PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Supervivència

Quan arribàrem a terra amb el que quedava d’embarcació ens vam sentir uns nàufrags afortunats. Teníem provisions i el cuiner del vaixell ens seguia preparant els àpats amb normalitat. Però passen els dies i al cel només hi ha núvols, no helicòpters de rescat.

Dissabte vam deixar de veure el gos i els plats són més especiats. Ningú ha preguntat res. Ahir va desaparèixer la nena que va quedar òrfena. Ens hem organitzat en grups per recórrer l’illa cercant-la. No hi tinc gaires esperances. Jo, per si de cas, menjaré només verdures i em lligaré la filla a la cintura.


Anuncis


Deixa un comentari

Cada cosa en su sitio

La mujer del cirujano plástico estaba cansada de su marido y sus insufribles manías: todo debía mantener una cuidada simetría, en la ropa no aceptaba ni una arruga, se dormía contando hacia atrás desde diez, en la mesa cortaba la comida con precisión milimétrica…

Lo abandonó en el contenedor amarillo.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat en el llibre recopilatori “El bosque de las palabras” (us el podeu descarregar en PDF o EPUB a l’enllaç).


Deixa un comentari

A Daltònia

La fortalesa és dins les grans persones i s’alimenta amb petites accions, pròpies o d’altres. Vegem-ne un exemple.
Farem un exercici d’inventiva. Suposem una situació d’injustícia, tot i que és difícil que es produeixi en una societat com la nostra, amb un sistema judicial que funciona, un estat democràtic, separació de poders, etcètera, etcètera.
Imaginem, però, que una persona fos detinguda i posada a la presó de forma preventiva abans del judici, sense que suposés cap risc per a la societat per no ser un assassí, ni un lladre, ni tingués historial delictiu, ni anés a fugir. Bé, suposem tot això. Doncs només el convenciment de la seva innocència i dels actes realitzats amb la consciència ben tranquil·la li donarien una gran fortalesa d’esperit.

A més, en cas d’estar recolzat pels seus conciutadans amb petites iniciatives, aquesta fortalesa s’aniria reforçant encara que continués l’hipotètic empresonament injust.
Un grapat de força podria guanyar-la si la ciutadania mostrés el seu rebuig a la situació manifestant-se o concentrant-se pacíficament, amb escalf extra si es fessin aportacions musicals, com “El cant dels ocells” posem per cas.
Un altre granet de sorra s’afegiria per cada petita mostra de suport, qui sap si seria portant un llaç verd a la solapa i omplint de llaços verds finestres, portes i baranes, o pintant-los a terra. Si ens ho imaginem a l’hivern, serien possibles també bufandes i mocadors de coll verds.
La persona empresonada potser escriuria cartes o articles als diaris per mostrar la força que li transmetrien aquestes accions.
I la gent podria explicar-ho i parlar-ne a les xarxes socials, com Twitter, o bé escriure’n relats per compartir en blogs, com aquest.

Ep, recordeu que estic parlant d’una situació hipotètica per il·lustrar la fortalesa: qualitat de fort, o sigui, amb una gran potència per obrar o resistir físicament o moralment.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


1 comentari

En el altar, o no

La temperatura en la iglesia iba subiendo conforme pasaban los minutos y el futuro marido seguía sin aparecer. Los padres del novio estaban preocupados por la tardanza de su hijo, pero recibieron un whatsapp y, colorados hasta las cejas, desaparecieron discretamente. Era mi oportunidad. Me acerqué a Natalia y la llevé a otra sala. “Siempre desconfié de Ernesto, no merece ni una lágrima”, le dije. “Te propongo mantener la boda en pie. ¿Quieres casarte conmigo?” Su franca sonrisa fue la mejor respuesta. Sólo tuvimos que trasladar la ceremonia al ayuntamiento pues dos vestidos blancos no tenían cabida frente al altar.


—>> MICRORELAT FINALISTA DE LA SETMANA!!  (14/10/2017)


1 comentari

Mal despertar

Avui, quan m’he aixecat, ho he trobat tot molt estrany. La meva habitació estava mig buida i el llit tenia una vànova diferent. Al passadís he notat l’olor de xurros dels diumenges i he dubtat, no era dijous? Des de la finestra del menjador he vist el meu germà petit a punt d’entrar al portal de l’edifici, però… era ell? Bé, així ho diria jo, tot i que semblava bastant més gran i portava barba!, impossible que li hagi crescut en un dia. Intentant entendre-ho, m’he quedat aturat en veure a la paret del costat de la cuina un calendari penjat… del 2027! Llavors és quan la meva mare, també amb uns deu anys més, ha sortit del lavabo i sense fixar-se en mi ha entrat al menjador. Tot seguit, com fa de tant en tant, ha encès al bufet una petita espelma, una animeta, davant les fotos dels familiars que ens han deixat: els avis, el meu pare i el tiet Anselm. M’adono que ara hi ha una foto més en aquest grup. La meva.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç al blog de la Microbiblioteca – finalistes de desembre]


1 comentari

Reencuentro

“Todas las personas mayores han sido primero niños. (Pero pocos lo recuerdan).”
– Antoine de Saint-Exupéry “El Principito”

Cierra los ojos. Nota como el sol te da en la cara y te llena de colores por dentro, de rojos, naranjas o amarillos. Anda unos pasos con los ojos cerrados. Te sientes liviano. Cuando los abras, sonríe a quien te mire raro.

Paséate entre las sábanas secándose al sol y, si estás con un niño, jugad a esconderos entre ellas. Luego, al doblarlas entre dos cogiéndolas por las puntas, llevadlas bien arriba y cuando caigan os ponéis debajo. Risas. Complicidad.

El cielo es un lugar ideal para plantar la imaginación y dejarla crecer. Túmbate boca arriba y mira las nubes en movimiento. ¿Qué ves? O averigua qué personaje esconde la luna llena. Quizá descubras la expresión de un niño sonrojado con grandes mofletes, un maestro pidiendo silencio o una señora sorprendida. ¡Dibújala!

¿Recuerdas cuándo fue tu última batalla con hojas mecidas por el otoño? ¿O tener los dedos pegajosos con la dulzura de un algodón de azúcar? ¿Y una guerra de cosquillas? ¿O dibujar en cristales empañados?

Rescata del olvido y deja salir de vez en cuando a ese niño que todavía llevas dentro y, si puedes, comparte ese ser mágico con otros pequeños: te mirarán con otros ojos.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


1 comentari

Te quiero

-“¿Qué me estás contando, Elvira? ¿Que has pedido reducción de jornada? ¡Pero eso no puede ser mientras yo no tenga trabajo! Necesitamos ese dinero. ¡¡No podría ir al fútbol!! Y total ya estoy yo con el crío por las tardes, todas son iguales: del colegio al bar y para casa. ¡No me repliques! No quiero oír una palabra más sobre conciliar horarios, ¡¡ostia ya!! Ay, perdona, que no quería darte, se me fue la mano. Ven cariño, ven, que te doy un beso. ¡Ven, te digo! ¿Dónde vas? Dame una oportunidad, Elvira… Sí, otra más. Olvidemos lo que ha pasado, no pongamos una barrera entre nosotros. Deja la puerta… ¿Quién es esta mujer?”, vociferó rompiendo la tarjeta que le tendía quien acababa de entrar seguida de dos policías: Adriana Sánchez, abogada especialista en violencia de género.


—>> SELECCIONAT I PUBLICAT AL WEB D’ABOGACIA!!

[Enllaç al text publicat al web Abogacia]