? L’estava titllant de grassa? O d’estar en baixa forma física? Potser tenia raó, però això no ho podia permetre.

Els següents dies va sortir amb la bicicleta a les 12 del migdia.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


1 comentari

Güellzilla

El Parc Güell bull amb la munió de turistes diaris que el visiten. Tot sembla alegria en el transcurs d’un dia assolellat, però el drac n’està fins als collons dels guiris. No fan més que tocar-li les potes i fer-li milions de fotos. Ha arribat la seva hora, l’hora de la revenja. Quan els vigilants recorden als visitants que ja és l’hora de marxar, es llença al damunt del darrer grup de japonesos que se li posaven al costat per les últimes selfies. No en deixa ni rastre. Al país d’origen tardaran a trobar-los a faltar i els serà difícil seguir-los la pista fins a esbrinar què va passar.

Surt el sol i novament es repeteix la història. Aquest cop els incauts són uns hooligans anglesos.

Amb el pas dels dies alguna cosa s’ensumen els vigilants, però ja els va bé que algú els doni un cop de mà. Volen plegar aviat.


—>> Relat GUANYADOR de la Mêlée!!

[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]


Deixa un comentari

Notas equivocadas

La ignorancia nos puede dar la felicidad.

La señora Emilia era feliz porque no sabía. Desconocía tantas cosas… Por ejemplo que el tendero la timaba, que sus vecinas no la soportaban, o que su marido la engañaba. Bendita ignorancia.

Además en el coro parroquial desafinaba. Y eso tampoco lo sabía.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]