Mississipí

Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…

El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.

Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.

Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.

---

• Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).

—>> Enllaç al vídeo-relat

Casa nova, vida nova

Després que la Cèlia expliqués a tothom que el seu home havia fugit amb una turista francesa sense previ avís, a ningú li va estranyar que es volgués vendre la casa.

Va penjar un cartell a la porta on es podia llegir “En venda” i, a sota del telèfon, una breu descripció: “Dúplex amb menjador, sala d’estar, 4 habitacions, 2 banys, cuina, safareig, pàrquing per a 2 vehicles, traster, terrassa de 30 m² i jardí de 250 m²”.

No deia res dels insults a crits, dels cops rebuts, de les empentes per les escales, ni del cos enterrat sota el cirerer.

---

• Presentat als Premis Literaris Grau Miró 2020.

—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!

Aniversaris

La Roser tanca els ulls i fa memòria. Ara farà deu anys que van començar a sortir; nou d’aquelles vacances fantàstiques en què van voltar per mitja Europa; vuit del casament, tots dos radiants, amb desenes de convidats; set que ell li va fer allargar el vestit comprat per celebrar l’aniversari; sis del naixement del seu primer fill; cinc de les discussions setmanals; quatre de l’arribada de la nena; tres dels primers insults i males paraules; dos d’haver necessitat una capa extra de maquillatge pel sopar d’aniversari i un any del seu divorci.

Compte enrere finalitzat. Avui, per fi, sent que comença una nova vida. Sense celebracions pendents.

---

• Presentat al X Concurs ARC de microrelats “Aniversari” – amb el tema “aniversari”.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Qui vol portar ulleres

És ben cert que moltes vegades ens posem unes ulleres per contemplar la vida i, segons les que agafem en cada moment, canviem la percepció de la realitat que vivim. Així ara puc dir que durant uns anys he portat unes ulleres amb un filtre rosa afegit, per imaginar que seguíem en braços de l’amor. Després he portat ulleres negres, per tapar el que no volia veure, com els blaus al cos segons la intensitat amb què t’esveraves.

Però l’altre dia em van caure els vidres que m’entelaven els ulls, es van esmicolar en mil bocins. Va ser quan vas cridar al Pol mentre se t’anava inflant el coll. Això no hi ha ulleres que ho camuflin. L’endemà vas trobar els armaris buits. Segur que no te’n sabies avenir. De cop, estaves sol. La veritat és que ho hauria d’haver fet fa molt temps. I tant se me’n fot el que facis en endavant.

Per començar, ens estarem uns dies lluny de tot.

Les noves tecnologies

El Miquel està nerviós des de fa dies. La vida se li ha complicat. Bé, ha estat ell qui ho ha fet, és cert. Però només fa que donar-li voltes al cap i ja no pot dormir.

“No sap què fer i no ho pot consultar amb ningú per tractar-se d’un tema delicat? Truqui a l’ACONSELLADOR AUTOMÀTIC i rebrà una resposta amb total anonimat. Els algorismes de la intel·ligència artificial es posen al seu servei.” Aquella publicitat a la bústia sembla posada expressament per a ell. Pensa que no perd res si ho prova.

Aprofitant que és sol a casa, truca sense rumiar-s’ho més. Tot just marcat el número, sona una veu metàl·lica:
-“Si es tracta d’un secret de parella, marqui 1; de salut, marqui 2; de família, marqui 3; dels amics, marqui 4; d’altres qüestions, marqui 5.”- En Miquel prem l’1.
-“Si vostè posa les banyes a la seva parella, marqui 1; si és la seva parella qui les hi posa, marqui 2; si vostè és ‘les-banyes’ d’alguna altra parella, marqui 3.”- Torna a prémer l’1.
-“Si li posa les banyes amb algú de la feina, marqui 1; si és amb el cunyat o cunyada, marqui 2; si és amb algú del cercle d’amistats comunes, marqui 3; per altres casos, marqui 4.”- Aquest cop prem el 2.
-“Malparit!! Ja m’imaginava que alguna cosa hi havia amb la Neus!! Així rebentis!!”- El Miquel ha quedat blanc de cop. El telèfon li cau de les mans. Aquella veu ja no era metàl·lica, ha reconegut al moment la Lluïsa que, sospitant una possible infidelitat del seu home, havia preparat i deixat a la bústia l’anunci amb què ha descobert el secret que amagava.

Ben mirat, l’aconsellador automàtic li ha resolt el dubte que el consumia: el Miquel no haurà de seguir pensant si dir-li res a la Lluïsa.

