PETITES HISTÒRIES


1 comentari

Captivitat

Sóc a un lloc fosc i estret. No estic sol, som uns quants aquí. Estem amuntegats de qualsevol manera, esperant el nostre torn. De tant en tant obren, se n’emporten un o dos i tanquen de nou. En aquells instants a vegades veiem una mica de llum, en altres ocasions deu ser de nit. Llavors sentim un soroll, “rshhht”, d’aquells que fan serrar les dents, i ens arriba escalfor. Després res. L’espera un altre cop.

Tornen a obrir. Estic mig tapat per altres. No m’agafen. Tanquen. Tampoc sé què és millor, de quedar-me aquí no veig per on podria escapar-me, però si m’escullen, el destí és incert. Què en fan de nosaltres?

Passa el temps. Sense cap referència fa de mal dir quant… minuts?, hores?

Obren una altra vegada. M’han triat! Em mouen amunt i avall fins que m’encenen. Tinc foc al cap! La flama va baixant pel meu cos de fusta, que va cremant mentre s’encén el foc a terra. El meu sacrifici no serà en va. Aquest cop la pila de branques i papers crema de valent. He contribuït a revifar el foc que s’apagava! I jo em consumeixo entre els espetecs i les guspires que s’enlairen xemeneia amunt en direcció al cel.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


3 comentaris

El juego

-No seas gallina Ernesto!
-No me gusta ese juego.
Pero al final Ernesto accedió y fue con los demás al cementerio, donde acudían para ambientarse.
Era el juego de las lápidas. Se trataba de sacar por sorteo una fecha, que se suponía como fecha de muerte, para inventarse un epitafio según la vida que imaginaban tener.
-Alberto: 7 mayo de 2038. ¡¡Epitafio!!
-Hmmmm, con 38 años!… pues habré sido corresponsal de guerra y me dio una bala mientras cubría una noticia. En mi lápida dirá “Aquí descansa un intrépido aventurero que murió con la cámara en la mano”.
-Miguel: 30 de enero de 2082. ¡¡Epitafio!!
-“Pasó su última Navidad rodeado de sus numerosos nietos”
-Ernesto…
-Yo paso, me marcho -dijo Ernesto, y se dirigió hacia la salida abriéndose paso en la oscuridad con su linterna.
-Venga, que sólo es un juego!
-…24 de septiembre de 2015…
-Eso es mañana -dijo flojito Miguel.
-…¡¡Epitafio!!
-Iros a la mierda! -vociferó Ernesto saliendo del recinto, mientras el campanario de la ermita empezó a tocar la nueva hora: 12 campanadas.
Lo siguiente que oyeron fue un grito ahogado por el chirrido de un brusco frenazo.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


1 comentari

Hàbit

És de nit. L’Ernest, un noi de quinze anys, ja és al llit, però no es vol adormir. Te massa por.
“Darrerament no dormo bé. A les nits em desperta una fredor sobtada, i a més, hi ha això del llençol… no estic gens tranquil… Es mou! Encara que m’hagi tapat només mig cos, me’l trobo sota el coll… Com es mou? Qui el mou? Em tornaré boig… ”

La mare de l’Ernest sempre l’ha tapat abans d’anar al llit, destapat com queda amb les primeres voltes de dormir. Ho havia fet sempre, des que era un bebé. No veia perquè ho havia de deixar de fer ara, només perque fos morta feia tres setmanes.



Deixa un comentari

Tuits pel concurs “La masmorra de l’androide”

Veia el número de pis canviar mentre pujava amb l’ascensor …23, 24, 25, 26, 27… Va començar a cridar. L’edifici tenia 25 plantes
#cfft15

[Enllaç al tuit]


El forense esternudà mentre es posava la bata. De sota el llençol es sentí: Jesús.
El metge pensà: El senyor Rius sempre tan educat.
#cfft15

[Enllaç al tuit]


Signada la compra de la casa, van pujar a les golfes: volia tornar a veure aquells ninos grans.
Ara, amb llum, distingí els cadàvers
#cfft15

[Enllaç al tuit]      


Parlava amb el mans lliures:
-D’acord a les.. ep! ¡Un autocar ha xocat i està aturat al mig de la ronda! no sé si podré frenar a te
#cfft15

[Enllaç al tuit]      



Deixa un comentari

Tuits de les “Micro series temàticas”

  • #MiSeF – tema: “cuentitos usando el título de algún libro CON MAYÚSCULAS entre el texto”

Mis vecinos están medio sordos. Lo sé porque EL CARTERO SIEMPRE LLAMA DOS VECES para que le abran la puerta.

