PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Poco más que un cronón

Ella todavía no tiene miedo porque no ha visto al hombre que, oculto en las sombras de un portal en esa calle desierta, espera a que se acerque una mujer. Cualquiera le vale. Los rayos de luz van menguando entre los edificios. Ella, a quince pasos, pone las gafas de sol en su funda del bolso. Él observa que lleva falda, mejor así. Ella, a diez pasos, saca el móvil y sonríe por el mensaje que acaba de recibir. Él admira su largo cuello y saliva imaginando cómo lo recorrerá con la lengua. Ella, a cinco pasos, guarda el teléfono en el bolsillo de la chaqueta. Él lanza una mirada furtiva a sus pechos voluminosos y nota que algo crece dentro del pantalón. Ha planeado al detalle los movimientos, lo ha hecho otras veces. El encuentro es inminente. Ya ha empapado el pañuelo de cloroformo para, en cuanto llegue a su altura, dormirla mientras la arrastra bajo las escaleras. En ese último paso es cuando ella lo ve y, entonces, durante una pequeña fracción de segundo, siente un miedo cerval.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


2 comentaris

Vínculos familiares

Hace ya un mes que murió mamá. Y todavía no me hago a la idea de que no volverá a venir a mi habitación preguntando qué tal me fue en el instituto. Desde pequeña recuerdo esa caricia diaria que acompañaba de una sonrisa. De hecho, me parece sentirla igual, cada tarde. Al principio no reparaba en ello, la tristeza me mantenía aletargada. Pero últimamente no tengo ninguna duda. Noto en la mejilla un leve roce que desciende, con movimiento lento, hasta la barbilla. Es mamá. Si se lo cuento a alguien me tomará por loca. Solo se lo puedo explicar a su hermana, ella me creerá. La he llamado un par de veces sin respuesta, hoy habrá salido. Mañana seguiré intentándolo. Aunque ahora percibo una presión en la frente, como cuando me saluda la tía uniendo su cabeza a la mía…


[Enllaç al relat al blog d’ENTC] (sota el pseudònim de Robin Hood)


2 comentaris

Mozart

Obro els ulls. M’he adormit! És normal amb la immobilitat i la tensió acumulada. M’hauran vist?
Em rodeja la foscor, com abans. Ja serà de dia però no deu tenir cap finestra aquest soterrani.
Crec que els he despistat. M’asseguraré de no sentir res abans de sortir per si encara hi són, em puc quedar en aquest amagatall una estona més.
Ara que hi penso, hi feia una olor pútrida que ha desaparegut i el terra on jeia diria que era humit…
Merda! Sento passes. Provo de moure’m sota el llit on estic amagat però de seguida topo amb una paret. Al tacte, és com vellut…? I això que sona… són violins?



Deixa un comentari

Supervivència

Quan arribàrem a terra amb el que quedava d’embarcació ens vam sentir uns nàufrags afortunats. Teníem provisions i el cuiner del vaixell ens seguia preparant els àpats amb normalitat. Però passen els dies i al cel només hi ha núvols, no helicòpters de rescat.

Dissabte vam deixar de veure el gos i els plats són més especiats. Ningú ha preguntat res. Ahir va desaparèixer la nena que va quedar òrfena. Ens hem organitzat en grups per recórrer l’illa cercant-la. No hi tinc gaires esperances. Jo, per si de cas, menjaré només verdures i em lligaré la filla a la cintura.



2 comentaris

A les 9

Tocaven les 9 del vespre al rellotge de l’església. La va sorprendre sentir la porta del pis de davant, d’encà que s’havia mudat no hi havia vist ningú. L’Alba va posar l’ull a l’espiell, just a temps de veure la cara de la senyora que hi entrava. Era la dolçor personificada: cabells blancs i ondulats, unes ulleres rodonetes i primes sobre un nas petitó, i unes galtes d’aquelles que els néts omplen de petons.

L’endemà al vespre, tornà a sentir la porta. Era la mateixa velleta. I la mateixa hora.

El tercer dia al matí va coincidir al replà amb dos joves ben tristos, que sortien del pis veí amb una foto de la velleta en un marc. L’Alba s’hi va interessar: “Li ha passat res a la senyora?” Ells, estranyats, contestaren que l’àvia era a l’hospital des de feia mesos i dos vespres enrere havia mort.

L’Alba es quedà Continua llegint


Deixa un comentari

Premonición

  • Relat inspirat en la música i la imatge (fotografia de Rafa Olivares) següents:

Nacho Cano “Al encuentro del alma” (Instrumental)

Nuestra música. Cuando tocábamos esa pieza se fundían nuestras almas. Estábamos tan unidos…

Sin él no quiero tocar, sólo refugiarme en la capilla del torreón contemplando las velas, abstraída. El otro día sentí esa melodía rodeándome, fue como si él me visitara desde el más allá. Le oí en mi cabeza, me decía que uno de nosotros moriría, que apagaría la vela más alta si era el de más edad. Pero no, fue la más chica la que se apagó. Y en dos días murió la dulce Leonor.

