¿Infancias?

Fueron unos meses difíciles los que pasamos aquel invierno hasta que mi hermano y yo iniciamos la huída hacia los bosques. Al oscurecer buscábamos un escondite, pero los más mayores nos empujaban y pateaban hasta echarnos a la calle. Ese hueco lo querían para ellos. Decían que nosotros, más pequeños, cabíamos en cualquier rincón. Que además éramos rubios, ideal para sembrar la duda, y con un brazalete encogido que podíamos disimular en los pliegues de la manga. Los que quedábamos sin padres dando tumbos por la ciudad aprendíamos rápido que tras el toque de queda no había consideraciones para nadie.

---

• Presentat al concurs Wonderland – L’art d’escriure 2018-19 (relat d’exactament 100 paraules).

Astronomía familiar

Mi papá es un astronauta que viajó a la luna. Mamá me ha explicado que no pudo volver porque se estropeó el cohete, pero desde allí piensa mucho en nosotros. Dos o tres veces al año consigue recortar la forma de la luna para decirnos que nos echa de menos.

Hoy el profesor nos ha engañado. No es verdad lo que ha explicado, eso que llama eclipse, que sea la Tierra poniéndose entre el sol y la luna. Le he dicho que no, que es cosa de mi padre. Y que buscaremos un día para que mamá se lo explique a todos en clase. Así dejarán de reírse de mí.

---

• Presentat al IX Microconcurs La Microbiblioteca.

Al abordaje de la San Silvestre

En casa siempre hacemos deporte: nadamos, jugamos a baloncesto, corremos… Por haber llegado a la meta el año pasado, mi mamá me regaló una cinta de pelo para mi próxima San Silvestre. Pero este año no podré llevarla, aunque tampoco sé si tendré fuerzas para acabar el recorrido, hay días que estoy muy débil. Y es que estos últimos meses voy con un pañuelo en la cabeza. Mi papá le hace un nudo divertido y así lo llevo como los piratas. Espero que no se rían de mí por correr con él.

En la línea de salida, Carolina cambia la timidez por una sonrisa al ver a todos sus compañeros de clase preparados con el dorsal y un pañuelo como el suyo.

---

• Presentat al VI Concurso de Microrrelatos “San Silvestre Salmantina”.

Vacances

Acaben els macarrons i canvien de carmanyola. De segon, carn arrebossada. Estan acostumats a usar coberts petits pels diferents viatges a la natura que sempre han fet. Aquest cop l’Andreu, el fill gran, es queixa.
-Mama, un altre cop el mateix?
-Sí, fill, ja saps que hi ha menjar que va millor que altre per portar a la motxilla a les excursions.
-Sí, però potser ja no cal, ni la carmanyola…
-Ni però ni res. Mira quin cim –afegeix ella assenyalant cap a la finestra.
Els dos nens es miren. L’Andreu agafa la mà de la mare:
-Mama, no ens cal estar en un refugi diferent cada dia, amb una vista bonica. –S’acosta a la finestra i treu el pòster que ella hi havia enganxat al matí -Encara que haguem anat als Alps amb el papa, a nosaltres ja ens està bé passar aquestes dues setmanes amb tu sense moure’ns de casa.
Al moment, el petit replica al seu germà:
-A mi sí que m’agraden les fotos! Que en tens més, mama?

---

• Presentat al VIII Microconcurs La Microbiblioteca.

—>> MICRORELAT GUANYADOR DEL MES!!

[Enllaç al blog de la Microbiblioteca – guanyadors d’octubre]

Llegendes i tresors

Segons la llegenda, fa molts i molts anys vivia un rei que feia pagar impostos als seus súbdits per tot: pel que compraven, pel que venien, si tenien una casa, o unes terres, o animals de granja, o … Tants impostos que va acumular una gran fortuna, perquè a més a més expliquen que era un garrepa. Tot va canviar quan va morir el rei i va començar a governar la seva filla. Va rebaixar considerablement les càrregues sobre els vilatans i pagesos, ajustant-les a les despeses del reialme, i va emprar els diners acumulats en ajudar els més necessitats. Però alguns impostos s’havien cobrat en forma d’objectes valuosos (un collar de maragdes, una pilota d’or, un gerro de cristall amb incrustacions de brillants, … ) que no podia vendre donat que ningú els podia pagar i per tant no es podien utilitzar. La princesa els va guardar en un enorme bagul i el va amagar mentre decidia què fer-ne. El tresor era d’un valor incalculable i va restar sota terra durant segles.

