PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Històric


by 3 comentaris

Els marxants

Estaven desesperats. La seva petita, enfebrada, cada vegada respirava pitjor i gairebé ja no obria els ulls. Esperaven notícies del metge, que seguia sense rebre les herbes i ungüents que li feien falta per guarir-la. Llavors, des d’un carro que passava pels carrers del poble, van sentir l’anunci dels diferents rituals que oferien. Els van explicar la malaltia de la seva filla i tots junts van fer cap al temple. A canvi d’unes monedes, van sacrificar una gallina guarnida en honor d’Asclepi, amb l’objectiu d’acontentar-lo per aconseguir la curació, mentre les dones dels oficiants cridaven buscant la seva atenció. Els advertiren que, si no s’apreciava millora, caldria repetir-ho pregant a un altre déu que volgués acollir el malalt sota la seva protecció.

Un cop acabada la cerimònia, acampats fora de la visió de les cases, els viatgers feien festa grossa. Era la tercera intervenció en aquella vila, i la setena de la setmana a la zona. Quina bona idea van tenir interceptant el transport de l’apotecari amb els remeis per als metges dels pobles de la comarca.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by 2 comentaris

Versió original

No sé què pensar d’aquest home. Primer ve tot seductor per aparellar-se amb mi, i després va i li diu al de dalt que jo soc qui li ha ofert a ell la poma del maleït arbre. És un mentider! Com s’ha posat el de les barbes… A més de perdre aquest fantàstic jardí paradisíac, de retruc som les dones qui ens emportem la pitjor part amb això de parir amb dolor. Mira, vaig a fer alguna cosa per distreure’m. Prepararé el sopar, que cuinar em relaxa. I ja que li agrada el color vermell al menjar, li saltaré a trossets aquest bolet tan gran, a veure si queda tip i em deixa tranquil·la una bona estona.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by 2 comentaris

El viatge del segle

La noia va asseguda al bus absorta amb “La plaça del Diamant” i, de sobte, comencen uns sotracs que acompanyen la marxa. “Per què anem tan a poc a poc?”, pensa ara que ha aturat la lectura. Vol saber per on van. A través de la finestra veu les torres de plaça Espanya però, fixant-s’hi més, distingeix que estan a mig construir. “Com és possible?”, es remou al seient que nota força incòmode. En abaixar el cap per mirar-lo, s’adona que el text que llegia està en blanc. Encara bocabadada per tot plegat, amb el vehicle que segueix avançant per Barcelona, percep unes passes damunt del sostre. “No pot ser”, diu alçant els ulls. Descobreix que es troba en un autobús de dos pisos perquè té una escala que puja cap a dalt just al seu costat. Per culpa d’una frenada gairebé li cau la novel·la de la falda i, en entomar-la, adverteix que les primeres pàgines estan escrites alhora que el final continua sense lletres. “Això deu ser un somni”, sospira un xic inquieta. El bus prossegueix el seu camí, quan un murmuri al fons fa que es giri i observa que hi ha l’espai d’una taquilla, buida. Sent comentar a algú que troba a faltar el venedor dels bitllets, mentre el llibre torna a mostrar tots els fulls impresos com a l’inici del recorregut. Mira el seu rellotge, no és conscient del temps que ha passat. Reprèn la lectura. Llavors, sona una veu gravada: “Propera parada…”. “És la meva! Quines ganes tenia d’arribar i acabar aquest trajecte tan estrany”.


by 1 comentari

El pla

Els soldats enemics havien arrasat el poble i van empènyer el seu reduït grup armat a les muntanyes. Allí s’hi van atrinxerar. Els dies passaven i cada vegada els ànims pesaven més. Llavors, l’Anselm, veí de la zona, va recordar que hi havia una cova que permetia creuar el petit cim. I va decidir fugir de la guerra. Ja en tenia prou de trets, de companys ferits, d’homes que morien sense poder-los auxiliar… No volia ser ell el següent.

A les nits, quan ningú el veia, s’apartava del campament i explorava les roques, fins a identificar el lloc de l’antic pas reconeixent les pedres triangulars de l’entrada. Començà a treure els rocs que tapaven l’obertura i va trobar el camí. Aquell dia se li va acabar el temps, els estaven cridant per formar i, amb el tràfec del matí, el veurien. L’endemà marxaria.

Quan es va amagar el sol, s’aixecà de la màrfega on dormia i va sortir cap a la cova. Tot i no fer soroll, un altre soldat es despertà i va anar-hi al darrere. Però abans, avisà un dels companys. Al final va ser una comitiva que el seguia i ell, sense adonar-se’n, caminava content perquè tornava a casa, deixava decidit el front. “Adeu”, els digué en silenci. Just entrant a la cova, va sentir una remor de passes i veus rere seu. Va pensar que l’havien descobert i s’imaginava que el declararien desertor. Se li apropà l’oficial a càrrec de l’escamot. L’Anselm gairebé no s’aguantava dret per la tremolor que l’envaïa.
–On va aquest passatge sota terra, soldat?
–A l’altra banda de la muntanya, senyor.
–Excel·lent pensada, Anselm. Sortirem per la seva rereguarda i enxamparem per sorpresa l’enemic. Sabia que podia comptar amb tu, tens fusta de líder. Endavant, que et seguim!

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by Deixa un comentari

Negror

La padrina ens contava històries de la guerra. De quan el seu pare i tiets, massa joves per agafar un fusell que tot just havien après a fer anar, marxaren amb l’avi a lluitar en un conflicte que no havien demanat. Ens mostrava com van canviar les coses també per als petits, com ella i els seus germans. Fins aleshores tota la canalla del poble havien anat junts a l’escola i no entenia per què, de sobte, ja no els deixaven jugar amb el fill de l’alcalde. Aquell nen, però, tenia un gran cor. No li feia res que els seus amics portessin roba desgastada o algun forat a les sabates, i no en sabia de bàndols nacionals o republicans, que eren paraules dels grans. Per això, quan podia i d’amagatotis, s’escapava del costat de la seva família i els portava una llonganissa o una barra de pa.

