PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Connexions

A última hora de la tarda l’habitació té poca llum, només la que entra per la finestra amb la persiana mig baixada. El silenci resta interromput rítmicament pel pip de les constants vitals de la seva dona. Ell, també immòbil a la butaca del costat del llit, té la mirada perduda en direcció a la porta. Sembla que esperi l’aparició d’un remei infal·lible que faci canviar l’estat de l’Anna Maria. Passa una infermera a revisar el sèrum.
-Bona tarda. Alguna novetat?
-No, segueix sense despertar-se.
-El metge li afegirà més medicació si no evoluciona.
-Esperem que no calgui, es recuperarà aviat.
Quan ella marxa, el Vicenç s’apropa al llit, agafa la mà de la seva dona i li diu a cau d’orella:
AMa, continua lluitant per obrir-te pas cap a la vida. T’imagino intentant que el cos et respongui. Ànims. Jo sóc al teu costat.
Li besa la galta, convençut que ella, o la seva consciència, l’escolta.

Avui vindrà un parell d’hores l’Andreu, cosí de l’Anna Maria, i el Vicenç anirà a dutxar-se i fer un mos. No tenen gaires parents, els dos sense germans i un únic fill que és a Melbourne cursant un màster. El pare no l’ha volgut avisar perquè Continua llegint

Anuncis


Deixa un comentari

Y los sueños…

Fue hija única. De pequeña jugaba con sus amigas imaginarias. Preparaba comiditas a Leonor y Esperanza en su cocinita rosa.

Ahora que es viuda con un hijo emigrante las ha recuperado. Toma el té con ellas a diario charlando sobre cómo será su primer nieto y soñando con poder visitarlo.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


2 comentaris

Máxima tensión

Por fin han comenzado los Juegos Olímpicos. Llegar hasta aquí ha sido desde un principio mi meta, la fecha prevista en que alcanzaría el crecimiento esperado tras superar las dificultades iniciales.

Puedo oir la voz de papá resonando en mi cabeza: “Atento chaval, el pistoletazo de salida será de un momento a otro”. En el sofá de casa, con mamá, siempre me hablaba del “pistoletazo” y de los meses de preparación que llevábamos para que todo fuera bien. “Va a ser la carrera de nuestra vida”, decía, “ya verás”. Y es que habían invertido sus ahorros en mí.

Se acerca la hora de la verdad. En estos instantes, aunque no vea a mi familia, imagino su nerviosismo. A mi padre le habrá empezado a temblar el párpado izquierdo -según mi madre es su máxima expresión de estrés-. Yo intento calmarme.

Ahora voy a salir. Desde donde estoy se palpa la expectación de fuera, oigo los gritos. Ya veo unos focos de luz. Me recibe el médico del equipo, que me da una palmada en la espalda y, cogiendo aire por primera vez en mis pequeños pulmones, rompo a llorar mientras me colocan sobre mi madre que sonríe extenuada.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


3 comentaris

Melangia nocturna

Una melodia de jazz m’acompanya aquesta matinada, amb la xafogor típica de l’estiu a Barcelona amarant-me fins i tot les celles. L’esternbèrgia. A la meva àvia li encantava aquesta flor. Mira que em va costar d’aprendre aquest nom i, fixa’t, ara no me’l puc treure del cap.

En aquestes hores incertes, de vigília quan hauria de tenir son, m’assalten els records més curiosos. Per exemple la parafernàlia amb què preparava els cistells per anar a dinar a la font de l’ermita. O la decepció del fet que cap nét portés el nom del seu marit, que tan aviat la va deixar vídua. O darrerament la temporada que va patir blefaritis i ens va fer córrer a tots quan se li va posar l’ull com un pebrot. O els jocs de la seva infantesa que ens explicava anys enrere als cosins al pati de la casa vella, al poble, omplint el terra de guix.

Els darrers mesos tenia la memòria segrestada pel pas del temps, però no perdia l’oportunitat de mostrar-nos alguna part que se li il·luminava momentàniament. I tant ens parlava de quan s’amagava entre les vinyes amb els seus germans, com quan em va agafar en braços per primera vegada, a mi, la seva primera néta.

El solo de la guitarra deixa pas al piano mentre segueixo asseguda a l’ampit de la finestra, mirant com passen les hores pel carrer desert sense deixar rastre. Aquesta nit traspuo enyorança per tots els porus de la meva pell.


  • Text inspirat en les paraules recollides com a resposta a l’entrada “EM REGALEU UNA PARAULA?“: Barcelona, esternbèrgia, oportunitat, segrest, son, decepció, blefaritis, parafernàlia, jazz i matinada.

MOLTES GRÀCIES PER LES VOSTRES APORTACIONS!!


Deixa un comentari

Tuits presentats al IV Concurs de Radio Nova

-Quina nena més bonica. Com es diu?
-És l’Ada, la teva néta- contesta de nou la filla amb un somriure fent-li un petó

—>> PREMI DE LA VOTACIÓ POPULAR!!  [enllaç a la notícia al web Vilanova informació]

[Enllaç al tuit]


Plora. Tanca els ulls. Imagina la seva dona com si fos viva. De sobte, pensa en els seus pares. Obre els ulls. Baixa del terrat.

—>> Va ser finalista del jurat  [enllaç a la notícia al web Vilanova informació amb el guanyador i els finalistes]

[Enllaç al tuit]


Se l’estimava tant! Amb l’Anna volia caminar cap al futur, agafats de la mà, sense pors… però ella volia anar en cotxe.

[Enllaç al tuit]



1 comentari

Comunicació familiar

Comença la setmana i, com cada dilluns, el meu home porta la Raquel a l’escola al matí i jo la recullo a la tarda. Avui ve amb nosaltres una amiga seva, per berenar i passar una estona juntes. Van parlant fluixet pel camí. Quan arribem a casa la meva filla em diu:
– Mama, et vull preguntar una cosa.
– Espera – li contesto i, agafant ràpidament paper i bolígraf, escric: “Mama, puc anar al concert del diumenge amb les amigues?”
Plego el full i li passo a la Raquel tot dient-li:
– La resposta és no.
Elles llegeixen la nota. La Raquel posa mala cara i l’amiga queda ben sorpresa:
– Apa! Quina telepatia!
La meva filla, recordant com ha anat el matí, li aclareix:
– No és telepatia, no, sinó un missatge de WhatsApp que haurà rebut del papa.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Ironies generacionals

Per què m’havien de posar el nom del pare? No en podien buscar un altre? No, la tradició familiar manava mantenir l’Alfons davant el cognom Campells.
Per què el meu pare havia de crear-se un compte a Facebook a la vegada que jo? Sí, sí, ja ho sé: vol fer-se l’enrotllat, proximitat amb els adolescents i tot això.
Per què s’hi havia de posar una foto on sortim els dos junts? Les fotos del perfil haurien de ser individuals, per reconèixer a la persona i evitar confusions, no? Ah, clar, que es tracta de mostrar bon rotllo amb el fill.
I ara va i demana amistat als meus amics i amigues… això ja és massa!!
El més fotut de tot és que n’hi ha que creuen que sóc jo i em van dient a l’institut que quins vídeos i parides més guais que penjo al Facebook. Què he de fer ara?
Pensant-ho bé, podria demanar-li que fos el meu Community Manager. Potser aconseguiria que la Mercè em fes cas i tot.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]