Le obligaron a sentarse en el sofá, junto a sus zapatos rojos que no dejaban de dar brincos. El encargo que recibía era claro. Tenía que entrenarlos hasta conseguir que le hicieran caso y caminaran por donde ella les pidiera. Los haría andar, incombustibles, por los campos llenos de minas. Ningún pie o brazo más. Ninguna vida más.
“Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda, que ho digui, que alci la veu, que cridi. Potser on es trobi no entendran les seves paraules però sí que entendran la situació i l’ajudaran”, vaig esperar que la traductora acabés. Llavors vaig continuar mirant-la directament a ella. “El hijab que portes no ha de servir per tapar blaus com els que et feia el teu marit. Aquí no ho permetrem.” Els seus joves ulls assentien amb esperança. “De seguida començaràs un intensiu per aprendre l’idioma i així, el curs vinent, podràs continuar la teva educació on t’ho van fer deixar. Ja tens plaça reservada a l’institut del teu nou barri.”
Recordo les mans de la mare, cansades de treballar una terra que no donava fruits, resseques i fetes malbé, sense aturar-se mai, sense cap recompensa. Aquelles mans que al vespre movia amb destresa per teixir la flassada que tantes nits m’ha acompanyat, i que després m’acaronaven mentre em deia que era meravellosa, que em mereixia un futur millor. Mare, com t’enyoro… Al final, saps, vaig reunir el coratge per emprendre una nova vida. Però, un cop més, la sort em defuig. I ara sembla que em mena cap a un prematur retrobament amb tu. Allà on siguis m’hi portarà aquest mar fosc, fred i feréstec, poblat només pels nostres crits, mancat d’embarcacions de salvament que els escoltin. Mal joc tenim en el repartiment de cartes fet segons el punt del mapa on naixem i el color de la pell.
Recuerdo cuando era abogado, en Alepo. Eso fue hace cuatro años, aunque parece que haya pasado una eternidad. Ahora tengo suerte de estar vivo en este campo de refugiados.
Es tan injusto, pero… ¿a quién demando por ello? ¿A quién reclamo que me devuelva mi anterior vida, mi casa, todo lo que he perdido? ¿Quien responderá por el futuro de mis hijos que queda colgando en el aire? ¿A quién llevo a juicio por el inmenso drama humano de mi pueblo?
¿A los que facilitan las armas a uno u otro bando? ¿A los que ponen alambradas para que no entren mis compatriotas en su huida de la guerra? ¿A los que no buscan soluciones sino que esperan que por arte de magia cese la llegada por mar de más embarcaciones?
Y mientras tanto, seguimos sufriendo…
És fosc, molt fosc. Ni la lluna ha gosat sortir, tenia por de la foscor. Les maldats del món, les nostres maldats ens han caigut a sobre i han deixat el cel negre, negre i roig. Negre de plors, roig de sang. Plors de desesperança, sang d’innocents.
Europa avergonyeix el seu propi poble essent insensible a altres pobles que pateixen. Europa té amnèsia i ha oblidat que no fa tant de temps ella mateixa patia. I plorava. I sagnava.
Només ens queda esperar una nova aurora, un nou dia, nou de debò, en què les persones comptin més que els números, en què se les tingui en compte pel que són i no per les seves riqueses, en què les vides dels éssers humans valguin el mateix independentment del color de la seva pell o del seu origen. Potser llavors torni la llum sobre l’horitzó a alimentar bells somnis.
Relat publicat a l’ebook “Mestres de la «Fàbrica de Paraules» (2015-16)” de Vull Escriure – es pot descarregar (cal baixar fins a la temporada 2015-16)
Hi ha una cuina on uns nens esmorzen xocolata i galetes. Com fan tots els nens, hi juguen i acaben saltant gotes de xocolata per fora de la tassa. Taquen la taula, la roba i una gota gruixuda arriba a la paret blanca. La mare els renya una mica, com fan totes les mares, i els demana que després l’ajudin a netejar-ho. Els nens s’afanyen a dir que sí però, ho faran? De sobte sona una sirena i mare i fills corren escales avall cap al refugi. No som a Europa, som a Síria, i a la ciutat de l’Amal les sirenes sonen més sovint cada dia que passa. Al refugi la família es reuneix amb el pare que, com fan tots els homes, també hi ha acudit deixant la feina en sentir l’alarma. S’abracen junts ben fort i tanquen els ulls mentre senten les explosions damunt els seus caps.
Quan s’atura el so eixordador surten al carrer. El panorama és desolador. Aquest cop ha tocat de ple al seu barri. Corren cap al seu carrer i veuen l’edifici del davant derruït sense que quedi res dempeus. Els ha anat de ben poc. Els pares, desesperats, decideixen fugir de la ciutat. No esperaran al proper atac a saber si els tocarà a ells o si no arribaran a temps al refugi. Pugen a dalt i posen roba d’abric dins de maletes i bosses que puguin portar. Als nens els hi diuen que triïn un nino o joguina per endur-se. Caminaran cap a un futur incert, però el que saben del cert és que més temps no s’hi poden quedar. Potser avui dormiran sota les estrelles, però serà un cel d’on no cauran bombes.
Es van girar en començar el camí per mirar casa seva per darrer cop. Deixaven allí la seva llar, les habitacions on reien i jugaven, la cuina on menjava tota la família… i així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.
[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]
“Como sombras disipadas por un nuevo amanecer. Así quiero ver tus miedos, mi pequeño. Espero que con el cariño y amor que encontrarás en tu nueva casa, puedas ir olvidando tu triste pasado y tu duro camino hasta llegar a nosotros.”
Los padres adoptivos se deshacen en atenciones hacia su hijo. El tiempo es un aliado, y el niño va curando sus heridas, disminuyen sus pesadillas, su mirada se dulcifica, sus palabras empiezan a fluir con normalidad.
Aún y así, llevará de por vida unas cicatrices, marcas indelebles del horror sufrido. Por ejemplo nunca podrán ir de vacaciones al mar.
PETITES HISTÒRIES