—>>  TUIT TRIAT DINS ELS MILLORS DE LA SETMANA!!

[Enllaç al tuit]


El veterinario lo confirmó: EL DIENTE DE LA BALLENA con caries era el 184. MOBY DICK odiaba los empastes. Huyó MAR ADENTRO.

[Enllaç al tuit]


Se fue hacia ella cuchillo en mano. Quería ver LAS NUEVE CARAS DEL CORAZÓN, y no hablaba metafóricamente.

[Enllaç al tuit]


  • #MiSe9 –  tema: “Ángeles y Demonios”

Los ángeles jóvenes quieren ir a las fiestas de los demonios: se divierten más que en las del cielo, demasiado inocentes…

[Enllaç al tuit]


Siempre habrá demonios que se escapen a las fiestas del cielo: dicen que de las del infierno ya están quemados…

[Enllaç al tuit]


  • #MiSe7 – tema: “Monstruos”

Se acerca el monstruo de cuernos y grandes zarpas. Me quiere quitar el móvil. ¡No, que es de mi madrtuhcthjv thubjjjkj gtujfcnbirydhr

[Enllaç al tuit]


  •  #MiSe6 – tema: “las distopias, el viaje al retro futuro de la mano de ‘1984’ de Orwell”

La unidad 1984 está averiada: marca como prohibidos pensamientos intrascendentes como la lista de la compra.Está castigando inocentes

[Enllaç al tuit]      



Deixa un comentari

Tuits #tweetrelat #hemcrescutjunts imatge1

Li encanten les sandàlies.
Des de que s’ha desfet de la cua de peix no es cansa de mirar-se les ungles pintades

[Enllaç al tuit]       —>> TUIT GUANYADOR!!  


Al metro les seves passes sonen solitàries
Algú la segueix. Neguit. Por!
Merda! amb les sandàlies no pot còrrer

[Enllaç al tuit]


Aquestes sandàlies em van grans. No són les meves! Això d’haver de marxar corrents per que venia el marit…

[Enllaç al tuit]



Deixa un comentari

La Cinta

La meva nina preferida és la Cinta. En tinc altres, però la veritat és que no els hi faig gaire cas. La Cinta era de la meva àvia, després hi jugà la meva mare, i ara fa uns anys que és meva. Van estar a punt de llençar-la, deien que portava mala sort…

Primer que si va fer caure l’àvia per les escales quan tenia a la seva filla de dos mesos en braços. No va veure la nina a terra, al segon esglaó. Ningú s’explicava com havia aparegut allí, sempre era al llit de l’àvia.

Després que si gairebé es crema la meva mare també per culpa de la Cinta. Va ser quan els Reis li van portar una nina que bevia d’un biberó. La meva mare estava encantada fent-la beure. La pobra nina va cremar-se amb l’estufa i per poc no es cala foc a tota l’habitació. Van trobar la Cinta al prestatge de damunt l’estufa, tot un altre misteri.

Però jo no crec que hi tingui res a veure, quina tonteria, i me l’estimo molt: la pentino, li poso el seu vestit blau i el llaç blanc, la trec a passejar, …

Ara, pel meu aniversari, estic pensant en demanar la nova nina que parla i camina. Ha de ser molt guai! Potser la Cinta podria ser la seva germana petita. Però quan li explico amb el catàleg de joguines a la mà, em sembla veure-li una expressió estranya. Si no fos una nina, pensaria que és gelosia.