---

• Presentat al X Concurs ARC de microrelats “Aniversari” – amb el tema “secrets”.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Treball escolar

A classe de plàstica han demanat que pintin els membres de la família amb algun element que els caracteritzi. L’Ernest ha pensat de fer el cos i posar a cada un, en lloc del cap, quelcom amb què els motivin a fer cas. Per això s’ha dibuixat a ell amb una consola al damunt del coll, i al Trasto amb un xiulet enganxat al collar. Perquè l’Ernest, de seguida que li esmenten un temps de jugar als videojocs, s’esmerça en fer les tasques encomanades. I el Trasto, com corre en sentir el xiulet! Al pare, l’ha dibuixat amb un feix de bitllets al cap. A la mare, amb un guant de boxa.

---

• Presentat al IX Microconcurs La Microbiblioteca. – per escriure el relat em vaig inspirar en el cartell del Microconcurs 2019-20:

Ànima d’artista

Pintar els teus rínxols castanys és com tenir-te encara amb mi, aquí al costat. Els dibuixo de memòria, els tinc tan presents… Després del que ha passat sols em queda recordar-te amb enyorança. Enyoro com deixaves caure els teus cabells sobre el meu pit. I el teu riure. Puc pintar els teus llavis però no el teu riure. Tot i que el sento dins el meu cap com si fossis a casa, com sempre, amb la teva dolçor, abans que la volguessis entregar a aquell company de feina. Qui era ell per entremetre’s entre nosaltres? I ara jo et trobo a faltar com no he pensat que pogués fer. Assegut al sofà amb la tele engegada, però sense veure-la, no puc deixar de recordar com hi sèiem al vespre, abraçats, mirant una pel·lícula amb un gran pot de crispetes.

He descobert que pintant el teu rostre puc sentir-te a prop de nou. Sé que és una il·lusió, que és totalment impossible tornar-te a tenir, que no et veuré mai més. Ningú et traurà del pou on et vaig llençar. Ni a tu, ni al teu amiguet.

Així que seguiré pintant perquè em relaxa. I, si em ve a preguntar la policia, qui creurà que algú amb aquesta sensibilitat artística pot cometre cap crim?

---

• Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “pintura”.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Sin mapas

Tampoco estábamos tan mal. O eso pensaba yo. Pero hacía tiempo que ella tenía sombras en la mirada y a mí me crecía una estalactita dentro del alma por el goteo inaudible de una tristeza agazapada. Y aquí estoy, delante del armario, sin saber dónde estará el impermeable de Carlitos. Ella lo guardaba todo y yo necesito una brújula para orientarme en casa. El pequeño me pregunta si se ha perdido el anorak, como su chupete hace un año. Tiene su gracia. Andrea siempre repetía una frase que se le quedó de una película: «Tienes que perderte antes de encontrarte». Ella se sentía perdida. Y se marchó para buscarse.

---

• Presentat a la Copa 2019 de Esta noche te cuento – tercera ronda: relat de màxim 100 paraules incloent la frase “Tienes que perderte antes de encontrarte”.

[Enllaç al text al blog Esta noche te cuento]

Nubes y claros

Ha decidido que odia el amarillo. Se ha dado cuenta de que su día a día es girar como un girasol, que ella es una flor más en esos campos inmensos cubiertos por aquel color hasta donde alcanza la vista. Porque siendo un girasol, no se ve nada más y solo se puede seguir al sol. Aunque en la vida cada flor tiene el suyo. Cuando aparece, todo lo demás no importa: sigue sus designios, sus deseos, sin alternativas y bajando la cabeza si él lo pide. Y ella va girando a su son según pasan las horas, hasta que se duerme tras las últimas órdenes del día. “¡Pues claro que quiero, cariño!”.

Pero por fin ha visto que su supuesto astro rey es en realidad

Coses de veïns

-No sé -va dir ella- triem un vi que estigui bé… Però no hi ha molta varietat.

Eren a la botiga de sota de l’edifici que estava oberta fins tard, regentada per un pakistanès. Semblava mentida que cap dels veïns de l’escala tingués una ampolla a casa. També és cert que eren pocs a la comunitat, un per replà, potser és per això que estaven ben avinguts i organitzen sopars a la terrassa de l’àtic com el que estaven preparant en aquell moment.

-Una bossa de plàstic, si us plau.
-Ah, vasos de plàstic -digué el botiguer.
-No, no. Potser s’ha pensat que ens ho volem beure al carrer… Són per una caragolada de l’escala. Caracoles, sabes?
-Cara…?
–Caracoles, con cuernos.
-Ah, cuernos, sí -va somriure burleta- oído, vesina tersera con señor àtic, sí.

Ell era del tercer, ella de l’àtic.
Van decidir agafar els gots de plàstic i fer botellón a la plaça.

---

• Presentats a CAL Concurs de microrelats – III edició a l’entorn del lema “Gent diversa, un país i una llengua compartida”.