PETITES HISTÒRIES


4 comentaris

Meteorologia capritxosa

Us parlaré d’un pailebot centenari, ara un bé cultural d’interès nacional a Catalunya, construït al País Valencià. Passà per diferents propietaris, dedicant-se a transportar mercaderies, al contraban, a l’abastiment en temps de guerra i a recuperacions del fons marí. Però ningú us haurà explicat aquesta història.
En una travessia, es desfermà una tempesta sense trobar recer on aixoplugar-se. La natura, implacable, posava l’embarcació sota grans onades d’herba que la sobrepassaven en alçada. Centenars, milers de fulles seques queien sobre ella contínuament, i joncs i tiges d’infinites plantes s’elevaven al seu pas. Sort en tingué de no topar amb els troncs d’arbres que, com gruixudes columnes d’aigua, s’alçaven de forma imprevista tot i que algunes branques van malmetre la nau. Quan remeté el temporal, el Santa Eulàlia sortí de la densa vegetació a zones més desbrossades i aparegué davant les seves veles una platja. Llavors pogué descansar sobre una mar plana.


—>> FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç als finalistes]


Deixa un comentari

A Daltònia

La fortalesa és dins les grans persones i s’alimenta amb petites accions, pròpies o d’altres. Vegem-ne un exemple.
Farem un exercici d’inventiva. Suposem una situació d’injustícia, tot i que és difícil que es produeixi en una societat com la nostra, amb un sistema judicial que funciona, un estat democràtic, separació de poders, etcètera, etcètera.
Imaginem, però, que una persona fos detinguda i posada a la presó de forma preventiva abans del judici, sense que suposés cap risc per a la societat per no ser un assassí, ni un lladre, ni tingués historial delictiu, ni anés a fugir. Bé, suposem tot això. Doncs només el convenciment de la seva innocència i dels actes realitzats amb la consciència ben tranquil·la li donarien una gran fortalesa d’esperit.

A més, en cas d’estar recolzat pels seus conciutadans amb petites iniciatives, aquesta fortalesa s’aniria reforçant encara que continués l’hipotètic empresonament injust.
Un grapat de força podria guanyar-la si la ciutadania mostrés el seu rebuig a la situació manifestant-se o concentrant-se pacíficament, amb escalf extra si es fessin aportacions musicals, com “El cant dels ocells” posem per cas.
Un altre granet de sorra s’afegiria per cada petita mostra de suport, qui sap si seria portant un llaç verd a la solapa i omplint de llaços verds finestres, portes i baranes, o pintant-los a terra. Si ens ho imaginem a l’hivern, serien possibles també bufandes i mocadors de coll verds.
La persona empresonada potser escriuria cartes o articles als diaris per mostrar la força que li transmetrien aquestes accions.
I la gent podria explicar-ho i parlar-ne a les xarxes socials, com Twitter, o bé escriure’n relats per compartir en blogs, com aquest.

Ep, recordeu que estic parlant d’una situació hipotètica per il·lustrar la fortalesa: qualitat de fort, o sigui, amb una gran potència per obrar o resistir físicament o moralment.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


2 comentaris

Reencuentro

“Todas las personas mayores han sido primero niños. (Pero pocos lo recuerdan).”
– Antoine de Saint-Exupéry “El Principito”

Cierra los ojos. Nota como el sol te da en la cara y te llena de colores por dentro, de rojos, naranjas o amarillos. Anda unos pasos con los ojos cerrados. Te sientes liviano. Cuando los abras, sonríe a quien te mire raro.

Paséate entre las sábanas secándose al sol y, si estás con un niño, jugad a esconderos entre ellas. Luego, al doblarlas entre dos cogiéndolas por las puntas, llevadlas bien arriba y cuando caigan os ponéis debajo. Risas. Complicidad.

El cielo es un lugar ideal para plantar la imaginación y dejarla crecer. Túmbate boca arriba y mira las nubes en movimiento. ¿Qué ves? O averigua qué personaje esconde la luna llena. Quizá descubras la expresión de un niño sonrojado con grandes mofletes, un maestro pidiendo silencio o una señora sorprendida. ¡Dibújala!

