PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Aventures literàries

La poetessa i la seva amiga novel·lista esmorzen juntes cada dia. Van a una granja del barri, deixen les seves llibretes de notes a la taula i agafen les tasses de xocolata o cafè amb llet.

Avui estan molestes amb els seus protagonistes masculins. La poetessa explica que el cavaller ja no recita versos a la seva estimada. El va situar sota el seu balcó i les úniques paraules que va dir foren:
-“Semblen petjades del mercader veí.”

Per la seva banda, la novel·lista es queixa de les paraules del detectiu al darrer capítol que està escrivint. Investigant un crim passional, ell centra les sospites en un personatge femení, però ahir va deixar el seu discurs deductiu i entre dos interrogatoris s’exclamava: Continua llegint


Deixa un comentari

Perfecto / Dubitativa

PERFECTO
Me queda un regusto amargo en la boca cada vez que pronuncian su nombre. Y ahora comentan que no aparece. ¡Así se pudra en el infierno! Me felicitaron al trasladarme a su equipo. “Es el jefe perfecto”, decían. Perfecto cabrón, digo yo. Sus manos siempre en mi cintura, en mi cadera, en mi culo. Con disimulo, eso sí. No me atreví a contarlo. ¿De qué serviría? Yo acababa de llegar y él era un jefe venerado. Dirían que soy demasiado quisquillosa. Pero lo del otro día ya excedía cualquier límite… No lo encuentran, dicen. Si con los nervios no he dejado pistas, espero que nunca lo hagan.


DUBITATIVA
Me queda un regusto amargo en la boca al pensar que me pueden llamar el lunes. Me aterra salir por antena, que mi voz suene por la radio. Tengo pánico a quedarme en blanco en la votación a otro relato. Y además no estoy leyendo ningún libro. ¿Dónde está el botón de cancelar el envío? Este no es, ¿verdad?



1 comentari

Intercesió

Escolti, que em faria un favor? Sí, vostè, vostè que llegeix. Potser vostè pot intercedir per la meva petició?
Veurà, jo sóc el protagonista però el meu autor m’està creant un acompanyant que em porta la contrària contínuament i voldria que me’l canviés. Li donaré exemples. Quan em poso seriós, es fa un tip de riure; si cal anar de pressa, esbufega i no em segueix; quan sóc galant amb la meva dama, la desmereix… Així no tindrem ni dues pàgines de la novel·la en pau!

Li explicaré la darrera que m’ha fet. Estava jo lluitant contra uns malfactors, que m’havien amenaçat i demanaven resposta. Comprendrà vostè que com a cavaller no puc permetre una afronta com aquesta. Doncs ell em cridava que ho deixés estar, que el gegant que jo veia era un molí! Però què s’ha pensat aquest Sancho?

Ja veu el panorama. M’ajudarà? parlarà amb l’autor? Potser fins i tot voldria ser el meu escuder? Que no m’està escoltant? Per què posa aquesta cara?

Vaja, vostè tampoc em fa cas. Ja veig que deu ser amic del Sancho. Au, doncs, ignori’m i marxi, que ja intentaré buscar algú altre que m’ajudi, si tanta és l’enemistat que em té.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]