Recorregut vital matemàtic

La meva vida es pot explicar a partir de funcions. Les seves gràfiques pinten la meva evolució com si em seguissin la pista.
A la infantesa vaig ser una nena amb creixement normal, sense complicacions, una mica més baixeta del que tocava per l’edat, el que correspondria a una funció lineal amb pendent menor que 1.
A l’adolescència en poc temps vaig recuperar els nivells d’alçada mitjana, amb una línia exponencial vertiginosa.
La mala sort amb els xicots a la joventut em movia l’estat anímic amunt i avall amb total desgavell, semblant una representació polinòmica de grau 4 o 5.
Després em vaig casar, però la convivència no sempre va ser flors i violes: tan aviat tot anava bé, com no fèiem més que barallar-nos. Cansada de viure una funció periòdica amb gràfica sinusoidal, vaig decidir divorciar-me sortint per la tangent.
Vam veure que calia establir entre nosaltres una equació racional, en concret la de proporcionalitat inversa, de manera que els nostres camins van quedar separats com les dues branques de la hipèrbola que en resulta.
Ara he agafat un nou rumb. Espero que sigui ben tranquil i evitant les sorpreses, de forma similar a una funció logarítmica i, si és possible, tenint per base la felicitat.

---

• Presentat a Inspiraciència 2023.

Dejando huella

Cuando se instalaron en el piso, fueron descubriendo rastros de los anteriores inquilinos. En el marco del espejo del recibor hallaron ilusiones por el estreno de un proyecto en pareja. En el dormitorio, besos antiguos se ocultaban entre las sábanas del armario y te quieros susurrados al oído colgaban de la lámpara del techo. Canciones de cuna y cuentos de buenas noches llenaban las esquinas en la habitación vecina. El sofá rezumaba cosquillas y risas de bebé por un lado y, por el otro, abrazos intentando calmar un dolor incesante en un cuerpecito pequeño. El repintado de las paredes del pasillo cubrió las horas en vela a la espera de un diagnóstico y angustiados gritos de impotencia. Al desmontar los muebles de la cocina les envolvió el olor de infusiones de tila y lágrimas desbordadas de tantos pañuelos. Desde el estudio les llegaba el estallido al romperse, a los pies del sillón, de una tras otra botella vacía cayendo de unas manos ebrias. Y en el lavabo flotaba el aroma de la crema cicatrizante usada en otras muñecas. Por todo ello vieron lógico haber encontrado, abandonadas bajo el felpudo del rellano, las promesas de una vida feliz para siempre.

---

• Presentat al XIII Microconcurs La Microbiblioteca

—>> MICRORELAT GUNAYADOR DEL MES EN LA CATEGORIA DE CASTELLÀ!!

[Enllaç als guanyador de novembre de la Microbiblioteca]

Rumbs

13 de novembre del 2002. S.O.S. Aquella crida de socors va convertir-se en un desastre ecològic de grans dimensions. Veient les imatges a les notícies el cor se m’encongia. No em podia quedar al sofà, vaig anar-hi a donar un cop de mà. Jo des de Barcelona, tu des de València. I allí ens vam trobar, al poliesportiu del poble quan deixàvem de ser la marea blanca que combatia la marea negra i una parella de jubilats ens repartien entrepans. Treball dur, just l’acabàvem de treure i la negror tornava a venir d’aquell mar ferit de mort, però el somriure dels qui hi érem ens omplia d’energia i seguíem endavant.
El paisatge començà a recuperar la seva bellesa, i tu i jo, ja sense ulleres de protecció, ens miràvem segurs de la decisió presa. Aquí hem plantat les nostres arrels, ben a prop de l’oceà que ens va unir.

---

• Presentat al XI Concurs de Microrelats Marítims (condicions: inspirat en la tragèdia del petrolier Prestige i començar amb “13 DE NOVEMBRE DE 2002. S.O.S.”).

Sempre ha estat així

La va seduir amb belles paraules. Va desplegar gran varietat d’encants. Ella estava embadalida amb un noi tan atent. En poc temps, l’atracció entre els dos feia saltar espurnes i es va mudar al pis d’ell. Allí la vida els somreia. El jove va ascendir a la feina, unes qüestions d’herències familiars es van resoldre de forma propícia per a ell i, a més, en qualsevol àmbit l’atzar li anava a favor. Per descomptat, tothora es preocupava que a ella no li faltés de res i que es trobés còmoda a casa seva. Però va arribar un moment en què ella volgué passar uns dies fora, visitant unes velles amigues, just coincidint amb unes oposicions d’ell. No ho podia permetre. Li va impedir marxar fins que les acabés. No va pensar que així no funcionarien les coses… Quan es va sentir retinguda en lloc de venerada, tot es va començar a tòrcer. I és que descuidar el culte a la deessa Tique mai dona bons resultats.

---

• Presentat al XIII Concurs ARC de microrelats «La sort» – subtema: La fortuna.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Tuits presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio”

La separació dels germans fou traumàtica. Un d’ells és queixava de sortir perdent sempre que s’havien de repartir coses. I tenia raó: va ser l’altre siamès qui es va quedar el cor.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al tuit]

---

L’escriptor se n’anava de festa amb les muses. Sabia que l’alcohol era un potent desinhibidor i elles, després de dues copes, deixaven volar la imaginació. Ell portava un caçapapallones per atrapar les idees en moviment.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]

---

Va pensar que signant el divorci per fi aconseguiria la llibertat, deixant enrere un marit possessiu, ple de gelosia. Però tot just va començar l’infern: la seguia a tot arreu, l’amenaçava… Va entendre que només canviant de ciutat podria ser lliure.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]

---

• Presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio” organitzat per @OD_Catalunya. Calia incloure la paraula “separació”, “escriptor” i “llibertat”, respectivament.