¿Recuerdas cuándo fue tu última batalla con hojas mecidas por el otoño? ¿O tener los dedos pegajosos con la dulzura de un algodón de azúcar? ¿Y una guerra de cosquillas? ¿O dibujar en cristales empañados?

Rescata del olvido y deja salir de vez en cuando a ese niño que todavía llevas dentro y, si puedes, comparte ese ser mágico con otros pequeños: te mirarán con otros ojos.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

Unas vacaciones maravillosas

Alberto veraneaba en un pueblo costero en casa de sus abuelos. Ese día, como tantos otros, se reunió con sus amigos en la playa donde se dedicaban a la construcción de elaborados castillos en la arena. A Alberto le encantaba excavar el foso. Se lo tomó tan en serio que siguió creando un túnel mientras los demás se fueron a por un helado. Llevando ya un buen boquete, aterrizó a su lado una gaviota blanca que se metió dentro diciendo: “¡Es muy tarde, es muy tarde!” y desapareció de su vista. El chico la siguió mientras le preguntaba: “Oiga, ¿no tendría que ser un conejooooo?”

Gaviota y niño cayeron por el agujero hasta llegar a un campo de anémonas y corales en el fondo del mar. En seguida Alberto buscó la botellita para beber, tenía ganas de probar la elasticidad de su cuerpo. Decepcionado al no ver ninguna pensó que le estaban estafando un par de capítulos cuando, unos pasos más allá, detrás de una especie de nube negra, escuchó una acalorada discusión. Al acercarse pudo constatar que la supuesta cortina negra era tinta. Un calamar, una sepia y un pulpo estaban debatiendo sobre Continua llegint


Deixa un comentari

Tuits #martesmge (maig-juliol 2016)

  • Proposta 31/5/2016: Inici “El poeta llegó un martes”

El poeta llegó
un martes cualquiera.
Con versos de amor
hechizó a la más bella.
Cuando se marchó
a buscar otra tierra
ella lloró.

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 7/6/2016: Inici “Aquel martes cruzamos”

Aquel martes cruzamos a través del espejo, donde nos esperaba Alicia para guiarnos por un tablero de ajedrez lleno de fantasía.

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 21/6/2016: Inici “Las flores de un martes”

Las flores de un martes disculparon el despiste del lunes y propiciaron el beso del miércoles

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 28/6/2016: Inici “El martes vendiste tu maleta”

El martes vendiste tu maleta mágica, la de viajar al mundo de la fantasía. Creciste, quieres otros destinos.
Pero ¡sigue soñando!

[Enllaç al tuit]


  • Proposta 12/7/2016: Inici “El reto empezó un martes”

El reto empezó un martes: el concurso de memorizar Don Quijote de la Mancha. Lo hice. Les gané.
Espera… quizá fue un jueves…

[Enllaç al tuit]



1 comentari

Corrección al cuento: no era una lámpara

La cenicienta del mundo real es una chica de origen humilde. Trabaja sirviendo en casa de una familia acomodada. Un día, el matrimonio y sus dos hijas salen hacia la capital para asistir a un cóctel, mientras ella recibe el encargo de vaciar el desván. Allí arriba una espesa capa de polvo cubre los incontables objetos que le aguardan. Está agrupándolos para sacarlos, cuando uno le llama la atención. ¿Qué es aquel aparato? ¡Una radio antigua!
Con sumo cuidado empieza a limpiarla. Inesperadamente se enciende la luz del arco del dial y se escuchan zumbidos por el altavoz. Entrecortada por interferencias, como viniendo de muy lejos, se oye una voz:
-Gracias por rescatarme del olvido. Como premio te concederé tres deseos.
La muchacha duda un instante, pero piensa que nada pierde si contesta.
-Me gustaría poder volar -dice, por probar.
En un rincón un destello de luz ilumina un curioso paraguas mientras en la radio suena “Supercalifragilisticoespialidoso”.
-También ser más alta.
Al momento ve relucir un frasco con una etiqueta “Bébeme” y escucha “Feliz, feliz no cumpleaños…”.
-Y un buen chico para mí.
La radio esparce las notas de “Bésame, bésame mucho…” y oye un sonido a sus pies: croac.


—>> Relat MENCIONAT per optar a l’ACCÈSSIT!!

