PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Terror


by Deixa un comentari

Tuits pel concurs “La masmorra de l’androide”

Veia el número de pis canviar mentre pujava amb l’ascensor …23, 24, 25, 26, 27… Va començar a cridar. L’edifici tenia 25 plantes
#cfft15

[Enllaç al tuit]

El forense esternudà mentre es posava la bata. De sota el llençol es sentí: Jesús.
El metge pensà: El senyor Rius sempre tan educat.
#cfft15

[Enllaç al tuit]

Signada la compra de la casa, van pujar a les golfes: volia tornar a veure aquells ninos grans.
Ara, amb llum, distingí els cadàvers
#cfft15

[Enllaç al tuit]      

Parlava amb el mans lliures:
-D’acord a les.. ep! ¡Un autocar ha xocat i està aturat al mig de la ronda! no sé si podré frenar a te
#cfft15

[Enllaç al tuit]      


by 2 comentaris

Noticiario (…Quin us agrada més?)

El recorrido de la cámara bajó sobre las pequeñas mesas y se centró en el detalle de unos dibujos: unos seres peludos, cabezones, con muchos ojos o con muchos dientes. Era un aula de educación infantil. Tenían mucho colorido, sobre todo se veía rojo, y también azul y negro. Un poco más allá enfocó unas gotas rojas y unas batas manchadas, y el zoom dejó ver que también estaban rasgadas y rotas. No le permitieron grabar más, era demasiado impactante. Acabó la secuencia con un fundido sobre la pizarra donde con demasiado acierto estaba escrito el tema del día: “Monstruos”.

[Enllaç al relat al blog ENTC]

També vaig escriure aquest altre pel mateix tema:  Monstruos familiares   …Quin us agrada més?


by Deixa un comentari

Cuentos de terror y ultratumba

En el bar comentan:
-El emparedado de hoy?
-Recién hecho, el vecino cojo del 5°. Si vas por la escalera todavía oirás sus gritos.

[Enllaç al tuit]

En la azotea del castillo vio las sábanas secarse al viento en el ocaso. Luego su anfitrión le dijo que no habían hecho la colada.

[Enllaç al tuit]


by Deixa un comentari

Presències

Fa temps que et vull explicar què em passa. Necessito explicar-ho a algú perquè si no em tornaré boig. Tu ets la meva millor amiga, potser em puguis entendre.

Tot va començar mes i mig enrere, quan el meu pare estava a casa al llit, en fase terminal de càncer, del mateix càncer que van patir la seva mare i la tieta. Aquell dissabte 4 d’abril, recordo perfectament el dia, vaig anar a la seva habitació i als peus del llit hi havia asseguda la meva àvia. Bé, era com ella, però més incorpòria. Em vaig quedar glaçat. Amb un fil de veu vaig cridar-la “àvia?”. Però no em va sentir, ella seguia mirant el seu fill. I al seu costat es va quedar tothora.

Tres dies després va morir. Vaig suposar que va venir per acompanyar-lo a fer el viatge al més enllà.

Dues setmanes més tard, vaig veure aquell jove. Baixava pel carrer amb dos acompanyants desdibuixats, que només jo veia. Al pas de vianants el va atropellar un cotxe.

Després n’hi ha hagut altres…

Per fi m’he decidir a explicar-t’ho i vaig buscant una estona de tranquil·litat a soles amb tu. I tot just fa dos dies que no es desenganxa de tu la teva cosina, aquella que es va ofegar al riu… Què t’explico jo ara?


by Deixa un comentari

Una tarda qualsevol?

Era un diumenge d’octubre, després de dinar.
Estaven adormilats al sofà escoltant música, ella tenia el cap del seu home a la falda. Li passava els dits pels cabells, i tot d’una va notar alguna cosa estranya.
S’hi va fixar i va veure que de les orelles del Quim començaven a sortir com uns fils marrons. Es va aixecar d’un bot mentre comprovava que eren unes petites branques que anaven creixent, bifurcant-se i fent-se gruixudes.
En Quim només va tenir temps de dir “Què passa?!” doncs també de la boca li començava a sortir una branca que ràpidament es va enlairar fins el sostre.
La Joana cridava alhora que colpejava les branques amb una cadira. Era inútil. No hi havia res a fer.
Dels braços i cames també en sortiren branques com a prolongació dels dits, que li van rodejar el cos i el van deixar lligat al sofà. En qüestió de segons, en crèixer i fer-se gruixudes les branques van escanyar en Quim, que va quedar al sofà amb el cos fet malbé per incomptables branques que l’estrenyien amb força i no s’aturaven, expandint-se en totes direccions omplint l’estança.
Horroritzada, la Joana va pujar escales amunt sense deixar de cridar, quan de sobte va notar que alguna cosa li sortia de les orelles…