Hoy he vuelto a oír esa melodía y nos hemos acercado a la capilla. Estamos ante las velas, esperando su mensaje. Las llamas oscilan. Tú, que estás leyendo, ¿ves cuál se apaga? ¿Cuántos años tienes?


  • Presentat al Monstruoscopio d’Esta noche te cuento – relat amb un màxim de 100 paraules inspirat en la imatge i música assignades a cada participant.

[Enllaç al text al blog Esta noche te cuento]


2 comentaris

Captivitat

Sóc a un lloc fosc i estret. No estic sol, som uns quants aquí. Estem amuntegats de qualsevol manera, esperant el nostre torn. De tant en tant obren, se n’emporten un o dos i tanquen de nou. En aquells instants a vegades veiem una mica de llum, en altres ocasions deu ser de nit. Llavors sentim un soroll, “rshhht”, d’aquells que fan serrar les dents, i ens arriba escalfor. Després res. L’espera un altre cop.

Tornen a obrir. Estic mig tapat per altres. No m’agafen. Tanquen. Tampoc sé què és millor, de quedar-me aquí no veig per on podria escapar-me, però si m’escullen, el destí és incert. Què en fan de nosaltres?

Passa el temps. Sense cap referència fa de mal dir quant… minuts?, hores?

Obren una altra vegada. M’han triat! Em mouen amunt i avall fins que m’encenen. Tinc foc al cap! La flama va baixant pel meu cos de fusta, que va cremant mentre s’encén el foc a terra. El meu sacrifici no serà en va. Aquest cop la pila de branques i papers crema de valent. He contribuït a revifar el foc que s’apagava! I jo em consumeixo entre els espetecs i les guspires que s’enlairen xemeneia amunt en direcció al cel.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


3 comentaris

El juego

-No seas gallina Ernesto!
-No me gusta ese juego.
Pero al final Ernesto accedió y fue con los demás al cementerio, donde acudían para ambientarse.
Era el juego de las lápidas. Se trataba de sacar por sorteo una fecha, que se suponía como fecha de muerte, para inventarse un epitafio según la vida que imaginaban tener.
-Alberto: 7 mayo de 2038. ¡¡Epitafio!!
-Hmmmm, con 38 años!… pues habré sido corresponsal de guerra y me dio una bala mientras cubría una noticia. En mi lápida dirá “Aquí descansa un intrépido aventurero que murió con la cámara en la mano”.
-Miguel: 30 de enero de 2082. ¡¡Epitafio!!
-“Pasó su última Navidad rodeado de sus numerosos nietos”
-Ernesto…
-Yo paso, me marcho -dijo Ernesto, y se dirigió hacia la salida abriéndose paso en la oscuridad con su linterna.
-Venga, que sólo es un juego!
-…24 de septiembre de 2015…
-Eso es mañana -dijo flojito Miguel.
-…¡¡Epitafio!!
-Iros a la mierda! -vociferó Ernesto saliendo del recinto, mientras el campanario de la ermita empezó a tocar la nueva hora: 12 campanadas.
Lo siguiente que oyeron fue un grito ahogado por el chirrido de un brusco frenazo.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


1 comentari

Hàbit

És de nit. L’Ernest, un noi de quinze anys, ja és al llit, però no es vol adormir. Te massa por.
“Darrerament no dormo bé. A les nits em desperta una fredor sobtada, i a més, hi ha això del llençol… no estic gens tranquil… Es mou! Encara que m’hagi tapat només mig cos, me’l trobo sota el coll… Com es mou? Qui el mou? Em tornaré boig… ”

La mare de l’Ernest sempre l’ha tapat abans d’anar al llit, destapat com queda amb les primeres voltes de dormir. Ho havia fet sempre, des que era un bebé. No veia perquè ho havia de deixar de fer ara, només perque fos morta feia tres setmanes.



Deixa un comentari

Tuits pel concurs “La masmorra de l’androide”

Veia el número de pis canviar mentre pujava amb l’ascensor …23, 24, 25, 26, 27… Va començar a cridar. L’edifici tenia 25 plantes
#cfft15

[Enllaç al tuit]


El forense esternudà mentre es posava la bata. De sota el llençol es sentí: Jesús.
El metge pensà: El senyor Rius sempre tan educat.
#cfft15

[Enllaç al tuit]


Signada la compra de la casa, van pujar a les golfes: volia tornar a veure aquells ninos grans.
Ara, amb llum, distingí els cadàvers
#cfft15

[Enllaç al tuit]      


Parlava amb el mans lliures:
-D’acord a les.. ep! ¡Un autocar ha xocat i està aturat al mig de la ronda! no sé si podré frenar a te
#cfft15

[Enllaç al tuit]