Qüestió d’ordre

Una denúncia als Mossos ha de posar fi a la situació actual. M’hauria d’haver decidit abans, ho sé. És més fàcil veure-ho com una acció puntual, que no es tornarà a repetir, que fer el pas i aturar-ho tot. Han estat dues pallisses les que he necessitat per reaccionar. En l’anterior ocasió vaig culpar-me, segur que feia alguna cosa malament, pensava. Perquè, clar, si els tres xicots que he tingut m’han retret les meves accions i paraules, i m’he sentit ferida com per anar cinc vegades a buscar refugi a casa dels pares, potser soc jo la causant dels problemes. Fent memòria, puc recordar fins a set blaus en diferents parts del cos que he hagut de tapar en un moment o altre, i onze esbroncades fortes, de les que et deixen l’ànima girada a l’inrevés.

No sé si m’ha servit de res la revisió del que he viscut en les relacions de parella. I serà que soc de ciències perquè, fixant-m’hi, veig que aquest recompte em porta per nombres primers. Però del que no tinc cap dubte és que, a partir d’ara, la primera seré jo.

---

• Presentat a Inspiraciència 2021

Negrobigote

Érase una vez un príncipe y su malvado padrastro que, como no soportava pensar en ser reemplazado, ordenó su abandono en el bosque. El joven encontró una casa, con unas camas enormes. Llegaron siete gigantescas mozas que lo acogieron. Allí bailaba sin cesar (en palacio lo tenía prohibido).
Cuando el padrastro supo dónde estaba, disfrazado, pasó a ofrecerle al chico un melocotón hechizado. Ellas, al volver, lo encontraron en el suelo. Le inyectaron un antihistamínico, por si era alérgico al melocotón, y despertó. Él se quedó a vivir con las muchachas, que fueron las productoras de su espectáculo de danza.

---

• Presentat al concurs II Certamen “100 palabras para la igualdad”.

Crònica d’una tarda qualsevol

15:00 Arribo de la feina i, abans de dinar, poso una rentadora.
16:10 Estenc la roba. Una samarreta de l’Òscar ha deixat color i ha tacat una brusa i uns pantalons de l’Alba.
16:30 Arribo just a l’hora que surten de l’escola, després d’esbandir la roba intentant recuperar-la.
16:45 Els nens berenen unes galetes i suc camí dels extraescolars. Tornem a passar per casa perquè m’he descuidat les làmines de l’Alba per al taller de dibuix.
17:07 Fem uns minuts tard al taller. M’excuso amb un somriure. Mala cara del professor.
17:15 Deixo l’Òscar al futbol. Aprofito per anar al súper. M’he oblidat la llista de la compra de la nevera, a veure si recordo què faltava.
18:00 Crec que he comprat massa fruita, no hi cabrà. Amb el pes de les bosses, recullo l’Alba. Ara recorda que demà ha de portar cola blanca. A la papereria d’una revolada.
18:30 Surt l’Òscar i cap a casa.
19:00 Dutxes.
19:30 Preparo el sopar: bullir les verdures, tallar el peix…

Ja arriba la Berta! Uf, estic rebentat! No sé com s’ho fa per acabar amb èxit la gimcana diària i fer-ho tot bé. Jo no aguantaria aquest ritme ni una setmana.

---

• Presentat al 2n Concurs del Dia Internacional de les Dones de La Llagosta (amb el tema: “El mite de la ‘superwoman’. Del treball invisible i no remunerat, al treball visible i precari. La trampa de les dobles i triples jornades”).

—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!

Qui vol portar ulleres

És ben cert que moltes vegades ens posem unes ulleres per contemplar la vida i, segons les que agafem en cada moment, canviem la percepció de la realitat que vivim. Així ara puc dir que durant uns anys he portat unes ulleres amb un filtre rosa afegit, per imaginar que seguíem en braços de l’amor. Després he portat ulleres negres, per tapar el que no volia veure, com els blaus al cos segons la intensitat amb què t’esveraves.

Però l’altre dia em van caure els vidres que m’entelaven els ulls, es van esmicolar en mil bocins. Va ser quan vas cridar al Pol mentre se t’anava inflant el coll. Això no hi ha ulleres que ho camuflin. L’endemà vas trobar els armaris buits. Segur que no te’n sabies avenir. De cop, estaves sol. La veritat és que ho hauria d’haver fet fa molt temps. I tant se me’n fot el que facis en endavant.

Per començar, ens estarem uns dies lluny de tot.

Sense límits

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Només la mare creia en mi quan vaig decidir fer-me fustera. La gent s’estranyava, no només perquè fos una dona, sinó perquè en una regió sense mar vaig proposar-me construir embarcacions. També vaig voler aprendre a nedar i em vaig preparar físicament. He de ser capaç de caminar molts quilòmetres, tot i que nedar no em farà falta si arribats a la costa tinc el material per fer una barca prou resistent. Ho aconseguiré, pares, us escriuré des d’Europa.