I per què us explico tot això? Perquè ara jo, arqueòleg especialista en excavacions en solitari, estic a punt de

Reencuentro

“Todas las personas mayores han sido primero niños. (Pero pocos lo recuerdan).”
– Antoine de Saint-Exupéry “El Principito”

Cierra los ojos. Nota como el sol te da en la cara y te llena de colores por dentro, de rojos, naranjas o amarillos. Anda unos pasos con los ojos cerrados. Te sientes liviano. Cuando los abras, sonríe a quien te mire raro.

Paséate entre las sábanas secándose al sol y, si estás con un niño, jugad a esconderos entre ellas. Luego, al doblarlas entre dos cogiéndolas por las puntas, llevadlas bien arriba y cuando caigan os ponéis debajo. Risas. Complicidad.

El cielo es un lugar ideal para plantar la imaginación y dejarla crecer. Túmbate boca arriba y mira las nubes en movimiento. ¿Qué ves? O averigua qué personaje esconde la luna llena. Quizá descubras la expresión de un niño sonrojado con grandes mofletes, un maestro pidiendo silencio o una señora sorprendida. ¡Dibújala!

¿Recuerdas cuándo fue tu última batalla con hojas mecidas por el otoño? ¿O tener los dedos pegajosos con la dulzura de un algodón de azúcar? ¿Y una guerra de cosquillas? ¿O dibujar en cristales empañados?

Rescata del olvido y deja salir de vez en cuando a ese niño que todavía llevas dentro y, si puedes, comparte ese ser mágico con otros pequeños: te mirarán con otros ojos.

---

• Presentat a una proposta del blog Esta noche te cuento un amb el tema  “seres mágicos”.

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

La bufada d’en Rinus

En Rinus, el rinoceront, tornava a estar sol. Havia estat acompanyat per la seva parella durant un temps, però abans que nasqués la cria la futura mama rinoceront va marxar. És així la vida dels mascles, solitària, des de sempre, i mai s’han plantejat que pugui ser diferent.

Un dia en Rinus es va fer mal amb una branca en una pota i no podia moure’s. Va estar de sort en ferir-se al marge del riu, perquè allí tenia aigua per beure i plantes al voltant per anar menjant. Però va arribar el dia en què se li van acabar les fulles que el rodejaven i ja no arribava a les que estaven més lluny ni rodolant per terra. Quan va intentar aixecar-se, una fiblada de dolor el va travessar i es deixà caure un altre cop a terra.

Així estava, lamentant-se a la riba, quan travessaren el riu alguns animals. Com tenia per costum els va deixar anar un rugit per espantar-los, i zebres i gaseles van marxar ràpidament. Però un cop havien creuat, es van aturar en veure que el rinoceront no es movia:

– Doncs és cert el que diuen, està ferit!, i no es pot moure –va dir una gasela.

– I si l’ajudem? – preguntà una zebra de les més joves.

Cuento de Navidad

Es Nochebuena. La familia de la pequeña Susana celebra la Navidad con la casa adornada y un enorme muñeco de nieve en el patio. Su padre está colocando las últimas luces en el tejado. Susana aprovecha que ha bajado de la escalera para subirse ella, buscando a Papá Noel en el cielo. Le quiere pedir inspiración y buen hacer con las letras para convertirse en una escritora de bellas historias cuando sea mayor. La mala fortuna le hace perder el equilibrio y con un grito empieza a caer, pero la escoba del muñeco de nieve se mueve para recoger a la pequeña antes de que toque el suelo. Susana sonríe mientras resuena un sonoro “Ho, ho, ho” entre las estrellas. Deseo concedido.

---

•  Relat escrit per a la proposta “Amigo invisible” del blog “Esta noche te cuento” (havent de contenir un “muñeco de nieve”), dedicat a la Susana Revuelta.

BONES FESTES I ANY NOU 2017 A TOTHOM!!

