L’observador

Hi ha un home palplantat al carrer. És a una cantonada. No fa res, no diu res. Només observa. Observa la gent que passa. Ens el mirem recelosos. Què hi fa aquí? Què vol? Hi és cada dia, a quarts de nou del matí, quan portem la canalla a l’escola.

Avui plou. No era al lloc habitual, però l’hem trobat sota un porxo una mica més endavant de la mateixa vorera. Segueix igual: no fa res, no diu res. Sols és allí, observant. Fa un mes que hi és i res no canvia.

De sobte, dilluns, no hi era. En tot el recorregut d’anar al col·legi no ens el vam creuar. Ens va sorprendre. Ara fa tres dies que no apareix. Desconcertats, amb els altres pares comentem si li pot haver passat res. Ens té preocupats. No sé, amb tant de veure’l devem haver-li agafat afecte. Continuarem fixant-nos-hi.

Darrerament fem torns, un de la colla es queda observant, a veure si reapareix en aquell tram del carrer, i la resta acompanyem els nens fins a l’escola. Demà seré jo qui farà el relleu, espero estar de sort i que aparegui.

Fa una setmana que m’hi quedo. Ja em va bé perquè m’estalvio el darrer tros del camí, que és costa amunt. Acaba de creuar pel semàfor un grup de pares amb els seus fills i m’han mirat estrany.

---

• Presentat al XII Concurs ARC de microrelats «La colla»: l’extravagant.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Mario

Encontrarán a la pobre criatura temblando, agazapada en un rincón del patio, todavía en pijama y con una sola zapatilla. Perdió la otra al salir corriendo por la puerta trasera. Los vecinos dieron la voz de alarma al oír los gritos de terror de los chicos. Pero, cuando llegó la policía, ya era demasiado tarde para los hijos de la pareja de la casa. La mayor, la adolescente a cargo de llevar a la escuela a los pequeños cuando sus padres se marchaban a trabajar a primera hora, tenía un cuchillo de cocina clavado en la barriga. El niño yacía en el suelo, había sido golpeado con un objeto contundente en la cabeza. El muchacho acurrucado entre los árboles, dada la situación, alberga la esperanza de quedarse permanentemente con esta familia de acogida, ahora como hijo único. Solo tiene que poner cara triste, esconder el cenicero de mármol y limpiar esas gotas de sangre de entre sus dedos.

---

• Presentat a la proposta del Monstruoscopio de Esta noche te cuento, ronda 1, condicions: ha d’estar inspirat en aquesta imatge, incloure la paraula “criatura” i el títol ha de començar per M i acabar amb O.

La vidente

La madre, exhausta por los dolores del parto, lo mira con cariño. Es tan pequeño, rollizo y sonrosado…

Al momento, horrorizada, lo ve todo: sabe el accidente que tendrá, presiente el dolor físico desgarrador, percibe las secuelas y el tormento psicológico, intuye tanto y tanto sufrimiento acabando con su alma rota y la de ella misma también hecha pedazos. Así que toma la difícil decisión. Cuando la comadrona le da el bebé, este cae fatalmente al suelo.

---

• Presentat al X Microconcurs La Microbiblioteca

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de febrer de la Microbiblioteca]

El intercambio

Aquellos veranos jugábamos en los campos. Dos chicos aparecieron por el camino. El más alto me propuso:
-Mi gorro por tu bocadillo.
Era verde, mi color favorito. Accedí encantada, me lo puse al momento. Ellos se partieron el pan con chorizo y siguieron andando.
Mi hermano mayor tardó segundos en quitármelo y trotar, burlón, con el gorro puesto. Mi otro hermano fue tras él, gritando “¡Martín, devuélveselo!”. Corrían, alejándose de mí. Pasó un camión: “Mirad, el muchacho del gorro verde. ¡Están allí!”. Paró más adelante, tres hombres subieron a mis hermanos detrás y se esfumó. Nunca los volví a ver.

---

• Presentat a la Copa 2019 de Esta noche te cuento – relat de màxim 100 paraules inspirat en el quadre “Dos muchachos” de Roberto Lewis:

—>> Passo a la segona ronda de la Copa ENTC!!

[Enllaç al text al blog Esta noche te cuento]

Premonición

• Relat inspirat en la música i la imatge (fotografia de Rafa Olivares) següents:

Nacho Cano “Al encuentro del alma” (Instrumental)

Nuestra música. Cuando tocábamos esa pieza se fundían nuestras almas. Estábamos tan unidos…

Sin él no quiero tocar, sólo refugiarme en la capilla del torreón contemplando las velas, abstraída. El otro día sentí esa melodía rodeándome, fue como si él me visitara desde el más allá. Le oí en mi cabeza, me decía que uno de nosotros moriría, que apagaría la vela más alta si era el de más edad. Pero no, fue la más chica la que se apagó. Y en dos días murió la dulce Leonor.

Hoy he vuelto a oír esa melodía y nos hemos acercado a la capilla. Estamos ante las velas, esperando su mensaje. Las llamas oscilan. Tú, que estás leyendo, ¿ves cuál se apaga? ¿Cuántos años tienes?

---

• Presentat al Monstruoscopio d’Esta noche te cuento – relat amb un màxim de 100 paraules inspirat en la imatge i música assignades a cada participant.

