PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Futur imperfecte

A la Martina li preocupa la Júlia. Troba que està abusant molt del teletransport. És cert que als aparells domèstics han fixat la restricció d’un trajecte per persona i dia i, a més, comproven la identitat en els equips públics perquè no s’excedeixin els dos viatges diaris, però creu que ella falseja la presa de mostra biològica inicial quan en fa ús. Dijous va intentar parlar amb ella i, com a resposta, va desconnectar-se l’intercomunicador inserit a l’orella. La Martina no sap per què juga amb foc, coneixent els riscos. Encara no s’han polit els efectes secundaris si se n’abusa, i l’afectació al cervell pot ser irreversible amb més de cinc trajectes per setmana.

Sé que és perillós, i també pot ser-ho quedar-me a casa. Només vull fugir, tot i que al final acabo tornant perquè… tant és, Qui em manava a mi compartir amb ell el meu cardio-localitzador biònic? “Sempre estarem junts”, pensava. Que beneita era! He demanat canviar-me’l, així ell no em podrà rastrejar, però hi ha llista d’espera. Mentrestant, seguiré marxant ben lluny cada dia amb el teletransport. De fet, millor si se m’esborra la memòria, com diuen que pot passar amb massa viatges des d’aquestes cabines. A veure si, amb sort, se m’obliden els insults, les amenaces, els crits i els cops.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Cambio de planes

El lunes el coche me dejó tirada. Menos mal que tenía al lado una estación de Cercanías. En esa misma parada subió un chico muy interesante. Estuvimos lanzándonos miradas todo el viaje. Cuando bajó, me dijo: “¡Hasta luego!”. Sorprendida, le devolví el saludo con una sonrisa.

Ayer coincidimos de nuevo. A mitad del trayecto se acercó: “Hola, me llamo Javier”, y charlamos un poco.

Hoy, al entrar al vagón, me ha hablado de la cartelera anunciada para el viernes. Ahora contactaré con el taller y les diré que no tengan prisa, todavía no pasaré a recogerlo.



Deixa un comentari

Periple en un petit poble de secà

Què us diré dels tombs que dona la vida? Doncs que sembla que hagi fet la meva primera volta al món particular. A l’inici em sentia en una travessia llarguíssima, navegant per unes aigües inabastables i no trobant el lloc on anar, sense saber el meu objectiu. Llavors vaig tenir-ho clar, però vaig patir l’abandó d’alguns a qui creia amics. Els vaig deixar enrere i vaig seguir amb entrebancs, comparable a passar per un estret. Va venir una temporada de calma, ja era a l’oceà Pacífic. Continuava buscant refugi, i això em feia ballar el cap. Quan, per fortuna, vaig arribar al destí que em va omplir, en vaig sortir esquilat pel meu entorn, no tenint gaires ports on reposar en el meu viatge. Finalment, he aconseguit l’estabilitat. Pocs m’acompanyen, és cert, però ara m’accepto com l’home que sóc i no m’amago quan estic amb el meu marit.



2 comentaris

Qüestió d’ordre

Una denúncia als Mossos ha de posar fi a la situació actual. M’hauria d’haver decidit abans, ho sé. És més fàcil veure-ho com una acció puntual, que no es tornarà a repetir, que fer el pas i aturar-ho tot. Han estat dues pallisses les que he necessitat per reaccionar. En l’anterior ocasió vaig culpar-me, segur que feia alguna cosa malament, pensava. Perquè, clar, si els tres xicots que he tingut m’han retret les meves accions i paraules, i m’he sentit ferida com per anar cinc vegades a buscar refugi a casa dels pares, potser soc jo la causant dels problemes. Fent memòria, puc recordar fins a set blaus en diferents parts del cos que he hagut de tapar en un moment o altre, i onze esbroncades fortes, de les que et deixen l’ànima girada a l’inrevés.

No sé si m’ha servit de res la revisió del que he viscut en les relacions de parella. I serà que soc de ciències perquè, fixant-m’hi, veig que aquest recompte em porta per nombres primers. Però del que no tinc cap dubte és que, a partir d’ara, la primera seré jo.



Deixa un comentari

Cambio de guión

¿Cómo puedo evitar esta pesadilla? Quiero dejar de verte en mis sueños, tan radiante y hermosa. Empiezan con un recuerdo bonito, de alguna de nuestras escapadas de fin de semana, o simplemente un momento de ternura. Eso era la felicidad, y yo pensaba que duraría siempre… ¿Por qué tenías que cambiar? ¿Para qué esa falda cada vez más corta? ¿Con quién tantos mensajitos de WhatsApp? Sería más fácil olvídarte si no estuviera pudriéndome en esta celda, donde despierto con una realidad alternativa en mi cabeza, en la que eres tú la que sostiene el cuchillo ensangrentado.



Deixa un comentari

Despedida

Dígale, agente, que la quise mucho, como el fuego quiere al aire para encenderse con fuerza los dos juntos. Que no se sienta culpable por sus merecidos reproches, todo ha sido cosa mía. Que a veces una chispa puede prender en el sitio más inesperado y, a la vez, inadecuado. Que lo de esa chica fue una llamarada desleal, pero no apagó la hoguera que siempre ha quemado en mi interior por ella. Agradezco su oportuna aparición en este puente y le ruego que transmita a mi mujer mis últimas palabras. Ahora soltaré su mano y me llevará el río.



Deixa un comentari

Versión original

Todos han oído la canción, pero equivocan la lección. Juan Charrasqueado… Dicen que era valiente y arriesgado en el amor, pero al final salió trasquilado. La historia no fue exactamente como la cantan. Yo lo conocí bien, a ese bravucón conquistador de mujeres, y alguien tenía que darle su merecido. «¡Estoy borracho!», gritó al verme pistola en mano, «¡y soy buen gallo!». «Pues he dejado de ser tu gallina. Que Dios se apiade de ti, porque yo no lo haré», le solté antes de disparar. Luego, en casa, le expliqué a mi hijo que nos apañaríamos mejor como familia monoparental.



Deixa un comentari

Mississipí

Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…

El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.

Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.

Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.


  • Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).

—>> Enllaç al vídeo-relat


2 comentaris

Casa nova, vida nova

Després que la Cèlia expliqués a tothom que el seu home havia fugit amb una turista francesa sense previ avís, a ningú li va estranyar que es volgués vendre la casa.

Va penjar un cartell a la porta on es podia llegir “En venda” i, a sota del telèfon, una breu descripció: “Dúplex amb menjador, sala d’estar, 4 habitacions, 2 banys, cuina, safareig, pàrquing per a 2 vehicles, traster, terrassa de 30 m² i jardí de 250 m²”.

No deia res dels insults a crits, dels cops rebuts, de les empentes per les escales, ni del cos enterrat sota el cirerer.


—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!