[Enllaç al relat al blog ENTC]   [Enllaç a la publicació dels mencionats]


2 comentaris

Indecisión

Se puso la caperuza roja.
Salió.
El día era radiante, la luz llegaba a todos los rincones que alcanzaba a ver.
Entró.
Escogió la caperuza amarilla, a juego con el sol.
Volvió a salir.
Quizá era mejor seguir con el guión previsto.
Volvió a entrar.
Retomó la caperuza roja, como debía ser.
Caminó.
Iba alegre y despreocupada hasta que pensó en los peligros del recorrido.
Regresó.
Sería mejor la caperuza verde, para poder camuflarse en el bosque.
Y luego…

Luego el lobo se cansó de esperar:
-Esta chica… ¡Qué poca formalidad!

Y pasó malhumorado al cuento de los tres cerditos.


—>> MICRORELAT FINALISTA DE LA SETMANA!!

[Enllaç al text al blog del programa Wonderland de Radio4 del 7 de maig]


Deixa un comentari

La vareta màgica de la fada Primavera (Conte infantil)

La fada Primavera estava molt preocupada, i en tenia motiu: havia perdut la vareta màgica! Les seves companyes Flora i Fauna sempre li havien dit que era una despistada, que no recordava on guardava les coses, però aquest cop l’havia feta grossa. No podia estar sense la vareta! L’havia de recuperar de seguida. “A veure, tornaré a repassar els meus moviments d’ahir.” A la nit va adoptar la mida petita per anar d’amagat a l’habitació de l’Andrea, la filla de l’Aurora. Li agradava visitar-la sovint, s’hi assemblava tant… però només en l’aspecte físic, perque estava feta una bona peça. Recordava entrar per la finestra, somriure en comprovar que als darrers dibuixos penjats a l’habitació encara hi sortien les fades, veure-la adormida al llit, passar-li la mà pels llargs cabells rossos, o potser li va passar la mà amb la vareta?

L’Andrea estava ben sorpresa amb els aconteixements del dia. Es va aixecar per anar a l’escola i en pentinar-se va notar un passador estany enredat entre els cabells. Se’l va deixar posat com una agulla més al monyo i no hi va tornar a pensar. En arribar a classe, sentint el “Bon dia” amb que tots junts començaven la jornada va pensar “La Rosa sembla un gripau quan parla” tot movent el cap. I com a resposta va sentir-se un “croac” a l’aula mentre la Rosa, molt sorpresa, es posava la mà a la boca. La mestra va començar a explicar la lliçó i l’Andrea, avorrida, pensava “No marxarà pas, no” negant amb el cap. Al moment la professora va sortir corrents per una urgència al lavabo. Després altres desitjos o pensaments es van anar fent realitat. Així va veure com el Francesc pujava als arbres del pati com si fos un esquirol, la Teresa feia els exercicis per ella, la Dolors llepava les flors amb un brunzit d’abella omplint l’aire i el Martí sortia volant per la finestra. Un matí ben estrany, sí.


  • Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 79: contenir la paraula “aire” amb el repte afegit de fer aparèixer al relat un personatge de conte de fades).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


Deixa un comentari

Onírico

Un señor con levita que se parece a Pushkin pasea con Oliver Twist alrededor de una seta gigante, que no tiene un gusano fumador encima, sino a Pinocho. Su nariz crece cuando le dice a Frankenstein que no ha visto a Gretel por el bosque, pues acaba de bailar con ella esperando que lo tenga por un héroe byroniano. Detrás suyo Aramis reta en duelo a don Juan Tenorio, mientras que al fondo, en la bahía, 100 cañones intentan hundir el Nautilus.

He de acabar pronto el trabajo sobre literatura europea en el siglo XIX o mis sueños no me dejarán descansar por las noches.



1 comentari

Incomprensión

Mi abuela no entiende de moderneces. Cuando me ve un mechón de pelo azul, un roto en el pantalón, un piercing en la nariz, … me dice:
-¡Debería caérsete la cara de vergüenza!
Una y otra vez, incansable ella.
Y así estoy yo, acompañada por multitud de caras que se me han caído. Se quedan colgando, enredadas en mi larga cabellera.
La gente me mira raro. Yo les digo que prueben a tener una abuela como la mía y estos pelos, a ver qué tal les va.