Todo son ventajas

En el congelador hay Manolo para rato. Cuando me aburro, voy y lo saco. Se descongela en un periquete y, al momento, está tan parlanchín como siempre. Miramos un poco la tele, me cuenta algún chascarrillo, comentamos los chismes del barrio… Y me evito tenerlo todo el día por en medio explicándome lo que se le ocurre, porque antes era un sinvivir. ¡Así me ponía la cabeza! Y si se me hace pesado ya en la cena, lo vuelvo a guardar entre el segundo plato y el postre. Creo que este es el secreto del buen funcionamiento de nuestro matrimonio. La verdad, es una relación muy fresca.

---

• Presentat a XV Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “En el congelador hay Manolo para rato” (13/01/2022).

Futur imperfecte

A la Martina li preocupa la Júlia. Troba que està abusant molt del teletransport. És cert que als aparells domèstics han fixat la restricció d’un trajecte per persona i dia i, a més, comproven la identitat en els equips públics perquè no s’excedeixin els dos viatges diaris, però creu que ella falseja la presa de mostra biològica inicial quan en fa ús. Dijous va intentar parlar amb ella i, com a resposta, va desconnectar-se l’intercomunicador inserit a l’orella. La Martina no sap per què juga amb foc, coneixent els riscos. Encara no s’han polit els efectes secundaris si se n’abusa, i l’afectació al cervell pot ser irreversible amb més de cinc trajectes per setmana.

Sé que és perillós, i també pot ser-ho quedar-me a casa. Només vull fugir, tot i que al final acabo tornant perquè… tant és, Qui em manava a mi compartir amb ell el meu cardio-localitzador biònic? “Sempre estarem junts”, pensava. Que beneita era! He demanat canviar-me’l, així ell no em podrà rastrejar, però hi ha llista d’espera. Mentrestant, seguiré marxant ben lluny cada dia amb el teletransport. De fet, millor si se m’esborra la memòria, com diuen que pot passar amb massa viatges des d’aquestes cabines. A veure si, amb sort, se m’obliden els insults, les amenaces, els crits i els cops.

---

• Presentat al XI Concurs ARC de microrelats “Gèneres narratius”: ciència ficció.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Cambio de planes

El lunes el coche me dejó tirada. Menos mal que tenía al lado una estación de Cercanías. En esa misma parada subió un chico muy interesante. Estuvimos lanzándonos miradas todo el viaje. Cuando bajó, me dijo: “¡Hasta luego!”. Sorprendida, le devolví el saludo con una sonrisa.

Ayer coincidimos de nuevo. A mitad del trayecto se acercó: “Hola, me llamo Javier”, y charlamos un poco.

Hoy, al entrar al vagón, me ha hablado de la cartelera anunciada para el viernes. Ahora contactaré con el taller y les diré que no tengan prisa, todavía no pasaré a recogerlo.

---

• Presentat al XV Certamen de Relatos Cortos de Renfe.

Periple en un petit poble de secà

Què us diré dels tombs que dona la vida? Doncs que sembla que hagi fet la meva primera volta al món particular. A l’inici em sentia en una travessia llarguíssima, navegant per unes aigües inabastables i no trobant el lloc on anar, sense saber el meu objectiu. Llavors vaig tenir-ho clar, però vaig patir l’abandó d’alguns a qui creia amics. Els vaig deixar enrere i vaig seguir amb entrebancs, comparable a passar per un estret. Va venir una temporada de calma, ja era a l’oceà Pacífic. Continuava buscant refugi, i això em feia ballar el cap. Quan, per fortuna, vaig arribar al destí que em va omplir, en vaig sortir esquilat pel meu entorn, no tenint gaires ports on reposar en el meu viatge. Finalment, he aconseguit l’estabilitat. Pocs m’acompanyen, és cert, però ara m’accepto com l’home que sóc i no m’amago quan estic amb el meu marit.

---

• Presentat al IX Concurs de Microrelats Marítims, inspirat en el tema “la teva volta al món”.

Qüestió d’ordre

Una denúncia als Mossos ha de posar fi a la situació actual. M’hauria d’haver decidit abans, ho sé. És més fàcil veure-ho com una acció puntual, que no es tornarà a repetir, que fer el pas i aturar-ho tot. Han estat dues pallisses les que he necessitat per reaccionar. En l’anterior ocasió vaig culpar-me, segur que feia alguna cosa malament, pensava. Perquè, clar, si els tres xicots que he tingut m’han retret les meves accions i paraules, i m’he sentit ferida com per anar cinc vegades a buscar refugi a casa dels pares, potser soc jo la causant dels problemes. Fent memòria, puc recordar fins a set blaus en diferents parts del cos que he hagut de tapar en un moment o altre, i onze esbroncades fortes, de les que et deixen l’ànima girada a l’inrevés.

No sé si m’ha servit de res la revisió del que he viscut en les relacions de parella. I serà que soc de ciències perquè, fixant-m’hi, veig que aquest recompte em porta per nombres primers. Però del que no tinc cap dubte és que, a partir d’ara, la primera seré jo.

---

• Presentat a Inspiraciència 2021