PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Amor a cachitos

Te bajaba con mi autobús a la capital, después de comer, y volvías también conmigo al acabar las clases en la universidad, o a veces en el último trayecto tras estudiar en la biblioteca. Solíamos charlar un rato, sobre todo si nadie más viajaba hasta tu pueblo que cerraba la línea.

Irradiabas vida y juventud con tu ropa colorida y unos complementos siempre a juego: colgantes, pendientes largos, pulseras en muñeca y tobillo… ¡Ay, esas miradas coquetas! Estaba seguro de lo que querías insinuar sin atreverte a decirme nada. Busqué ponerlo en claro llevándote a mi casa una noche. Pero no funcionó. Me rechazaste. Además noté que me tenías en poca consideración. Yo, en cambio, hacía meses que adoradaba cada parte de tu cuerpo.

Al final encontré la forma de que tus manos me acariciaran. Me serví de mi curso de taxidermia. Ahora, colocadas encima del bufet, siempre contienen azucenas y rosas para que cuando me rocen pueda percibir ese aroma floral que desprendías. Tus expresivos ojos los conservo en formol sobre el piano, desde donde sigo sintiendo tu coquetería. Y tus piernas, que nunca abriste para mí, las lancé al mar para no recordar tu desprecio.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

Anuncis


2 comentaris

A les 9

Tocaven les 9 del vespre al rellotge de l’església. La va sorprendre sentir la porta del pis de davant, d’encà que s’havia mudat no hi havia vist ningú. L’Alba va posar l’ull a l’espiell, just a temps de veure la cara de la senyora que hi entrava. Era la dolçor personificada: cabells blancs i ondulats, unes ulleres rodonetes i primes sobre un nas petitó, i unes galtes d’aquelles que els néts omplen de petons.

L’endemà al vespre, tornà a sentir la porta. Era la mateixa velleta. I la mateixa hora.

El tercer dia al matí va coincidir al replà amb dos joves ben tristos, que sortien del pis veí amb una foto de la velleta en un marc. L’Alba s’hi va interessar: “Li ha passat res a la senyora?” Ells, estranyats, contestaren que l’àvia era a l’hospital des de feia mesos i dos vespres enrere havia mort.

L’Alba es quedà Continua llegint


Deixa un comentari

El tren

<<Em sento malament. He trencat el tren del meu fill.

Però és que no podia més. L’Arnau portava tot el dia, ¡tot el dia!, amb el tren. He estat sentint contínuament el seu xiulet i la reproducció del so d’una màquina de vapor. L’Agnès, la meva dona, hi jugava a estones. Quina paciència!

Jo endreçava la remesa rebuda d’antiguitats. Hi havia estris de cuina centenaris, com una planxa de carbó i un llum d’oli. Estava fregant aquest darrer per netejar-lo, quan ha tornat a sonar el xiulet mentre tots dos cridaven “Viatgers al tren!”. He desitjat “Això, pugeu-hi!”, pensant que des de dins no podrien tocar més el botonet amb la gravació del dimoni.

Després, silenci. He tret el cap al menjador. Només hi havia el tren damunt la taula i no me n’he pogut estar: l’he engegat i he deixat que avancés per les estovalles fins que ha caigut a terra.

Els remordiments em juguen males passades… Mentre queia he vist moure’s dins els vagons dos ninotets que s’assemblaven a l’Agnès i l’Arnau. Fins i tot diria que mostraven una expressió de pànic just abans que el tren s’estimbés i quedessin immòbils amb l’impacte.>>

– Al diari, l’endemà: Un antiquari posa a la venda una “llàntia meravellosa”.



Deixa un comentari

Sr. Patata

Pero nunca, sin saber bien por qué, dejarán de mirar hacia arriba esos ojos, pues quedaron cosidos en la frente. Al final decidió esa disposición. En su anterior obra, un señor en ese caso, los cosió en el lugar de las orejas y éstas, una en la boca y la otra en un pie, que fue a hacer de flequillo.
¡Cuánto deseó de pequeño ese juguete que nunca tuvo!

En el Instituto Forense seguían las investigaciones para encontrar al macabro perturbado. Era mejor que no lo descubrieran, porque si se quedaba sin empleo le faltaría la materia prima y entonces…



Deixa un comentari

Afónico

Aparca en la última planta para encontrar sitio.

Con la compra hecha, baja en el ascensor. Planta -1: salen cuatro personas. Planta -2: se va otra, quedándose solo. Planta -3, -4, -5… Empieza a gritar, tocar botones y golpear la puerta. El centro comercial sólo tiene tres plantas de parking.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> FINALISTA DEL MES DE DESEMBRE!! [enllaç a la votació entre els 8 finalistes i tria del jurat]


Deixa un comentari

Tuits presentats al concurs de terror de Can Mulà

La víctima amb l’epidural no sent dolor, però està terroritzada veient com l’assassí li va tallant les cames a trossos.
#terrorcanmula

[Enllaç al tuit]


Quan veu que l’àngel esculpit a la columna, en el reflex del mirall el mira amb un somriure diabòlic, arrenca a córrer.
#terrorcanmula

[Enllaç al tuit]


Instal·lats a la casa nova senten cruixir la fusta del pis de dalt. Podria ser el vent, pensen, però no corre un bri d’aire.
#terrorcanmula

[Enllaç al tuit]      


– Es queixa. Diu que no li agrada treure la pell i li demanen que ho faci.
– Al raïm?
– No, parla de la feina. És torturador.
#terrorcanmula

[Enllaç al tuit]      



2 comentaris

Miralls

Aquell dia l’Oriol es va llevar tot trasbalsat: havia somiat que moria en un accident de trànsit. Què real li va semblar! Va notar com un cotxe impactava frontalment amb el seu i una part de la carrosseria li travessava el cap. Llavors va despertar.

Va anar corrent al lavabo, a rentar-se la cara. Però davant la pica es va aturar en sec amb els ulls esbatanats. Devia seguir somiant doncs la imatge que li tornava el mirall no podia ser certa: s’hi veia reflectit, sí, era la seva cara, però amb un tall al front, de fet un forat, que anava des de la templa fins la coroneta, regalimant sang. Com era possible? Ell no notava res diferent al cap! Es palpà i comprovà que el front estava intacte, mentre el mirall li seguia tornant la imatge amb la ferida fatal i uns dits que repetien els seus gestos però ben ensangonats.

Molt angoixat, decidí anir a casa de la mare, ella sabria què fer.
Al mirall de l’ascensor cap al pàrquing la sang era abundant, la ferida tenia molt mala pinta. Pujà al cotxe i enfilà cap al final del poble.
Mirant pel retrovisor es tornà a veure el forat al cap, i no va adonar-se que es desviava del seu carril fins notar el cotxe al que embestia, com en el somni…

Fou el primer cas del que ara es coneix com “Futur emmirallat”. I tu, ja t’has mirat avui al mirall?