PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Parella


by 2 comentaris

Pèrdues

He trobat les seves ulleres. En Marcel feia tres dies que les buscava i ara… Una llàgrima galta avall acompanya els meus pensaments que es perden entre boirines. Les deixo damunt la taula de la cuina on m’estic prenent un cafè, l’únic que em puc empassar aquests dies, i les miro fixament. Encara no me’n ser avenir que no hi sigui, ha estat tot tan de sobte… Vaig al piano. Una vegada més m’assec a la banqueta i fullejo els manuscrits que continuen al faristol. Torno a tocar amb la mà dreta el tema principal, per a violoncel solista, dins el darrer moviment de l’obra que quedarà inacabada. Quina força transmet! L’estava polint per portar-la a l’orquestra que li havia encarregat, deia que no la volia mostrar a ningú fins a trobar-la perfecta, i a mi ja m’ho semblava de perfecta! Recordo quan em va ensenyar les notes, farà uns dotze anys ja, els dos asseguts al teclat, com rèiem perseguint-nos els dits… Els ulls se’m neguen de nou.

Vaig a l’escola de música a recollir les seves coses. Abans de pujar, entro al bar del mateix carrer i demano un tallat. Hi ha poca gent, uns nois xerrant a la porta i dos tamborets més enllà una dona amb la mirada perduda. Me’l prenc i pago. Quan m’aixeco i passo pel costat d’ella, sento com cantusseja una melodia. Sóc l’única que la pot reconèixer. Se’m glaça el cor.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by 2 comentaris

Bones festes?

I el dia de cap d’any ha arribat de sobte. Després d’un Nadal on seguia veient el color vermell més a dins meu que a fora, on les reunions familiars em feien més mal que bé, ja som davant la disbauxa de la festa per excel·lència. Però aquest cop no m’uniré a la cridòria general que es comença a sentir pels carrers. Perquè aquest cop no ens hi podrem afegir els dos.

Tot és tan recent… Després de l’accident se’m va fer com una bola gran, enorme, a l’interior que m’ocupava per complet. Em va aïllar de l’exterior, res podia entrar o sortir, els sons arribaven esmorteïts, les paraules sortien mormolades, els sentiments es quedaven a dintre arraulits sense gosar mostrar-se. El món era negre, com un no-res gegantí.

Amb el pas dels dies el color va canviar al vermell del dolor amb mil punxes, al vermell dels meus crits silenciosos, al vermell de la teva sang escampada pel cotxe, millor dit, de la ferralla que en va resultar. I jo em sento com aquella peça de roba que es llença a terra per posar-la a rentar i que en surti com nova. Només que sé que no hi ha rentadora capaç de tornar-me la brillantor que tenia, la que tu m’havies donat, la que sé que mai més recuperaré.

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


by 1 comentari

Canvis

Vull tirar enrere per la línia del temps fins a tornar-te a trobar i canviar algunes coses. Ho faré diferent per tenir un bon futur junts. Estic convençut que és possible arreglar-ho.

Per començar aquest cop no tindré pressa, s’ha acabat anar corrent a tot arreu. A més el pis el comprarem on tu sempre havies volgut, a la ciutat, per poder anar caminant a la feina. I tindrem tres despertadors, així si un falla sempre ens en quedarà un altre, i no discutirem per si sonarà massa d’hora.

Mentre camino enrere pel temps ja pensaré què més canviar. Però aquest últim punt és bàsic per evitar adormir-nos aquell dia en què hem d’arribar a la feina de matinada, a la mateixa hora que els borratxos tornen d’una nit de gresca per l’autopista.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by Deixa un comentari

Cada cosa en su sitio

La mujer del cirujano plástico estaba cansada de su marido y sus insufribles manías: todo debía mantener una cuidada simetría, en la ropa no aceptaba ni una arruga, se dormía contando hacia atrás desde diez, en la mesa cortaba la comida con precisión milimétrica…

Lo abandonó en el contenedor amarillo.

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat en el llibre recopilatori “El bosque de las palabras” (us el podeu descarregar en PDF o EPUB a l’enllaç).


by Deixa un comentari

Sense dir ni piu

Ell es creu molt llest, pensa que ho té tot controlat. I fins fa ben poc era així.

El Ferran sortia al matí de casa seva i anava a treballar. Amb la jornada partida, es quedava a dinar al bar restaurant que hi ha al costat de l’oficina i després hi continuava fins a quarts de set. Llavors, cap a casa. En arribar ajudava a banyar el Pol, el distreia jugant amb figueretes d’animals marins: el pop, la balena, el dofí,… Mentrestant l’Emma, que va deixar la feina quan va néixer el seu fill, acabava d’enllestir un bon sopar.  Hhmmm, com li agradava especialment al Ferran aquell peix amb salsa d’ametlles tan bo de la seva dona.

