PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Premonición

  • Relat inspirat en la música i la imatge (fotografia de Rafa Olivares) següents:

Nacho Cano “Al encuentro del alma” (Instrumental)

Nuestra música. Cuando tocábamos esa pieza se fundían nuestras almas. Estábamos tan unidos…

Sin él no quiero tocar, sólo refugiarme en la capilla del torreón contemplando las velas, abstraída. El otro día sentí esa melodía rodeándome, fue como si él me visitara desde el más allá. Le oí en mi cabeza, me decía que uno de nosotros moriría, que apagaría la vela más alta si era el de más edad. Pero no, fue la más chica la que se apagó. Y en dos días murió la dulce Leonor.

Hoy he vuelto a oír esa melodía y nos hemos acercado a la capilla. Estamos ante las velas, esperando su mensaje. Las llamas oscilan. Tú, que estás leyendo, ¿ves cuál se apaga? ¿Cuántos años tienes?


  • Presentat al Monstruoscopio d’Esta noche te cuento – relat amb un màxim de 100 paraules inspirat en la imatge i música assignades a cada participant.

[Enllaç al text al blog Esta noche te cuento]


Deixa un comentari

Vocació

Sempre m’han agradat els trens. De petit era un transport divertit i ja de jove vaig descobrir tot el seu potencial: et permet conèixer a persones força diferents i parlar amb elles per una estona, persones amb qui no coincidiries mai en un altre lloc. Trobo fascinant la gent, per això em vaig matricular a psicologia. Però la teoria em semblava avorrida, prefereixo el treball de camp, parlar amb diferents subjectes, analitzar els seus punts de vista, ajudar-los a explorar el seu propi món amb uns altres ulls. Finalment em vaig fer revisor de tren de mitja i llarga distància. En el meu recorregut pels vagons demanant els bitllets sé quins passatgers estaran més predisposats a tenir una conversa. Entre ells, trio els viatgers solitaris, me’ls emporto a la meva cabina, els convido a una copa, parlem. És trista la vida quan ningú et trobarà a faltar. Busco veure com reaccionen en situacions imprevistes, en moments extrems. Sap vostè que la cara té més de 40 músculs? Rient en movem molts però alguns només els activa el pànic. I jo ho tinc comprovat. A la cabina he habilitat un mecanisme d’apertura automàtica de la porta que s’obre a l’exterior que a la vegada dispara una càmera. Vol veure el meu àlbum de fotos? És realment fascinant.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


1 comentari

Captivitat

Sóc a un lloc fosc i estret. No estic sol, som uns quants aquí. Estem amuntegats de qualsevol manera, esperant el nostre torn. De tant en tant obren, se n’emporten un o dos i tanquen de nou. En aquells instants a vegades veiem una mica de llum, en altres ocasions deu ser de nit. Llavors sentim un soroll, “rshhht”, d’aquells que fan serrar les dents, i ens arriba escalfor. Després res. L’espera un altre cop.

Tornen a obrir. Estic mig tapat per altres. No m’agafen. Tanquen. Tampoc sé què és millor, de quedar-me aquí no veig per on podria escapar-me, però si m’escullen, el destí és incert. Què en fan de nosaltres?

Passa el temps. Sense cap referència fa de mal dir quant… minuts?, hores?

Obren una altra vegada. M’han triat! Em mouen amunt i avall fins que m’encenen. Tinc foc al cap! La flama va baixant pel meu cos de fusta, que va cremant mentre s’encén el foc a terra. El meu sacrifici no serà en va. Aquest cop la pila de branques i papers crema de valent. He contribuït a revifar el foc que s’apagava! I jo em consumeixo entre els espetecs i les guspires que s’enlairen xemeneia amunt en direcció al cel.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


3 comentaris

Ignorancia

El niño no entendía por qué su madre le daba últimamente casquería para cenar.

—Lo hago por las malas notas que sacas en la escuela… ¡Siempre he oído que de lo que se come, se cría!

En el barrio cundía la alarma: estaban desapareciendo los más listos de la clase.


