PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Musicalitat

Cansades d’estar tants i tants anys a la mateixa illa i veure incomptables tripulacions que sucumbien als seus cants, les sirenes van decidir que, per una vegada, canviarien els papers. Per això, quan va passar la següent nau, entonaren les seves melodies per atreure els mariners i en llançar-se a l’aigua embruixats per les harmonioses veus, van pujar a bord. Aquest cop els homes no van morir, sinó que van quedar obligats a cantar a les embarcacions que s’acostessin a l’illa. Amb moltes ganes d’aventures, les sirenes posaren rumb a unes altres terres. Durant unes setmanes van visitar unes costes precioses, però s’enyoraven i volgueren tornar. En apropar-se a casa, les seves oïdes digueren prou. Allò no hi havia qui ho aguantés. Van tenir clar que no repetirien l’experiència si no trobaven uns mariners amb un mínim d’estudis musicals.



Deixa un comentari

Perfecto / Dubitativa

PERFECTO
Me queda un regusto amargo en la boca cada vez que pronuncian su nombre. Y ahora comentan que no aparece. ¡Así se pudra en el infierno! Me felicitaron al trasladarme a su equipo. “Es el jefe perfecto”, decían. Perfecto cabrón, digo yo. Sus manos siempre en mi cintura, en mi cadera, en mi culo. Con disimulo, eso sí. No me atreví a contarlo. ¿De qué serviría? Yo acababa de llegar y él era un jefe venerado. Dirían que soy demasiado quisquillosa. Pero lo del otro día ya excedía cualquier límite… No lo encuentran, dicen. Si con los nervios no he dejado pistas, espero que nunca lo hagan.


DUBITATIVA
Me queda un regusto amargo en la boca al pensar que me pueden llamar el lunes. Me aterra salir por antena, que mi voz suene por la radio. Tengo pánico a quedarme en blanco en la votación a otro relato. Y además no estoy leyendo ningún libro. ¿Dónde está el botón de cancelar el envío? Este no es, ¿verdad?



1 comentari

Més que fotos

Monsieur Gremière no era un fotògraf convencional. Quan capturava una imatge es produïa un estrany efecte en la línia espai-temps. Si, just en la fracció de segon en què estava obert l’obturador, un subjecte retratat pensava un desig, aquest es complia. I amb totes les conseqüències.

Els casos més senzills eren desitjos materials. Com el jove de família humil que desitjava tenir un Ferrari lluent i després de la foto va trobar un cotxe vermell a la porta i les claus a la butxaca. O aquell desig d’algú altre de guanyar a la loteria aconseguit amb un bitllet premiat en el següent sorteig.

Però això no era tot. Quan la Teresa va fer-se un retrat amb la seva filla a l’estudi de Gremière, va pensar: “Tant de bo el Josep no ens hagués deixat fa uns anys en aquell accident” i, tot d’una, entre elles dues hi havia Continua llegint


Deixa un comentari

Paso de peatones

Cruza con paso lento. Decenas de años le acompañan. El conductor que espera ignora que está ante un niño escondido de las bombas, unos ojos ilusionados por el sí de la Tomasa, unas manos agrietadas de trabajar la tierra, un abnegado padre de tres hijos y, ahora, una soledad inmensa.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat al llibre recopilatori “Bailemos palabras” (us el podeu descarregar en PDF o EPUB a l’enllaç).


2 comentaris

La torre de Babel

Volien construir un edifici gegantí, de proporcions bíbliques. Seria com una ciutat en vertical. Així, si queia un aiguat com els que baixen per les nostres rieres a la tardor arrossegant cotxes, ningú es mullaria ni un pèl. I començaren a construir.

Els paletes es cagaven en tot (inclòs el Creador), perquè encara no hi havia ascensors i els tocava pujar a peu tot el material. Al no existir el Tribunal Suprem, no els castigaven per delicte d’odi i per això Déu decidí aplicar (mai millor dit) la justícia divina: va confondre el seu parlar dividint-lo, amb l’objectiu que deixessin de col·laborar i abandonessin l’obra.

Llavors algú va ser més espavilat i es va afanyar Continua llegint


2 comentaris

El contrabajista de Collserola

En Hamelín, la flauta reunió a las ratas en su momento. En nuestra época, el contrabajo consiguió atraer a los jabalíes que amenazaban las viviendas del lugar. Le siguieron todos los que merodeaban por las zonas vecinales hacia el interior de los bosques.

La historia siempre se repite y los habitantes de aquellos parajes, ya libres de los animales, se negaron a pagar. Entonces el músico se llevó con sus melodías jazzísticas a los hombres más orondos tras él. Pero esta vez, nadie quiso pagar el rescate.


—>> GUANYADOR DEL CONCURS!! (categoria castellà)

[Enllaç a l’article del diari iSabadell relatiu a l’entrega dels premis]


4 comentaris

Merda de rutina

M’estic cansant d’aquesta evolució tan lenta. Pensava que aniria més de pressa, que progressaria dia a dia, setmana a setmana, i aviat no dependria tant dels altres. Però segueixo igual: sempre amb la merda al coll. Quan arriba certa hora del vespre sé que no ho podré evitar. I mira que em faig sentir, tot i que veig que no m’entenen. Amb els pocs mesos que tinc ja he aconseguit dir “mama”, a veure quan em surt “canvia’m els bolquers, si us plau”.


—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!