PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Recerca

Havien quedat per anar al cinema del nou centre comercial. Es van trobar a l’ascensor del pàrquing amb un somriure còmplice. Ell era daltònic, ella desmemoriada. De seguida van començar a xerrar i després de la pel·lícula els era impossible recordar el color o la planta on havien aparcat. Van recórrer una part de l’immens pàrquing, però no van trobar els cotxes. Queia la nit i van decidir arraulir-se en un racó per dormir.

Al matí avisaren a casa amb els mòbils: estem bé, no trobem el cotxe, vindrem quan puguem. Durant aquell dia tampoc van tenir èxit en la cerca. Per menjar van pujar als restaurants i abans que es fes fosc van buscar refugi a la botiga de mobles, era molt més confortable el llit de l’exposició que el racó del pàrquing.

A la tercera nit ja no dormien en habitacions juvenils separades, van provar un llit de matrimoni.

Quan portaven dues setmanes allí van demanar feina en comerços del centre, ja que als seus treballs anteriors els deixarien de pagar el sou i la targeta de crèdit no els duraria sempre.

Amb el pas del temps van decidir quedar-s’hi a viure. Si hi aneu, podreu conèixer al Martí, l’Alba i els seus dos fills, que van a la llar d’infants de la sisena planta.


Anuncis


Deixa un comentari

Cruenta batalla

La reina empezaba a temer lo peor. Todo parecía indicar que su ejército había sido diezmado por el enemigo, hacía largo rato que no veía al rey, la torre del ala este había caído y se preparaba un nuevo ataque en el que ella misma peligraba. Pensó que quizá la caballería la podría socorrer, pero se hallaba lejos en un vano intento de frenar el avance de las tropas hostiles. Cuando intuyó que su captura era inevitable, pues nadie más podía intervenir en su auxilio, prefirió suicidarse cayendo en medio del tablero y dejando atónitos a los jugadores de ajedrez.



1 comentari

I tu què faries?

L’Alba, una dona de ciutat, va decidir passar una setmana al poble amb la seva cosina. En veure una bicicleta al garatge li va demanar de provar-la:
-Quant temps sense agafar-ne una!

Va anar a fer un tomb en direcció a la sortida del poble. L’Alba recordà que anys enrere li agradava mirar l’ombra projectada mentre pedalava, com les rodes grises i etèries, segons l’hora allargassades, giraven enganxades per un punt a les físiques a la vegada que la seva ombra governava el conjunt, afegint-hi de tant en tant gestos i ganyotes divertides.

Somreia mentre avançava, tot recordant sensacions oblidades. El darrer carrer era ben costerut i començava a esbufegar per l’esforç, quan es va sorprendre veient l’ombra dibuixada a l’asfalt: la silueta del seu cos no era al damunt de la bicicleta sinó darrere, amb els peus a terra i les mans empenyent el seient. Però… quin atreviment! Què s’havia pensat l’ombra? L’estava titllant de grassa? O d’estar en baixa forma física? Potser tenia raó, però això no ho podia permetre.

Els següents dies va sortir amb la bicicleta a les 12 del migdia.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


1 comentari

Güellzilla

El Parc Güell bull amb la munió de turistes diaris que el visiten. Tot sembla alegria en el transcurs d’un dia assolellat, però el drac n’està fins als collons dels guiris. No fan més que tocar-li les potes i fer-li milions de fotos. Ha arribat la seva hora, l’hora de la revenja. Quan els vigilants recorden als visitants que ja és l’hora de marxar, es llença al damunt del darrer grup de japonesos que se li posaven al costat per les últimes selfies. No en deixa ni rastre. Al país d’origen tardaran a trobar-los a faltar i els serà difícil seguir-los la pista fins a esbrinar què va passar.

Surt el sol i novament es repeteix la història. Aquest cop els incauts són uns hooligans anglesos.

Amb el pas dels dies alguna cosa s’ensumen els vigilants, però ja els va bé que algú els doni un cop de mà. Volen plegar aviat.


—>> Relat GUANYADOR de la Mêlée!!

[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]


Deixa un comentari

Notas equivocadas

La ignorancia nos puede dar la felicidad.

La señora Emilia era feliz porque no sabía. Desconocía tantas cosas… Por ejemplo que el tendero la timaba, que sus vecinas no la soportaban, o que su marido la engañaba. Bendita ignorancia.

Además en el coro parroquial desafinaba. Y eso tampoco lo sabía.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


1 comentari

Destino: Alaska

Era muy joven entonces, pero recuerdo perfectamente como esa tarde me separé de mi madre por un momento. Me distraje siguiendo a una ardilla y crucé un pequeño riachuelo por una pasarela de madera. El camino se ensanchaba cuando de pronto lo vi. Se mantenía erguido sobre las dos patas traseras y agitaba las delanteras a la vez que emitía un extraño rugido. Nunca había oído nada igual. Sin saber cómo responder, salí corriendo hacia mi madre. Creo que él también se asustó mucho. Luego supe que era el nuevo médico del pueblo y que los humanos nos tienen miedo.



1 comentari

Pensaments arran de terra

[NOTA: Aquest text correspon a un exercici d’escriptura espontània. Vam disposar de 5 minuts per escriure un relat amb una frase inicial obligada: “M’empassaré el meu propi vòmit”, i havent d’afegir 3 paraules sorpresa que donaven als minuts 2, 3 i 4: “predicar”, “gigoló”, “atòmic”.]

“M’empassaré el meu propi vòmit”, vaig pensar mentre m’arraulia sota el llit. “Perquè com el seu home em vegi no em valdrà cap ajuda que pugui caure’m del cel. I és que això de predicar amb l’exemple no ha estat mai el meu fort. L’altre dia li deia al gigoló de la barra del bar que no barregés les begudes i… ja veus, ara estic jo amb tant d’alcohol al cos que ni un submarí atòmic ho resistiria com a combustible.
Per què, just avui, havia de tornar abans d’hora el seu home?”


[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]