L’Emma ara té tot el dia per dedicar-lo al seu bebè, i també per pensar i adonar-se que el Ferran està diferent des de fa temps. De fet, potser ja mostrava alguns comportaments estranys quan li anava creixent la panxa i ella es trobava pesada i lletja. Hi treballarà, vol prendre la iniciativa per millorar la situació. Amb la idea de compartir més estones amb ell, decideix Continua llegint →


by 1 comentari

Se precisa ONG

Experimenté un terremoto de magnitud 9 cuando leí tu nota. Te marchabas. Así, sin más. Ningún aviso de la oficina geológica, ni sismógrafo detectando un mínimo movimiento previo. Los cimientos en los que me asentaba sucumbieron al recibir la noticia. Primero fue mi pierna derecha la que falló y llevó la rodilla al suelo, luego la izquierda, incapaz de sostener toda la estructura, me acabó de derribar. Los brazos acompañaron, la cabeza laxa.

Pasan los días, sigo en ruinas y veo imposible levantarme yo solo. Necesito ayuda del exterior… Quizá con el tiempo alguien acuda al rescate en misión humanitaria.

—>> MICRORELAT GUANYADOR DE LA SETMANA!!

[Enllaç al podcast del programa del 25/11/2017 – del minut 30:50 al 35:10 llegeixo el relat i els professors de l’Escola d’Escriptura en fan la valoració.]


by 4 comentaris

Amor sideral

La nostra relació era quelcom còsmic.
Abans de conèixe’ns els dos havíem viscut amb altres parelles que ens havien consumit les ganes de més relacions. Ens imaginava com dues estrelles de les més típiques de l’univers, com si fóssim dues nanes blanques, ja esgotades, sense font d’energia i comprimint-nos sobre nosaltres mateixos.
Però l’atracció que es va crear entre nosaltres em va fer veure un sistema binari, girant amb força, alimentant-nos. Hi va haver un moment en què jo vaig passar el lòbul de Roche i em xuclaves matèria que ràpidament quedava sota la teva força de gravetat. I així tu tenies molta més massa, i fusionaves, fusionaves el nucli, superant el límit de Chandrasekhar i fent inevitable l’explosió d’una supernova que ens va destruir completament.
Jo, pobre de mi, vaig quedar reduït a la mínima expressió, com una estrella fugitiva.
Tu potser tornaràs a atreure altres estels i repetir el procés, fins a arribar a convertir-te en un forat negre.

—>> RELAT GUANYADOR DEL CONCURS!! – categoria català

[Enllaç al blog del concurs amb els guanyadors]


by Deixa un comentari

Noves cançons

Quan la Mònica el deixà, decidí desfer-se de tot els objectes compartits. Era massa dolorós recordar-la en veure’ls.
Ho fa avui. Omple dues bosses i també agafa la vella guitarra. Al carrer la recolza al contenidor mentre hi llença la resta. La deixa allí, potser algú l’agafi. Marxa.
La veïna del cinquè l’atura:
-Pau! Et deixes la guitarra! Saps que m’encanta com la toques? -li diu amb uns ulls molt i molt dolços…
Pugen els tres al seu pis.


by Deixa un comentari

Sorpresas

Y que también nuestra vida sexual era aburrida, me dijiste. Esto me sorprendió viniendo de ti, que procedías de una familia tan tradicional. Sinceramente no me lo esperaba. Quizá era influencia de las charlas en la máquina del café, con las secretarias más jóvenes de la oficina.
He pensado sobre ello, y he decido que probaré algo nuevo. Me han recomendado un bar de copas. De allí he vuelto con un par de chicas, una con un buen culo y una mulata. Me esperan en la habitación y dicen que tienen un regalo para mí… que me van a mostrar por qué todo es distinto cuando sólo participamos mujeres.


by Deixa un comentari

Cambio de roles

Vivir a lo grande de los bienes gananciales, ese fue su plan desde que se fijó en aquel joven de familia acomodada. Muy delgadito era él, pero bien fornida su fortuna.

Ella pasó unos cuantos años colmando sus caprichos y ambiciones gracias a la provisión de fondos por parte de su marido, y se fue poniendo oronda. Hasta el accidente. Ahora no es él sino ella quien está llena de riquezas para los habitantes del nicho.