PETITES HISTÒRIES


4 comentaris

Coses de veïns

-No sé -va dir ella- triem un vi que estigui bé… Però no hi ha molta varietat.

Eren a la botiga de sota de l’edifici que estava oberta fins tard, regentada per un pakistanès. Semblava mentida que cap dels veïns de l’escala tingués una ampolla a casa. També és cert que eren pocs a la comunitat, un per replà, potser és per això que estaven ben avinguts i organitzen sopars a la terrassa de l’àtic com el que estaven preparant en aquell moment.

-Una bossa de plàstic, si us plau.
-Ah, vasos de plàstic -digué el botiguer.
-No, no. Potser s’ha pensat que ens ho volem beure al carrer… Són per una caragolada de l’escala. Caracoles, sabes?
-Cara…?
Caracoles, con cuernos.
-Ah, cuernos, sí -va somriure burleta- oído, vesina tersera con señor àtic, sí.

Ell era del tercer, ella de l’àtic.
Van decidir agafar els gots de plàstic i fer botellón a la plaça..



2 comentaris

Pèrdues

He trobat les seves ulleres. En Marcel feia tres dies que les buscava i ara… Una llàgrima galta avall acompanya els meus pensaments que es perden entre boirines. Les deixo damunt la taula de la cuina on m’estic prenent un cafè, l’únic que em puc empassar aquests dies, i les miro fixament. Encara no me’n ser avenir que no hi sigui, ha estat tot tan de sobte… Vaig al piano. Una vegada més m’assec a la banqueta i fullejo els manuscrits que continuen al faristol. Torno a tocar amb la mà dreta el tema principal, per a violoncel solista, dins el darrer moviment de l’obra que quedarà inacabada. Quina força transmet! L’estava polint per portar-la a l’orquestra que li havia encarregat, deia que no la volia mostrar a ningú fins a trobar-la perfecta, i a mi ja m’ho semblava de perfecta! Recordo quan em va ensenyar les notes, farà uns dotze anys ja, els dos asseguts al teclat, com rèiem perseguint-nos els dits… Els ulls se’m neguen de nou.

Vaig a l’escola de música a recollir les seves coses. Abans de pujar, entro al bar del mateix carrer i demano un tallat. Hi ha poca gent, uns nois xerrant a la porta i dos tamborets més enllà una dona amb la mirada perduda. Me’l prenc i pago. Quan m’aixeco i passo pel costat d’ella, sento com cantusseja una melodia. Sóc l’única que la pot reconèixer. Se’m glaça el cor.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


2 comentaris

Bones festes?

I el dia de cap d’any ha arribat de sobte. Després d’un Nadal on seguia veient el color vermell més a dins meu que a fora, on les reunions familiars em feien més mal que bé, ja som davant la disbauxa de la festa per excel·lència. Però aquest cop no m’uniré a la cridòria general que es comença a sentir pels carrers. Perquè aquest cop no ens hi podrem afegir els dos.

Tot és tan recent… Després de l’accident se’m va fer com una bola gran, enorme, a l’interior que m’ocupava per complet. Em va aïllar de l’exterior, res podia entrar o sortir, els sons arribaven esmorteïts, les paraules sortien mormolades, els sentiments es quedaven a dintre arraulits sense gosar mostrar-se. El món era negre, com un no-res gegantí.

Amb el pas dels dies el color va canviar al vermell del dolor amb mil punxes, al vermell dels meus crits silenciosos, al vermell de la teva sang escampada pel cotxe, millor dit, de la ferralla que en va resultar. I jo em sento com aquella peça de roba que es llença a terra per posar-la a rentar i que en surti com nova. Només que sé que no hi ha rentadora capaç de tornar-me la brillantor que tenia, la que tu m’havies donat, la que sé que mai més recuperaré.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


1 comentari

Canvis

Vull tirar enrere per la línia del temps fins a tornar-te a trobar i canviar algunes coses. Ho faré diferent per tenir un bon futur junts. Estic convençut que és possible arreglar-ho.

Per començar aquest cop no tindré pressa, s’ha acabat anar corrent a tot arreu. A més el pis el comprarem on tu sempre havies volgut, a la ciutat, per poder anar caminant a la feina. I tindrem tres despertadors, així si un falla sempre ens en quedarà un altre, i no discutirem per si sonarà massa d’hora.

Mentre camino enrere pel temps ja pensaré què més canviar. Però aquest últim punt és bàsic per evitar adormir-nos aquell dia en què hem d’arribar a la feina de matinada, a la mateixa hora que els borratxos tornen d’una nit de gresca per l’autopista.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Cada cosa en su sitio

La mujer del cirujano plástico estaba cansada de su marido y sus insufribles manías: todo debía mantener una cuidada simetría, en la ropa no aceptaba ni una arruga, se dormía contando hacia atrás desde diez, en la mesa cortaba la comida con precisión milimétrica…

Lo abandonó en el contenedor amarillo.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat en el llibre recopilatori “El bosque de las palabras” (us el podeu descarregar en PDF o EPUB a l’enllaç).


Deixa un comentari

Sense dir ni piu

Ell es creu molt llest, pensa que ho té tot controlat. I fins fa ben poc era així.

El Ferran sortia al matí de casa seva i anava a treballar. Amb la jornada partida, es quedava a dinar al bar restaurant que hi ha al costat de l’oficina i després hi continuava fins a quarts de set. Llavors, cap a casa. En arribar ajudava a banyar el Pol, el distreia jugant amb figueretes d’animals marins: el pop, la balena, el dofí,… Mentrestant l’Emma, que va deixar la feina quan va néixer el seu fill, acabava d’enllestir un bon sopar.  Hhmmm, com li agradava especialment al Ferran aquell peix amb salsa d’ametlles tan bo de la seva dona.

L’Emma ara té tot el dia per dedicar-lo al seu bebè, i també per pensar i adonar-se que el Ferran està diferent des de fa temps. De fet, potser ja mostrava alguns comportaments estranys quan li anava creixent la panxa i ella es trobava pesada i lletja. Hi treballarà, vol prendre la iniciativa per millorar la situació. Amb la idea de compartir més estones amb ell, decideix Continua llegint


1 comentari

Se precisa ONG

Experimenté un terremoto de magnitud 9 cuando leí tu nota. Te marchabas. Así, sin más. Ningún aviso de la oficina geológica, ni sismógrafo detectando un mínimo movimiento previo. Los cimientos en los que me asentaba sucumbieron al recibir la noticia. Primero fue mi pierna derecha la que falló y llevó la rodilla al suelo, luego la izquierda, incapaz de sostener toda la estructura, me acabó de derribar. Los brazos acompañaron, la cabeza laxa.

Pasan los días, sigo en ruinas y veo imposible levantarme yo solo. Necesito ayuda del exterior… Quizá con el tiempo alguien acuda al rescate en misión humanitaria.


—>> MICRORELAT GUANYADOR DE LA SETMANA!!

[Enllaç al podcast del programa del 25/11/2017 – del minut 30:50 al 35:10 llegeixo el relat i els professors de l’Escola d’Escriptura en fan la valoració.]