---

• Presentat al Microconcurs de Relats en Femení 2020 (frase d’inici obligada: “La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants”).

—>> MICRORELAT GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al resultat del concurs]

[Enllaç a “Descobrim la guanyadora del microconcurs”]

Treball escolar

A classe de plàstica han demanat que pintin els membres de la família amb algun element que els caracteritzi. L’Ernest ha pensat de fer el cos i posar a cada un, en lloc del cap, quelcom amb què els motivin a fer cas. Per això s’ha dibuixat a ell amb una consola al damunt del coll, i al Trasto amb un xiulet enganxat al collar. Perquè l’Ernest, de seguida que li esmenten un temps de jugar als videojocs, s’esmerça en fer les tasques encomanades. I el Trasto, com corre en sentir el xiulet! Al pare, l’ha dibuixat amb un feix de bitllets al cap. A la mare, amb un guant de boxa.

---

• Presentat al IX Microconcurs La Microbiblioteca. – per escriure el relat em vaig inspirar en el cartell del Microconcurs 2019-20:

Nubes y claros

Ha decidido que odia el amarillo. Se ha dado cuenta de que su día a día es girar como un girasol, que ella es una flor más en esos campos inmensos cubiertos por aquel color hasta donde alcanza la vista. Porque siendo un girasol, no se ve nada más y solo se puede seguir al sol. Aunque en la vida cada flor tiene el suyo. Cuando aparece, todo lo demás no importa: sigue sus designios, sus deseos, sin alternativas y bajando la cabeza si él lo pide. Y ella va girando a su son según pasan las horas, hasta que se duerme tras las últimas órdenes del día. “¡Pues claro que quiero, cariño!”.

Pero por fin ha visto que su supuesto astro rey es en realidad

Infancias

El pequeño Joshua incluso anhelaba que la señora Muttery le regañara tras las sábanas tendidas. Esos segundos los disfrutaba al pensar que nadie lo distinguía, sabía que allí era igual a los demás. No ocurría así en la escuela del pueblo, donde siempre ocupaba la última mesa, apartada en el rincón (y su madre aún podía dar gracias por ello).

Seguro que observaban la escena desde el extremo del patio y estarían viendo su silueta, intentando adivinar a quién reñía la mujer del doctor esa vez. En el autobús escolar, en cambio, no había dudas: él era quien se quedaba de pie junto a la puerta trasera.

Un día la reprimenda de Muttery, junto a los habituales reproches, le quiso mostrar que sus juegos entre la ropa secándose al sol también le costaban dinero:

-…¡Tendré que volver a frotarlo todo! ¡Y además gastaré más lejía para blanquear los tejidos!…

Una idea fue tomando forma en su cabeza. Ya ha ejecutado parte del plan. Hoy lo finalizará. Al volver de las clases, Joshua se sumergirá en el enorme barreño de hacer la colada llenándolo hasta arriba con las botellas de lejía que ha ido apartando las últimas semanas.

---

• Presentat a la Esta noche te cuento, inspirat en aquesta foto de Cristina García Rodero:

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

Te quiero

-“¿Qué me estás contando, Elvira? ¿Que has pedido reducción de jornada? ¡Pero eso no puede ser mientras yo no tenga trabajo! Necesitamos ese dinero. ¡¡No podría ir al fútbol!! Y total ya estoy yo con el crío por las tardes, todas son iguales: del colegio al bar y para casa. ¡No me repliques! No quiero oír una palabra más sobre conciliar horarios, ¡¡ostia ya!! Ay, perdona, que no quería darte, se me fue la mano. Ven cariño, ven, que te doy un beso. ¡Ven, te digo! ¿Dónde vas? Dame una oportunidad, Elvira… Sí, otra más. Olvidemos lo que ha pasado, no pongamos una barrera entre nosotros. Deja la puerta… ¿Quién es esta mujer?”, vociferó rompiendo la tarjeta que le tendía quien acababa de entrar seguida de dos policías: Adriana Sánchez, abogada especialista en violencia de género.

---

• Presentat al IX concurso de microrrelatos sobre abogados (paraules a incloure: “género, iguales, conciliar, barrera, oportunidad”).

—>> SELECCIONAT I PUBLICAT AL WEB D’ABOGACIA!!

[Enllaç al text publicat al web Abogacia]

Dubte

Quan veig al papa em demana que me’n vagi amb ell. Jo no sé què fer. La mama diu que així, sense ell, estem millor. Ella sí, està més contenta, però jo el trobo a faltar. El papa era un bromista divertit amb mi. Les de la mama crec que eren bromes més pesades com fer-li la traveta, perquè abans queia moltes vegades per les escales i ara ja no.

He de practicar si vull anar amb ell. De moment només he aconseguit nyanyos al front quan ho he intentat. Potser ho he de provar a la mateixa paret per on ell apareix i desapareix, just on hi ha la gran taca vermella.

---

• Presentat al VI Microconcurs La Microbiblioteca.