La donzella, neguitosa,
espera el seu galant
que li ha promès una cosa:
des del carrer estant,
oferir-li una cantilena
en aquesta tarda serena.
Ella somia amb escoltar una tendra cançó
que li parli de tot el que troba en el seu amor,
que li obri de bat a bat les portes del cor,
confiada en els seus dots de trobador.
Però el jove no apareix
i ella resta a l’aguait,
mentre la impaciència creix,
dubta si vindrà mai.
Què serà el que el reté?
Pensarà que no li convé? Continua llegint →
Podem imaginar la vida com un recorregut de colors. En néixer obrim els ulls a la llum, i el color blanc del nounat va agafant moltes tonalitats, suaus d’inici. Van pujant d’intensitat, milions de colors a la infantesa dels quals en triarem els que brillaran cridaners a l’adolescència. A la joventut gaudim de colors més forts, cadascú ja té els seus, que l’acompanyen durant anys. A vegades s’uneixen a la paleta d’algú altre, formant noves variants, enriquint les gammes. I en passar el temps, trobem els colors de la maduresa, afegint-hi tons marronosos i envellutats.
Però hi pot haver accidents que trenquin aquesta progressió, o malalties que de cop deixin una vida suspesa amb tot ben enfosquit. I, quin raig de llum aporta un petit matís quan, d’un negre molt negre, es passa a un gris, encara que sigui fosc.
Nota: Aquest relat el vaig publicar a Relats en català el dia 20 de març de 2020, amb aquest afegit:
“Dedicat a la meva mare que ara mateix està lluitant a l’hospital. T’estimo, mama.”
Aquell dia ens havien informat d’una petita millora en el seu estat dins l’extrema gravetat.
El dia 21 ens van trucar de l’hospital. Ella era una lluitadora, però aquest cop no se’n va sortir.
Gràcies per tots els colors que em vas donar, mama.
La hoja ya creció colgada del árbol Espera impaciente el otoño para coger el tren del viento y ver mundo
#Palabristas
Era un hombre con los sueños rotos, como sus zapatos. Por los agujeros de su viejo hatillo se le escaparon la alegría y las risas que antaño poblaron sus días.
En su viaje a ninguna parte ha encontrado una zurcidora ocasional, decidida a remendarle el alma con pedacitos de cielo.
[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]
—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat en el llibre recopilatori “El mundo en cincuenta palabras” (us el podeu descarregar en versió .PDF a l’enllaç).
Al faristol de la vida hi posarem una partitura nova que anirem composant junts. Si un mar de dubtes ens envolta, buscarem un nou camí per damunt de les onades. No deixarem que un cap de fava ens vingui a potinejar i si cal serem nosaltres mateixos que ens traurem les castanyes del foc. I cada dia, en acabar la jornada, contemplarem amb la mirada a l’horitzó la posta de sol, i a voltes veuré un incendi als teus ulls, rogents com la llum que marxa. Serà el nostre moment de relax del dia, per xalar com bojos, junts, fruint de la companyia, d’aquest tu i jo tan ben harmonitzat que ens fa sonar música dins el cor.
– Parlant de cultura popular, aprofitarem la classe d’avui per donar veu a un rondallaire de la zona. Us presento en Fermí.
L’avi saludà els alumnes i començà.
Des de fa molt temps, per aquestes terres corre de boca en boca una llegenda que explica la història d’un ocell. I diu així.
– Sshh… Escolteu o us la perdeu.
Hi havia un petit ocell, blau i gris i blanc, al que li agradava molt viatjar. No només volar, no, sinó el que se’n diu viatjar: conèixer llocs nous, gaudir dels paisatges, saber de costums diferents, regalar els sentits amb noves sensacions d’olors, sabors, …
Des que va deixar el niu familiar havia visitat totes les comarques veïnes. Va passar del secà al regadiu, va tastar l’aigua de diferents estanys, va pujar a les serralades més altes que ens envolten, i va ser des d’aquell pic que ens queda darrera que va veure per primer cop el mar. Oh! Què era tot aquell llençol blau immens que s’estenia encara més enllà del que arribava a veure? ‘ És el mar’, li van dir, ‘aigua i més aigua, ben salada’. Alló fou tot un descobriment per a ell. Havia d’anar-hi. Havia de veure-ho de ben a prop. Així que cap allà s’adrecà. Continua llegint →
Ets convidada
al meu terrat.
Vista privilegiada
sobre la gran ciutat
de muntanyes rodejada
i abocada a la mar.
#tweetrelat #hemcrescutjunts
El tècnic d’aire condicionat és l’actual escura-xemeneies de Mary Poppins: treballa amb la ciutat als peus
#tweetrelat #hemcrescutjunts
Ella,al terrat.Aquest cop ho aconseguiré,pensa fregant-se les cicatrius dels canells
Atura’t!,crida ell a temps
#tweetrelat #hemcrescutjunts
Té mil cares, mil humors,
mil colors, mil amors.
Font de vida, i de mort,
inspira art i aixeca passions.
A voltes tendre i dolç:
amb petites onades guarnit
que els nens gaudeixen molt,
s’hi banyen a la vora
i deixa que hi juguin divertit
fent-hi castells a la sorra.
En calma, ens bressola
amb son moviment pausat.
No cansa de sentir
com se’n va i torna a venir
tot resseguint la sorra
amb el seu so rítmic, mai callat.
De nit és tot negror,
còmplice d’enamorats
que volen discreció
ben enjogassats.
I brilla amb la lluna,
de mirall li fa,
desplegant-li una cua
com de núvia a l’altar.
Però també és ferotge
i la tragèdia porta
quan, com gegant que s’enutja,
desferma tota sa força.
Alça amunt les onades,
s’alia amb pluja i vent,
amb grans naus enfonsades
la por fa créixer en la gent.
Mar enigmàtic, de Posidó o Neptú,
vull viure sempre prop de tu.
Jugues entre els llençols
que fa poc us feien nosa,
busques el teu xicot
amagat entre la roba.
Riures i xiuxiueig,
dolçor i una moixaina,
“Que tens, amor meu,
que m’enamores l’ànima?
Ni les flors més boniques
em fan embadalir
com quan et descobreixo
mirant-me així.”
PETITES HISTÒRIES