La padrina ens feia seure al voltant de la llar de foc per explicar-nos el que va viure perquè no hi ha res pitjor que l’oblit i perquè cal aprendre de les males experiències per aconseguir que no tornin a passar. Molts jorns acabaven pintats de dolor i amb llàgrimes als ulls per les males notícies que arribaven del front. La gent tenia una foscor feréstega instal·lada dins el cor de forma perenne. En aquells temps difícils, podien acomiadar el dia dient: «És fosc, molt fosc. Ni la lluna ha gosat sortir, tenia por de la foscor.»

  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 168 – contenir la paraula “llàgrimes ” i opcionalment “acabar com l’inici d’un relat de la temporada 2015-16: Negra nit“).

Relat publicat al llibre recopilatori de la temporada 2021-22 Vull Escriure.


by 6 comentaris

Éxito

Cansado de un oficio que no le gustaba, decidió arriesgarse y apostar por su sueño. Al fin veía recompensados sus sacrificios y comenzaría una nueva vida. Sentía que había hecho un esfuerzo titánico para asistir a clases de música y prácticar, mientras seguía trabajando de camarero. Le hizo gracia que fuera ese mismo el nombre del barco donde le habían contratado para formar parte de la orquesta.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de febrer en castellà de la Microbiblioteca]


by Deixa un comentari

Una odissea com qualsevol altra

Fins a cert punt, puc considerar-me afortunat. Bàsicament perquè encara soc en aquest món i, tenint en compte la meva situació, bé podria no ser-hi. En les darreres hores de foscor i silenci, em venen els records de la vida que vaig deixar enrere. Fa massa temps que em trobo lluny de casa, en terres estranyes. Qui pot dir si tornaré a veure la meva dona, amb el seu lluminós somriure i els rínxols caient-li sobre les galtes. I els meus fills ja seran homes, sí, deu anys no passen debades. Mala decisió la de fer-me soldat. Que el conflicte es resoldria força aviat, deien. I jo, pobre de mi, m’ho vaig creure… Les guerres se sap quan comencen, però mai quan acaben.

I aquí estem, sense badar boca ni moure’ns durant la freda nit, no sigui que ens descobreixin a tocar de la victòria. Si tot surt com han planejat i en som els vencedors, puc remar jo sol de tornada, si cal. Se senten sorolls acostant-se. Sembla que algú obre la trapa i ens apropa una escala. Aquesta última batalla posarà fi al llarg setge. Era impossible imaginar que entraríem a la ciutat dins, en lloc de damunt, d’un cavall.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by Deixa un comentari

Cabòries

Una vegada més, ha perdut el fil i, aquest cop, mai millor dit. I és que, per matar l’avorriment, ha decidit tallar una mica de la llana que tenia a les mans per fer un d’aquells jocs de cordes de quan era un infant. Del tortell li sembla recordar que li deien. N’ha nuat un tros, ha aconseguit posar-se’l entre els dits fins a reproduir la situació de partida i, tot d’una, ha vist que no pot jugar-hi sense companyia. Fa tant de temps que està sol, que no hi ha caigut; però és que necessitava una distracció i és el primer que se li ha acudit. Amb la gran aventura que esperava viure només entrar… Segueix caminant sense esma, gira cap aquí, gira cap allà, quan s’adona del que ha fet. On és el fil? Fa unes quantes bifurcacions que l’ha deixat anar, quan ha preparat aquell joc absurd! I ara, què farà? Com sortirà? Què pensarà l’Ariadna si passen les setmanes i no apareix? Tancat aquí dins de per vida, pot entendre la bogeria del Minotaure. Si tampoc ell tindrà manera de trobar la sortida, potser quan es topi amb la bèstia li pot ensenyar el joc de cordes. I convence’l de fer-se vegetarià.

  • Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 162 [Poeta Josep Carner] – contenir la paraula “vida” i opcionalment “el/la protagonista estigui atrapat en un laberint”).


by Deixa un comentari

Un meteorit?

No ens ha arribat la història sencera. No quedava bé. No encaixava amb el missatge global a donar en el llibre sagrat, i van voler-ho explicar amb la ciència. Però jo ho destaparé tot en honor a la veritat.

Durant molt de temps hem cregut que Noè va construir una enorme arca. I és cert, va treballar de valent perquè en va fer no una sinó dues. La primera d’elles ja sabem quin passatge portava. A la segona hi van pujar els dinosaures, una parella de cada espècie. Al cap de pocs dies de navegació, una baralla entre els triceratops va acabar ocasionant una via d’aigua a l’embarcació i el pes que duia va contribuir al seu ràpid enfonsament. No va ser possible el rescat, només hi havia una altra nau surant en aquells mars infinits i anava ben plena.

I aquesta és la veritable història sobre l’extinció dels dinosaures.


by Deixa un comentari

¿Infancias?

Fueron unos meses difíciles los que pasamos aquel invierno hasta que mi hermano y yo iniciamos la huída hacia los bosques. Al oscurecer buscábamos un escondite, pero los más mayores nos empujaban y pateaban hasta echarnos a la calle. Ese hueco lo querían para ellos. Decían que nosotros, más pequeños, cabíamos en cualquier rincón. Que además éramos rubios, ideal para sembrar la duda, y con un brazalete encogido que podíamos disimular en los pliegues de la manga. Los que quedábamos sin padres dando tumbos por la ciudad aprendíamos rápido que tras el toque de queda no había consideraciones para nadie.