La vareta màgica de la fada Primavera (Conte infantil)

La fada Primavera estava molt preocupada, i en tenia motiu: havia perdut la vareta màgica! Les seves companyes Flora i Fauna sempre li havien dit que era una despistada, que no recordava on guardava les coses, però aquest cop l’havia feta grossa. No podia estar sense la vareta! L’havia de recuperar de seguida. “A veure, tornaré a repassar els meus moviments d’ahir.” A la nit va adoptar la mida petita per anar d’amagat a l’habitació de l’Andrea, la filla de l’Aurora. Li agradava visitar-la sovint, s’hi assemblava tant… però només en l’aspecte físic, perque estava feta una bona peça. Recordava entrar per la finestra, somriure en comprovar que als darrers dibuixos penjats a l’habitació encara hi sortien les fades, veure-la adormida al llit, passar-li la mà pels llargs cabells rossos, o potser li va passar la mà amb la vareta?

L’Andrea estava ben sorpresa amb els aconteixements del dia. Es va aixecar per anar a l’escola i en pentinar-se va notar un passador estany enredat entre els cabells. Se’l va deixar posat com una agulla més al monyo i no hi va tornar a pensar. En arribar a classe, sentint el “Bon dia” amb que tots junts començaven la jornada va pensar “La Rosa sembla un gripau quan parla” tot movent el cap. I com a resposta va sentir-se un “croac” a l’aula mentre la Rosa, molt sorpresa, es posava la mà a la boca. La mestra va començar a explicar la lliçó i l’Andrea, avorrida, pensava “No marxarà pas, no” negant amb el cap. Al moment la professora va sortir corrents per una urgència al lavabo. Després altres desitjos o pensaments es van anar fent realitat. Així va veure com el Francesc pujava als arbres del pati com si fos un esquirol, la Teresa feia els exercicis per ella, la Dolors llepava les flors amb un brunzit d’abella omplint l’aire i el Martí sortia volant per la finestra. Un matí ben estrany, sí.

---

• Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 79: contenir la paraula “aire” amb el repte afegit de fer aparèixer al relat un personatge de conte de fades).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

La juguesca

El Pau i el Robert sempre estaven molestant a l’Albert i l’Eduard. Només per ser els més alts de la classe es creien amb dret a fer-ho. L’Albert i l’Eduard, cansats de les seves continues persecucions, van empescar-se una juguesca, tot pensant: “Ells seran més forts, però nosaltres som més llestos”.

Els van proposar trobar-se a la plaça del poble després de sopar per veure qui era més valent. Haurien de completar un recorregut circular passant per alguns carrers, cada parella començant per un extrem del cercle, per acabar tornant a la plaça. El tracte era: “Si vosaltres arribeu els primers us donarem part del nostre esmorzar durant tot el curs, però si acabem nosaltres abans o vosaltres us retireu, ens deixareu tranquils i no ens molestareu més”. El circuit proposat creuava carrers poc il·luminats, però en Robert digué:
-Si penseu que amb poca llum tindrem por… Ja podeu anar preparant l’esmorzar!
I van començar a caminar, cada parella des d’un extrem de la plaça, fent la volta pels carrers indicats.

De seguida l’Albert i l’Eduard van sortir-se de la ruta prevista i van apropar-se al camí del Pau i el Robert. Quan els sentiren a l’altre costat de la cantonada, abans d’arribar a tombar el carrer, van encendre unes llanternes i des de baix van enfocar als seus caps on aguantaven unes galledes. Les ombres es projectaven enormes sobre la vorera més enllà del xamfrà. El Pau i el Robert van deixar anar un crit en veure-les, i encara es van espantar més comprovant que aquells éssers estanys i gigantescos caminaven cap a ells. Es van aturar en sec, i amb una mirada van saber que tots dos pensaven el mateix: en fugir cames ajudeu-me!

I així va ser com l’Albert i l’Eduard van aconseguir estar tranquils una bona temporada.

---

• Presentat al Concurs ARC de Contes Infantils 2015 “La llum” (la llum hi ha de tenir un protagonisme destacat).

—>> Conte seleccionat i publicat al volum recopilatori!! (beneficis per a la Marató de TV3 2015)

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]