PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Dubte

Quan veig al papa em demana que me’n vagi amb ell. Jo no sé què fer. La mama diu que així, sense ell, estem millor. Ella sí, està més contenta, però jo el trobo a faltar. El papa era un bromista divertit amb mi. Les de la mama crec que eren bromes més pesades com fer-li la traveta, perquè abans queia moltes vegades per les escales i ara ja no.

He de practicar si vull anar amb ell. De moment només he aconseguit nyanyos al front quan ho he intentat. Potser ho he de provar a la mateixa paret per on ell apareix i desapareix, just on hi ha la gran taca vermella.



1 comentari

Dutxa reparadora

L’aigua. L’aigua caient pel meu cos. L’aigua que neteja. L’aigua que esborra restes de sang i…

Ara, sota la dutxa, penso que el món no és just, que hi ha massa porcs en un cos d’home i que arribats a un punt la dona segueix veient-se com el sexe dèbil.

Per què havia d’aguantar que es valgués del seu poder sobre mi? Primer per ser el meu cap, aprofitant-se de la meva necessitat de la feina. Després per ser més fort, immovilitzant-me en saltar-me a sobre.

Ara, sota la dutxa, segueixo respirant el seu alé, amb aquell tuf a alcohol i tabac. Segueixo sentint les seves mans fredes i molsudes grapejant-me els pits. Segueixo veient el sostre d’aquell petit despatx, darrera el rebost del restaurant, evitant mirar els seus ulls mesquins. Segueixo notant com se’m claven a l’esquena totes les coses de la taula amb el seu pes damunt meu, mentre s’abaixa els pantalons.

Dins l’atordiment del moment, la idea em va venir com un llampec. Una mà lliure, només això necessitava. A les palpentes vaig aconseguir agafar del calaix les tissores grans i les hi vaig clavar a l’esquena, una i altra vegada, amb tanta força com vaig poder. Va desplomar-se a terra, el molt bacó, amb un bassal de sang a sota.

Potser ja l’han trobat, se me’n fot.

Ara només vull que corri l’aigua i em netegi.



1 comentari

Eligiendo la herencia

A su manera. Él siempre hacía las cosas a su manera.
-Hijo, en esta vida están los que deciden y los que no tienen fuerza y se adaptan a los demás. Tienes que ser de los primeros, como yo -me decía.

Se supone que un hijo debe aprender de su padre. Pero la mirada y los silencios de mamá gritaban más fuerte que la voz de papá.

Crecí y encontré una chica preciosa como una flor. Será por eso que aparecieron mariposas en mi estómago. Un día dije en casa que íbamos a pasar las vacaciones en la nieve. Mi padre me miró contrariado:
-Nunca te gustó ir a la montaña. ¿Cómo dejas que te manipule de este modo? Si va a ser tu mujer tienes que imponerte desde el principio. Para algo eres el hombre.
-Pues no, papá. Yo no quiero imponer mis gustos ni mi manera de hacer las cosas. Quiero compartir la vida con ella, sumando sus propuestas a las mías, adaptándonos el uno al otro tanto como sea posible.

Creo que mi padre ha acabado entendiendo que es mejor así, pues a pesar de los años transcurridos, sigue viendo el brillo de nuestros ojos al mirarnos.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


Deixa un comentari

De compras

Van a ir a comprarse un vestido nuevo y un helado.
El vestido es para Adela, la madre, para reponer el que se ha roto y manchado. Tendrá que ser largo, ha de tapar los moratones.
El helado es para Inés, la hija, para que recupere la sonrisa que se le escapó del rostro al oír los gritos de su padre, acurrucada en su cama.
Él acabó como siempre arrepintiéndose y pidiendo otra oportunidad, jurando que no volvería a ocurrir. Esta vez Adela se aseguró de ello: las manchas de su vestido, desde el suelo de su habitación, lo atestiguan.



2 comentaris

Bandarra amb façana llampant (relat amb només la vocal A)

A l’albada l’Anna l’abraça, callada, la cara tapada amb la mà. L’Àlvar marxa. Va cap la barca amarrada al canal. La gran barcassa blava salpa. Va cantant a la mar salada, a la mar brava, a la mar calmada. Llança l’ham amb la canya, agafa rap, bacallà, llança la xarxa, calamar, gamba, cranc, …
La tarda avança. Acaba la tasca. S’afanya cap a casa.

Abans, l’Anna tapant la cara amagava la marca blava: a la galta, al nas. Apagada la flama, l’amat va passar a malvat, l’amada a maltractada. Ja s’ha cansat d’acatar la barrabassada, ha traspassat massa la ratlla. Ha d’anar a ca la mama.
L’Anna trama. Parla amb la Sandra (balla al bar agafada a la barra). Sap d’aclamat canalla amb mala fama, pacta l’atac a l’Àlvar. “Tal faràs, …”

L’Àlvar ha amarrat. Va cap a la tasca, a gastar la paga. Al canal, l’Adam ja ha parat la trampa: ha apagat fanals, s’ha amagat a la rasa. L’assalta armat amb navalla. L’Àlvar s’aparta, batalla, patacada va, patada a la panxa, salta, tracta d’atrapar la mà amb l’arma, falla, acaba tallat, la sang raja. L’Adam l’ataca amb sanya, agafa la pasta, l’atraca. L’Àlvar, nafrat, va tacant la casaca blava, va sagnant, va fatal.

L’Anna ja s’ha traslladat. Continua llegint


Deixa un comentari

Desiderátum

Cada año pasan bajo mi ventana los corredores de la San Silvestre Salmantina. Son un derroche de energía, coraje y voluntad. De todo ello estoy ya tan falta… Se les ve esforzados pero felices. Yo en cambio me esfuerzo continuamente, pero feliz… Por eso al verlos pienso en unirme a ellos y correr ligera como el viento. Me imagino como una más en el numeroso grupo multicolor y al llegar a la meta, en lugar de descansar, seguiría corriendo y saldría de la ciudad, de la provincia y todavía más allá. Mi meta sería ir lejos, donde él no me esté esperando con sus gritos. Muy lejos, donde no llegaran sus manos o su cinturón que me marcan la piel. Tan lejos que nunca pudiera encontrarme.


—>> GUANYADOR DEL TERCER PREMI DEL CONCURS!!

[Enllaç al blog del concurs amb els relats guanyadors i seleccionats]


Deixa un comentari

Revulsiu

La veu de la presentadora els capta l’atenció:

“La violència de gènere torna a primer pla amb la mort d’una dona per la gravetat de les ferides rebudes…”

La duresa de les imatges que mostra la pantalla els remena alguna cosa dins. La parella atura la forta discusió que mantenien i es miren, buscant al fons dels ulls de l’altre el seu origen com a ‘tu i jo’.

Es fonen en una abraçada i pren la paraula la seva pell.