PETITES HISTÒRIES

Monthly Archives: Octubre 2014


by Deixa un comentari

Qüestió d’imatge

De sobte, la biblioteca va quedar a les fosques. Van sentir-se crits. Ho havia aconseguit! No havia tingut clar si allò dels endolls funcionaria, però ho va fer.

Ara havia de ser ràpid, la foscor no duraria gaire. Amb pas decidit, i xocant amb la gent que anava a les palpentes cap a la sortida, va recòrrer el camí tant estudiat cap a la prestatgeria. Agafà el llibre, el palpà: sí, aquest, se’l posà a la bossa, i enfilà cap a la porta unint-se a la gent que sortia.

El sistema d’alarma de les portes seguia inoperatiu, com esperava.

Ningú podia saber que s’emportava aquell llibre. Com a personatge públic, perdria la seva credibilitat.


by Deixa un comentari

Coses de les presses

De sobte, la biblioteca va quedar a les fosques. Van sentir-se alguns crits i corredisses, però era tard i quedava poca gent.

A la secció infantil, els personatges dels contes van pensar que ja havien tancat i, com cada dia, es disposaven a sortir dels llibres per estirar les cames. Els dibuixos de les pàgines cobraven vida: els porquets, la Caputxeta, en Patufet… Però el conill blanc va mirar el rellotge de la seva armilla i digué:
– “Alícia! Avisa’ls a tots: tornem als contes! … no són les 8!”

Quan estaven col·locant-se al seu lloc, va tornar la llum.
– “Anem, Lluc” – va dir una mare, agafant la mà del seu fill.
– “Mama, què fa al llibre de la Ventafocs en Pinotxo amb una caputxa vermella i sabates de vidre?”


by Deixa un comentari

El jove del metro

Comptava les parades. Tenia ganes de baixar del vagó perquè des de que s’hi havia assegut al costat aquell noi no es sentia còmode. “No sé on anirem a parar” pensava, “aquesta joventut… amb arracades, i aquestes grenyes, restes es diuen ara?, no, rastes, això, gens elegants. Avui en dia els joves van descuidats, i només és preocupen per ells mateixos, sempre enganxats al mòbil, en el seu món, els falta implicació”.

Van baixar tots dos a Universitat, però a l’andana el va perdre de vista.

Camí de la sortida, va veure al vestíbul del metro un punt de donació de sang. Sí, ho havia sentit a la tele, l’havien instal·lat feia uns dies. Aprofitaria que tenia una estona per donar-ne.

La seva sorpresa va ser majúscula quan va veure quatre lliteres ocupades pel noi del vagó i uns amics… Potser s’havia precipitat amb el seu judici… potser no tots els joves tenien els mateixos valors…


by Deixa un comentari

La força de la gent

No s’ho podien creure. Anaven a tancar el centre. Tot i la creixent demanda dels usuaris, i de com millorava la qualitat de vida dels pacients, la decisió ja estava presa. La prenien els que manen i no senten doncs en lloc de cor tenen només un múscul, els que miren números i no escolten a les persones, els que no busquen solucions si no hi veuen beneficis econòmics.

Però encara no es rendirien. Seguirien lluitant, donant informació veraç als mitjans, manifestant-se, i no ho farien sols doncs com ells molts altres seguien creient en el que realment importa: la gent, i especialment els que més pateixen.


by Deixa un comentari

El vinyar

Ara l’Oriol podria decidir sobre les terres. Només quedava ell de la família Montfort. Havia mort el seu avi, a qui de petit estava molt unit, però que no entenia de negocis. Parlava de les terres com si fossin un tresor. Però aquells terrossars feia temps que restaven secs, sense la verdor de les vinyes entre les que l’Oriol havia corregut incomptables vegades jugant amb l’avi.

– “No ho vull vendre, Oriol. Hi faran pisos, i jo m’hi nego! Si ho compressin per plantar nous ceps… “

Però no va donar-se el cas. Així que ara en treuria profit.
La signatura era a les bodegues del terratinent.

– “Li volia comprar al teu avi, però era tossut”

L’olor de les botes es ficava pel nas i portava a l’Oriol records amagats. Una llàgrima silenciosa va lliscar per la seva galta.

Va marxar sense signar.