. M olt de temps ha passat des que podia estar al teu costat.
. A braçades robades per la tempesta d’aquests mesos.
. R ecords de vida m’acompanyen: infantesa, joventut, maduresa.
. E l bus 102 m’apropa on et vaig dir adéu, però et porto al cor.
Al llegar a casa, la encuentro muchas veces en su mecedora mirando fotografías de antaño. Con los colores ya amarillentos, no las tiene en un álbum porque le gusta pasarlas una tras otra en sus manos.
Siempre me hace algún comentario: «¿Ves la cara de pilla que tienes ahí con la mancha de chocolate junto al labio?», «¡Qué guapo estaba tu padre con el uniforme de chófer!», «Esas fiestas del pueblo eran un acontecimiento, llenas de gente»…
En realidad, hace tiempo que no las ve. Pero retiene en su memoria hasta el mínimo detalle de todas ellas de tanto mirarlas. Cuando una neblina empezó a colarse en sus ojos, mi Pablito pegó un trocito de cartulina de distinta forma detrás de cada una de las fotos. Así sabe cuál tiene delante.
Otra vez se ha quedado dormida con su preferida en el regazo. La que nos sacó el fotógrafo de la capital poco antes de enviudar. La que lleva en el dorso un corazón muy grande.
Los recuerdos de la abuela se fueron difuminando poco a poco, hasta perderse en el laberinto de su mente. Sin ese ingrediente tan especial que ella añadía al cocinar, algunas recetas no sabían igual. A todos nos encantaban las croquetas de ir a merendar al río y las de pasear al sol entre las flores del patio. Nos hacían sentir allí. Su plato más espectacular: las empanadillas de fiestas del pueblo en sus años mozos. A veces, le invadía la melancolía y recordaba cuando murió el abuelo. Entonces apartaba aquella masa y decía que se la quedaba para ella. Como alternativa nos preparaba tortilla de alegría, pues los huevos también eran singulares porque mi abuela cantaba al tirar el grano a las gallinas.
«No hay tiempo que perder», dice mi abuela. «¡Apúrate, ya empiezan! Es tu primera fiesta de los muertos desde que llegaste a México, cuando enfermé y tus padres volvieron para cuidarme. Te gustará.» Me coge de la mano para ir al patio. Está muy bonito, lleno de flores, comida y juguetes. Delante del altar señala: «Mira esas calaveras dulces» y me hace leer el nombre que llevan en la frente. Me esfuerzo con las letras y, sonriendo, digo: «Pe-dri-to». Es una pena que papá y mamá no me hayan oído, porque se alegrarían mucho y quizá así dejarían de llorar delante de mi foto.
L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l’estimaven de veres els familiars i coneguts.
A la porta, a més de sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!
L’eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa “Que petit és també aquest món!” quan intueix clarament l’ànima del Rafel. “Per aquí no hi passo…”, afegeix anant cap a la porta celestial. “Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d’admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”
Podem imaginar la vida com un recorregut de colors. En néixer obrim els ulls a la llum, i el color blanc del nounat va agafant moltes tonalitats, suaus d’inici. Van pujant d’intensitat, milions de colors a la infantesa dels quals en triarem els que brillaran cridaners a l’adolescència. A la joventut gaudim de colors més forts, cadascú ja té els seus, que l’acompanyen durant anys. A vegades s’uneixen a la paleta d’algú altre, formant noves variants, enriquint les gammes. I en passar el temps, trobem els colors de la maduresa, afegint-hi tons marronosos i envellutats.
Però hi pot haver accidents que trenquin aquesta progressió, o malalties que de cop deixin una vida suspesa amb tot ben enfosquit. I, quin raig de llum aporta un petit matís quan, d’un negre molt negre, es passa a un gris, encara que sigui fosc.
Nota: Aquest relat el vaig publicar a Relats en català el dia 20 de març de 2020, amb aquest afegit:
“Dedicat a la meva mare que ara mateix està lluitant a l’hospital. T’estimo, mama.”
Aquell dia ens havien informat d’una petita millora en el seu estat dins l’extrema gravetat.
El dia 21 ens van trucar de l’hospital. Ella era una lluitadora, però aquest cop no se’n va sortir.
Gràcies per tots els colors que em vas donar, mama.
Mi papá es un astronauta que viajó a la luna. Mamá me ha explicado que no pudo volver porque se estropeó el cohete, pero desde allí piensa mucho en nosotros. Dos o tres veces al año consigue recortar la forma de la luna para decirnos que nos echa de menos.
Hoy el profesor nos ha engañado. No es verdad lo que ha explicado, eso que llama eclipse, que sea la Tierra poniéndose entre el sol y la luna. Le he dicho que no, que es cosa de mi padre. Y que buscaremos un día para que mamá se lo explique a todos en clase. Así dejarán de reírse de mí.
“Azul”, contestó la pequeña a la pregunta del dependiente. Entraron en la tienda nada más salir de la peluquería, con sus padres y hermano pelones como ella. Los cuatro se pusieron el pañuelo en la cabeza. Elisa sonrió, no sería la única en llevarlo en su reincorporación a la escuela.
A classe de plàstica han demanat que pintin els membres de la família amb algun element que els caracteritzi. L’Ernest ha pensat de fer el cos i posar a cada un, en lloc del cap, quelcom amb què els motivin a fer cas. Per això s’ha dibuixat a ell amb una consola al damunt del coll, i al Trasto amb un xiulet enganxat al collar. Perquè l’Ernest, de seguida que li esmenten un temps de jugar als videojocs, s’esmerça en fer les tasques encomanades. I el Trasto, com corre en sentir el xiulet! Al pare, l’ha dibuixat amb un feix de bitllets al cap. A la mare, amb un guant de boxa.
L’Arnau havia vist el paquet al cotxe. Tot i estar mig amagat, va saber que era una consola de videojocs. El pare va marxar a una festa d’aniversari. Quan va tornar amb l’Arnau i la seva mare, el nen li va dir:
PETITES HISTÒRIES 