PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Llegendes i tresors

Segons la llegenda, fa molts i molts anys vivia un rei que feia pagar impostos als seus súbdits per tot: pel que compraven, pel que venien, si tenien una casa, o unes terres, o animals de granja, o … Tants impostos que va acumular una gran fortuna, perquè a més a més expliquen que era un garrepa. Tot va canviar quan va morir el rei i va començar a governar la seva filla. Va rebaixar considerablement les càrregues sobre els vilatans i pagesos, ajustant-les a les despeses del reialme, i va emprar els diners acumulats en ajudar els més necessitats. Però alguns impostos s’havien cobrat en forma d’objectes valuosos (un collar de maragdes, una pilota d’or, un gerro de cristall amb incrustacions de brillants, … ) que no podia vendre donat que ningú els podia pagar i per tant no es podien utilitzar. La princesa els va guardar en un enorme bagul i el va amagar mentre decidia què fer-ne. El tresor era d’un valor incalculable i va restar sota terra durant segles.

I per què us explico tot això? Perquè ara jo, arqueòleg especialista en excavacions en solitari, estic a punt de Continua llegint

Anuncis


2 comentaris

Nunca dejes de correr

A veces la meta se ve tan lejos… Las dificultades, gigantes, lo oscurecen todo. Estoy ofuscado entre la gente, son muchos los que van avanzando a su ritmo. Y yo ni siquiera puedo controlar el latir de mi corazón. Laura me ha dicho que era un lastre, que continuaba sin mí. No me veo capacitado para seguir. La idea de abandonar va tomando forma. Si alguien a mi lado me susurrara palabras de aliento… Pienso en mi abuelo Eduardo, ensalzando las virtudes de la San Silvestre, ese coraje que sacaba cuando flaqueaban las fuerzas, la recompensa de la llegada a pesar del cansancio. Su recuerdo me abraza, me llena de energía, me devuelve el valor huido. Aún temblando, bajo del alféizar de la ventana. Distingo a lo lejos la serpentina multicolor de los corredores. ¡Claro, es hoy! Y me uno a ellos para respirar esas ganas de vivir recién recuperadas.



4 comentaris

Meteorologia capritxosa

Us parlaré d’un pailebot centenari, ara un bé cultural d’interès nacional a Catalunya, construït al País Valencià. Passà per diferents propietaris, dedicant-se a transportar mercaderies, al contraban, a l’abastiment en temps de guerra i a recuperacions del fons marí. Però ningú us haurà explicat aquesta història.
En una travessia, es desfermà una tempesta sense trobar recer on aixoplugar-se. La natura, implacable, posava l’embarcació sota grans onades d’herba que la sobrepassaven en alçada. Centenars, milers de fulles seques queien sobre ella contínuament, i joncs i tiges d’infinites plantes s’elevaven al seu pas. Sort en tingué de no topar amb els troncs d’arbres que, com gruixudes columnes d’aigua, s’alçaven de forma imprevista tot i que algunes branques van malmetre la nau. Quan remeté el temporal, el Santa Eulàlia sortí de la densa vegetació a zones més desbrossades i aparegué davant les seves veles una platja. Llavors pogué descansar sobre una mar plana..


—>> FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç als finalistes]


2 comentaris

Amor a cachitos

Te bajaba con mi autobús a la capital, después de comer, y volvías también conmigo al acabar las clases en la universidad, o a veces en el último trayecto tras estudiar en la biblioteca. Solíamos charlar un rato, sobre todo si nadie más viajaba hasta tu pueblo que cerraba la línea.

Irradiabas vida y juventud con tu ropa colorida y unos complementos siempre a juego: colgantes, pendientes largos, pulseras en muñeca y tobillo… ¡Ay, esas miradas coquetas! Estaba seguro de lo que querías insinuar sin atreverte a decirme nada. Busqué ponerlo en claro llevándote a mi casa una noche. Pero no funcionó. Me rechazaste. Además noté que me tenías en poca consideración. Yo, en cambio, hacía meses que adoradaba cada parte de tu cuerpo.

Al final encontré la forma de que tus manos me acariciaran. Me serví de mi curso de taxidermia. Ahora, colocadas encima del bufet, siempre contienen azucenas y rosas para que cuando me rocen pueda percibir ese aroma floral que desprendías. Tus expresivos ojos los conservo en formol sobre el piano, desde donde sigo sintiendo tu coquetería. Y tus piernas, que nunca abriste para mí, las lancé al mar para no recordar tu desprecio.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


4 comentaris

Transformació

No em parlis de respecte ni de concòrdia, aquestes paraules ja no van amb mi. Durant tot el curs jo era un niu de tendresa, un garbuix de sentiments ensucrats cada vegada que veia la Noa. Inclús vaig gosar apropar-m’hi amb un gessamí a la mà, la seva flor preferida, per demanar-li d’anar a la festa de fi de curs. Quin error…

He emprat diferents mètodes per pair el que va passar, per esborrar-ho. Vaig recórrer a tècniques de mindfulness per centrar-me en mi mateix. Volia parar atenció a les meves emocions i pensaments per reconduir els negatius, suavitzar-los o fer-los fora i no deixar-ne cap engruna. M’omplien, produïts pel desencís, per la gran mentida que m’amagàveu a l’institut.

Sí. Tots i cadascun de vosaltres. Per això també m’adreço a tu, que et creies invisible a l’altre costat de la pantalla. No ho ets. Tu em llegeixes i jo et sé ara darrere les lletres, igual que eres amb el grup darrere la Noa quan Continua llegint


2 comentaris

¿Al fondo, a la derecha?

En los consultorios esperaba leyendo el periódico pero los pechos voluptuosos de la mujer sentada enfrente atrajeron su atención. Su imaginación echó a andar. Ella le devolvía la mirada bajo unas hermosas pestañas. Entró una muchacha encaramada a unos tacones luciendo un escote hasta el ombligo. Espectacular. En su mente, los actos lascivos con ellas alcanzaron el galope desenfrenado tras el guiño que le lanzó la segunda. Su sueño, un trío… Fue al mostrador:

-¿Tienen lavabo para silla de ruedas? Unir la sala de espera con las consultas de ginecología es todo un acierto.

-Caballero, aquí sólo visitan dos andrólogos.


—>> MICRORELAT FINALISTA DE LA SETMANA!! (23/06/2018)

[Enllaç al blog del programa]


Deixa un comentari

Viatges i més viatges

Tots sabem que l’Alícia va seguir per un forat al conill blanc i va viure un munt d’estranyes i meravelloses aventures. Però hi ha una part que no s’ha explicat. Quan la Reina de Cors li deixa anar el primer “Que li tallin el cap!”, l’Alícia va provar de tornar al món d’on venia entrant al primer forat que va trobar. La Reina la va seguir, i totes dues hi van caure patint una translació en l’espai temps. Van sortir en una ciutat on un senyor amb perruca les va mirar força enfadat.

-Poden sortir del mig? –digué l’home amb accent francès

-Em dóna ordres a mi? Que li tallin el cap!

-Reina, potser aquí no…

-Una reina? Aquí els tallem el cap a elles! –sentencià Robespierre.

I totes dues van córrer a baixar pel cau d’on sortia tranquil·lament una eruga fumant un narguil.


—>> RELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al veredicte del concurs]