—>> FINALISTA DEL MES DE MAIG!!   [enllaç a la votació entre els 8 finalistes i tria del jurat]

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


Deixa un comentari

La llarga espera (totes les paraules tenen la lletra A)

A vegades la mar sembla amagar alguna cosa fosca. Quan, a la matinada, una onada t’apropa l’aigua a la mà, l’escuma t’amara la roba deixant la màniga xopa, encara amb la boira baixa, amb poca il·luminació, qualsevol història allà explicada podria resultar certa. La creuràs?

Parla la llegenda d’una dona amb molta pena a l’ànima. Mariner experimentat era l’estimat, aquell marit trobat a faltar. Aviat faria l’any esperant la seva tornada. Abans apareixia cada canvi d’estació, quan la nau s’aturava a carregar mercaderies, llavors feia una oració agraint-ho. Una pregària diària va obligar la seva tardança, encara buscant resposta. Falta d’esma la dona embogia, caminava cap al mar cada dia al capvespre, cercant saber-ne alguna noticia.

A l’època antiga la comunicació era complicada…
Esperar, l’única possibilitat. Resar, l’única alternativa.

Passat l’any entrava al mar, cada dia avançant una mica. Una vesprada la cintura ja coberta, una setmana endavant l’espatlla s’endevinava sota l’aigua. Tornava a casa xopa, deixant una petjada d’aigua barrejada amb enyorança.
La bruixa marina la va anar a trobar. Continua llegint


Deixa un comentari

Avenços significatius

El jove investigador va quedar molt afectat per l’accident patit per la seva dona. Després del xoc emocional inicial i havent-se adaptat a la nova situació, va bolcar-se en el seu treball amb el qual esperava que tot tornés a ser com abans. Aviat el culminaria i podria fer les primeres proves en persones.

La seva família estava esverada amb les notícies. Després del fracàs en el darrer assaig amb animals, ara tenien renovades esperances ja que, segons ella, el seu estimat marit ho tenia a tocar. Es tractava d’un tractament tan revolucionari que en cas de tenir èxit els implicaria canvis. No sabien si en podrien gaudir tots o només alguns, però la idea d’abandonar el seu actual emplaçament era summament atractiva. Evidentment tindrien preferència els més joves. I s’havien posat d’acord en amagar-ho als cosins per part de la mare: eren uns pesats i no volien haver-los d’aguantar també a l’altre barri.

Mentre el científic s’aixecava ben d’hora per continuar amb la seva feina, al panteó familiar encara durava la festa pels avenços de l’electroestimulació i l’elixir recuperador de teixits.


  • Presentat a la proposta “Mêlée d’Any Nou 2016” de la Lliga de MicroRelataires Catalans (tema: noves esperances, i condició afegida: un dels personatges ha de tenir relació amb la mort).


3 comentaris

Efectes secundaris [Quin final us agrada més?]

Va ser a l’autobús que la vaig conèixer. Per tornar a Gavà Mar des de l’hospital de Viladecans agafo l’L97 i, abans de Joan Carles I, canvio al Ga1. Al primer bus me la trobava, asseguda amb una amiga que baixava a la següent parada. Llavors m’asseia al seu costat.
A força de fer-ho dies i dies ens vam començar a saludar. Uns mesos després ja parlàvem una mica del que fèiem: ella venia de la universitat. A mi em semblava molt curt el recorregut compartit.
Un dia se’m va tòrcer el somriure quan vaig sentir com anomenava un “Jordi” parlant amb l’amiga amb cara embadalida. Havia de passar a l’acció. Vaig aplicar el que havia llegit per a que ella em mirés d’una altra manera. Però, de cop, va deixar de venir al bus.
Caminava desganat per l’hospital esperant l’hora de plegar, quan vaig portar una llitera a fer una ecografia. Era ella.
– Marta! Què et passa?
– Noto una punxada al cor des de fa uns dies. Estan buscant-ne l’origen.
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor. L’hauria d’haver posat amb un post-it.


—>> SEGON PREMI DEL CONCURS!!


QUIN FINAL US AGRADA MÉS?

Per a aquest relat tinc una frase final alternativa. Copio aquí l’últim tros canviant el final. Quin us agrada més? – espero els vostres comentaris!!  🙂

[…]
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor.
Després vaig preguntar-me per la Bea, la pèl-roja de l’any passat del Ga1…