PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Duda

Los jadeos que le llegan del otro lado de la pared le ponen taquicárdico. Y es que su habitación toca con la de los vecinos y las paredes no son como las de antes.
Desde que llegaron Juan y Lorena no sabe qué hacer.

A veces se va de casa, como el día que oyó a Lorena preguntar a Juan por su body con bordados en las zonas erógenas, tapándole los ojos y haciéndole reseguir los dibujos con los dedos y la lengua.

Pero hoy llueve y no le apetece salir.
La pareja ha empezado suavemete, con gemidos y risitas, y se ha ido animando.
Él por su parte ya ha puesto música, se ha ido un rato a la cocina, luego ha encendido la tele y ahora quiere echar una siesta, pero todavía siguen de fiesta. Continua llegint


1 comentari

Parets de paper

Les parets modernes semblen de paper. Amb els veïns d’abans em molestava força, sempre amb discussions. Però amb els nous inquilins em sembla fantàstic. I és que m’han provocat emocions oblidades.

Visc a Horta, al final d’un carrer costerut, i ells –noi i noia–   són uns universitaris que comparteixen el pis del costat. Els desnivells del barri no els fan esbufegar com a mi. De fet, són altres activitats amb les que esbufeguen…

Un dia m’arribaren veus de la paret de la meva habitació. Posant-hi l’orella ben enganxada ho escoltava amb claredat. Parlava ella:
-Primer ben poc a poc… només la punta, molt suaument… espera, cal humitejar-ho una mica més… ara més ràpid…
Seguiren uns copets rítmics, imaginava el capçal del llit copejant la paret. Em vaig posar a cent mentre ells dos gemegaven fins acabar en un gemec conjunt.

Uns dies més tard em van sorprendre els grinyols d’un somier, amb un ritme força accelerat. Venien de l’habitació contigua a la sala de la planxa. Dues veus intentaven controlar uns crits compassats amb els seus moviments que imaginava salvatges:
-Sí!… Sí!… Més!… Sí!…  Més!…
De nou, jo quedava ben humida.

Des de llavors, he anat sentint els copets del capçal del llit amb les peticions de suavitat (de la noia i el seu xicot) o els grinyols del somier amb les envestides més animals (del noi i la parella ocasional del dia). Adorades parets de paper! A vegades coincidia al replà amb un dels veïns i l’acompanyant, i els saludava amb normalitat, com si ens separessin uns murs de pedra ben gruixuts, com si no sabés res de les seves vides.

Un dia la noia, tota plorosa, em va explicar que ho havia deixat amb el xicot. Per això em va sobtar sentir dies després els copets rítmics del capçal contra la paret. Aquest cop, passades les peticions inicials d’anar poc a poc, vaig distingir la veu d’ell amb els crits coneguts:
-Sí!… Sí!… Més!…


—>> RELAT FINALISTA DEL CONCURS!!


1 comentari

Suor justificada

El professor universitari corregeix mentre els alumnes fan exercicis. Tot d’una comença a suar. Al full hi llegeix:
“M’excito i em toco dins les calcetes pensant en el diumenge, quan la Roser em va abocar la galleda d’aigua pel cap. Sense sostenidors i amb la samarreta mullada s’endevinaven clarament els meus pits…”
El mestre demana:
-Alba, si us plau, que m’has escrit aquí?
-Un relat eròtic…
-Vaig dir neuròtic!


[Enllaç al relat al blog Garbí24]


2 comentaris

Proposicions

Darrerament havien descobert que els accelerava molt escriure’s marranades pel xat a l’ordinador. Ell, abans de sortir de la feina, escalfava motors de cara a la nit.

(Pep) Qui és la porca que voldrà mossegades al cul després de sopar?

(Joana) Jo no sóc

(Pep) i que li llepi els mugrons ben a poc a poc…

(Joana) la mama. M’ha deixat el portàtil per fer un treball de l’escola.


[Enllaç al relat al blog Garbí24]


Deixa un comentari

Llenceria fina

Ahir, quan no hi havia ningú a casa, es va emprovar el nou picardies: molt atrevit! Tot recordant-ho ara al seu despatx, imagina com el Joan, el seu amant, li passa els dits per sobre notant els brodats i parant-se a les transparències… i ja se li posen durs els mugrons. També té per estrenar la cotilla, super sexi, per a les seves trobades. No s’ho pot posar a la feina sota la roba, seria impossible no veure-ho. Però sí que porta les calcetes noves, color bordeus, amb la sanefa que s’acaba en aquell punt tan sensible al tacte quan es ressegueix… Més val que pensi en una altra cosa perque està notant massa escalfor per allà baix.

I és que la darrera visita a la corseteria ha estat molt profitosa. En la dependenta hi té una amiga: li guarda el secret. A més, és just a quatre passes de la feina, un tros de les Rambles amunt, al carrer Hospital. Secret difícil de descobrir per la família, donat que només baixen a Barcelona per portar els nens al zoo i poc més.

Li agrada molt el seu despatx amb vistes a la plaça Reial, pensa un cop més mentre busca amb la mirada al noi del forn. Sempre a aquella hora entra unes caixes en màniga curta, i està tan musculat! Es pregunta si s’avindria a fer un trio…

Passar a treballar al bufet d’advocats de la ciutat li ha donat una llibertat de moviments que no tenia. I quan va conèixer al Joan, va adonar-se de tot el que reprimia a dins seu. Mai hauria dit que amb la parella es podien conjugar tantes accions amb tantes parts del cos: petonejar, llepar, mossegar, xuclar, fuetejar, emmanillar, llengua, cul, orella, pit, coll, penis, llavis, cuixa, melic, c..
La secretària interromp aquestes divagacions obrint la porta del seu despatx, i l’informa:
-“Albert, comencen la reunió.”


—>> GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç a la notícia de la Biblioteca del Carmel]