PETITES HISTÒRIES


3 comentaris

Efectes secundaris [Quin final us agrada més?]

Va ser a l’autobús que la vaig conèixer. Per tornar a Gavà Mar des de l’hospital de Viladecans agafo l’L97 i, abans de Joan Carles I, canvio al Ga1. Al primer bus me la trobava, asseguda amb una amiga que baixava a la següent parada. Llavors m’asseia al seu costat.
A força de fer-ho dies i dies ens vam començar a saludar. Uns mesos després ja parlàvem una mica del que fèiem: ella venia de la universitat. A mi em semblava molt curt el recorregut compartit.
Un dia se’m va tòrcer el somriure quan vaig sentir com anomenava un “Jordi” parlant amb l’amiga amb cara embadalida. Havia de passar a l’acció. Vaig aplicar el que havia llegit per a que ella em mirés d’una altra manera. Però, de cop, va deixar de venir al bus.
Caminava desganat per l’hospital esperant l’hora de plegar, quan vaig portar una llitera a fer una ecografia. Era ella.
– Marta! Què et passa?
– Noto una punxada al cor des de fa uns dies. Estan buscant-ne l’origen.
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor. L’hauria d’haver posat amb un post-it.


—>> SEGON PREMI DEL CONCURS!!


QUIN FINAL US AGRADA MÉS?

Per a aquest relat tinc una frase final alternativa. Copio aquí l’últim tros canviant el final. Quin us agrada més? – espero els vostres comentaris!!  🙂

[…]
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor.
Després vaig preguntar-me per la Bea, la pèl-roja de l’any passat del Ga1…


Deixa un comentari

Confinamiento

Seguía atrapado allí dentro. Debía hacer unos dos meses que lo separaron de su madre y hermanos, y se lo llevaron no sabía donde. El traslado lo recordaba con gran aturdimiento. Y desde entonces lo tenían en aquella especie de jaula.
Los veía ir y venir a su alrededor. Había intentado comunicarse con ellos aunque sin éxito. Pensaba que quizá con el niño sería más fácil, pero…
¿Qué podía hacer siendo un hámster? Seguiría corriendo en su rueda…



Deixa un comentari

No más notas equivocadas

Se dirige a la jaula de los leones para demostrarle cuánto se equivoca: esta vez seguro que habrán devorado la carne de la cena. Pero no, está intacta como los dos días anteriores. Sin embargo los leones no parecen hambrientos.

Tres horas antes, cuando el domador acabó su número pero la función aún continuaba, había llegado de nuevo al lado de la jaula el músico de una calle vecina. Con este tercer viaje se había deshecho del último pedazo del proyecto de trompetista que apareció en su escalera. “Ya no dará más la nota”.