[Enllaç al text al blog Esta noche te cuento]

Vocació

Sempre m’han agradat els trens. De petit era un transport divertit i ja de jove vaig descobrir tot el seu potencial: et permet conèixer a persones força diferents i parlar amb elles per una estona, persones amb qui no coincidiries mai en un altre lloc. Trobo fascinant la gent, per això em vaig matricular a psicologia. Però la teoria em semblava avorrida, prefereixo el treball de camp, parlar amb diferents subjectes, analitzar els seus punts de vista, ajudar-los a explorar el seu propi món amb uns altres ulls. Finalment em vaig fer revisor de tren de mitja i llarga distància. En el meu recorregut pels vagons demanant els bitllets sé quins passatgers estaran més predisposats a tenir una conversa. Entre ells, trio els viatgers solitaris, me’ls emporto a la meva cabina, els convido a una copa, parlem. És trista la vida quan ningú et trobarà a faltar. Busco veure com reaccionen en situacions imprevistes, en moments extrems. Sap vostè que la cara té més de 40 músculs? Rient en movem molts però alguns només els activa el pànic. I jo ho tinc comprovat. A la cabina he habilitat un mecanisme d’apertura automàtica de la porta que s’obre a l’exterior que a la vegada dispara una càmera. Vol veure el meu àlbum de fotos? És realment fascinant.

---

• Presentat al Concurs ARC de microrelats “Mitjans de transport” – amb el tema “en cotxe”.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Captivitat

Sóc a un lloc fosc i estret. No estic sol, som uns quants aquí. Estem amuntegats de qualsevol manera, esperant el nostre torn. De tant en tant obren, se n’emporten un o dos i tanquen de nou. En aquells instants a vegades veiem una mica de llum, en altres ocasions deu ser de nit. Llavors sentim un soroll, “rshhht”, d’aquells que fan serrar les dents, i ens arriba escalfor. Després res. L’espera un altre cop.

Tornen a obrir. Estic mig tapat per altres. No m’agafen. Tanquen. Tampoc sé què és millor, de quedar-me aquí no veig per on podria escapar-me, però si m’escullen, el destí és incert. Què en fan de nosaltres?

Passa el temps. Sense cap referència fa de mal dir quant… minuts?, hores?

Obren una altra vegada. M’han triat! Em mouen amunt i avall fins que m’encenen. Tinc foc al cap! La flama va baixant pel meu cos de fusta, que va cremant mentre s’encén el foc a terra. El meu sacrifici no serà en va. Aquest cop la pila de branques i papers crema de valent. He contribuït a revifar el foc que s’apagava! I jo em consumeixo entre els espetecs i les guspires que s’enlairen xemeneia amunt en direcció al cel.

---

• Presentat a la proposta 2a edició “La fábrica de paraules” (responent a la crida 85: contenir la paraula “foc” i opcionalment escriure el text en primera persona).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

Ignorancia

El niño no entendía por qué su madre le daba últimamente casquería para cenar.

—Lo hago por las malas notas que sacas en la escuela… ¡Siempre he oído que de lo que se come, se cría!

En el barrio cundía la alarma: estaban desapareciendo los más listos de la clase.

---

•  Presentat a Cincuenta palabras (relats amb exactament 50 paraules).

—>> FINALISTA DEL MES DE MAIG!!   [enllaç a la votació entre els 8 finalistes i tria del jurat]

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

La llarga espera (totes les paraules tenen la lletra A)

A vegades la mar sembla amagar alguna cosa fosca. Quan, a la matinada, una onada t’apropa l’aigua a la mà, l’escuma t’amara la roba deixant la màniga xopa, encara amb la boira baixa, amb poca il·luminació, qualsevol història allà explicada podria resultar certa. La creuràs?

Parla la llegenda d’una dona amb molta pena a l’ànima. Mariner experimentat era l’estimat, aquell marit trobat a faltar. Aviat faria l’any esperant la seva tornada. Abans apareixia cada canvi d’estació, quan la nau s’aturava a carregar mercaderies, llavors feia una oració agraint-ho. Una pregària diària va obligar la seva tardança, encara buscant resposta. Falta d’esma la dona embogia, caminava cap al mar cada dia al capvespre, cercant saber-ne alguna noticia.

A l’època antiga la comunicació era complicada…
Esperar, l’única possibilitat. Resar, l’única alternativa.

Passat l’any entrava al mar, cada dia avançant una mica. Una vesprada la cintura ja coberta, una setmana endavant l’espatlla s’endevinava sota l’aigua. Tornava a casa xopa, deixant una petjada d’aigua barrejada amb enyorança.
La bruixa marina la va anar a trobar.

Avenços significatius

El jove investigador va quedar molt afectat per l’accident patit per la seva dona. Després del xoc emocional inicial i havent-se adaptat a la nova situació, va bolcar-se en el seu treball amb el qual esperava que tot tornés a ser com abans. Aviat el culminaria i podria fer les primeres proves en persones.

La seva família estava esverada amb les notícies. Després del fracàs en el darrer assaig amb animals, ara tenien renovades esperances ja que, segons ella, el seu estimat marit ho tenia a tocar. Es tractava d’un tractament tan revolucionari que en cas de tenir èxit els implicaria canvis. No sabien si en podrien gaudir tots o només alguns, però la idea d’abandonar el seu actual emplaçament era summament atractiva. Evidentment tindrien preferència els més joves. I s’havien posat d’acord en amagar-ho als cosins per part de la mare: eren uns pesats i no volien haver-los d’aguantar també a l’altre barri.

Mentre el científic s’aixecava ben d’hora per continuar amb la seva feina, al panteó familiar encara durava la festa pels avenços de l’electroestimulació i l’elixir recuperador de teixits.

---

• Presentat a la proposta “Mêlée d’Any Nou 2016” de la Lliga de MicroRelataires Catalans (tema: noves esperances, i condició afegida: un dels personatges ha de tenir relació amb la mort).