PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Tuits presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio”

La separació dels germans fou traumàtica. Un d’ells és queixava de sortir perdent sempre que s’havien de repartir coses. I tenia raó: va ser l’altre siamès qui es va quedar el cor.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al tuit]


L’escriptor se n’anava de festa amb les muses. Sabia que l’alcohol era un potent desinhibidor i elles, després de dues copes, deixaven volar la imaginació. Ell portava un caçapapallones per atrapar les idees en moviment.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]


Va pensar que signant el divorci per fi aconseguiria la llibertat, deixant enrere un marit possessiu, ple de gelosia. Però tot just va començar l’infern: la seguia a tot arreu, l’amenaçava… Va entendre que només canviant de ciutat podria ser lliure.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]


  • Presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio” organitzat per @OD_Catalunya. Calia incloure la paraula “separació”, “escriptor” i “llibertat”, respectivament.


3 comentaris

Una imatge val més que mil paraules

Sempre havia estat molt reservat, separant la feina de la vida privada. Però, en entrar a la firma d’advocats més prestigiosa de la ciutat, sabia que allò hauria de canviar. Les diferents generacions dels socis principals entenien la família com a centre i puntal de les persones, per aquest motiu els seus empleats decoraven la taula de l’oficina amb una fotografia amb l’esposa, o marit, i els fills. Així doncs, tot i no voler-ho, allí estava ell, en un marc, amb una dona rossa i un bebè als braços. Amb el pas dels anys, va renovar la imatge un parell de vegades, i se’l podia veure amb la dona i dues nenes petites.

«Hauran crescut molt les teves filles!», li va comentar l’altre dia un dels directors. Ell pensa des de fa temps que tocaria actualitzar la foto, el problema és que la veïna es va mudar l’estiu passat. Potser, amb unes gorres, la germana i nebodes del seu nou xicot s’hi assemblarien força…



Deixa un comentari

Laberints

Quan ell arriba, la troba al menjador, plegant robeta de nadó amb un somriure al rostre.
–És bonic aquest conjunt, oi? Li quedarà molt bé al nostre fillet.
–D’on l’has tret?
–Era dalt al terrat, assecant-se.
–Deu ser dels nous veïns, ara els hi torno.
–Què dius, Manel? La necessitem per al nostre…
–Teresa, si us plau, no hi tornem.–Ell l’abraça.
Tots dos tenen els ulls negats de llàgrimes. El seu bebè va patir la síndrome de la mort sobtada fa quaranta anys i, darrerament, quan la Teresa veu robeta per a petitons, la seva ment no pot evitar traslladar-se a aquells mesos plens d’una felicitat que els fou arrabassada de cop.



Deixa un comentari

Fin de la propiedad transitiva

Recuerdo el primer verano que pudimos salir de noche. Papá nos llevaba los sábados a algún pueblo vecino en fiestas y nos recogía de madrugada. Cantábamos a grito pelado todas las canciones, bebíamos una copa tras otra, bailábamos también las agarradas y, si conseguíamos un ligue, nos comíamos la boca con esa ansia de los primeros labios. Quizá no en ese orden, pero nos daba igual. Y no nos importaba que nos confundieran. De hecho, nos divertía. A veces un vaso que había estado en tus manos llegaba a las mías, o intercambiábamos la pareja de baile, o incluso los besos. Hasta que conociste a Julián. Entonces dejamos de ser un conjunto para ser un par ordenado.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC (amb videorelat del relat guanyador) ]


Deixa un comentari

Duda razonable

–Pero es su letra, ¿no? –dijo el pequeño mirando perplejo su nombre escrito sobre el paquete.
–Muchas letras son parecidas –le contestó el hermano mayor. El chiquillo no estaba muy convencido.
–Vamos a buscar algo que haya escrito ella y lo comprobamos. ¿Ves? Mamá siempre pone un puntito así, redondo y grande, sobre la i al escribir mi nombre. Nunca había creído a los que en clase decían que…
–No llores, Carlitos, ya sé por qué se parece tanto. Como es maestra, la habrán llamado los Reyes Magos para repasar clases de caligrafía.



Deixa un comentari

Feliç any nou!

La nostàlgia m’atrapa aquesta nit de Cap d’Any que és la primera que passem separats. I m’arriba una foto al mòbil: tu bufant un espanta-sogres. M’emociono en veure’t. Et trobo tant a faltar…

Si em demanessin de fer una miscel·lània de moments de felicitat, podria crear com una constel·lació de gotes, encabint en cada esfera un instant, un record magnífic. I en gairebé tots t’hi posaria a tu.

I és que, quan vas arribar a la meva vida, la vas omplir de colors, de sentiments que fins llavors no havia tingut per ningú. Triaria el dia en què per fi et vaig poder tenir als meus braços, eres tan menuda que no sabia ni com agafar-te. O la primera vegada que vas dir “Papa, tinc caca”, amb cara de satisfacció quan just t’havíem tret els bolquers. O quan, ja una mica més gran, un saltamartí va volar per davant teu i, després de l’ensurt inicial, vas apreciar els colors que amagava sota les seves ales amb sorpresa i curiositat. També n’hi hauria de les remullades al rierol del costat del càmping, en aquells estius plens d’excursions. La vida està feta de petits detalls, i l’alegria de compartir-la és la veritable riquesa.

Amb tot això rondant-me per dins, agafo el meu telèfon i em faig una selfie amb el meu millor somriure, el de pensar en tu.


  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a l’especial “Amic invisible” de Nadal, per al company Zelder, contenint les 10 paraules que em va deixar: “nostàlgia, nit, miscel·lània, constel·lació, esfera, felicitat, saltamartí, caca, espanta-sogres, rierol”).


Deixa un comentari

Una San Silvestre más

Estoy listo para la carrera. Como decía mi abuelo, todo debe estar a punto. Él me explicaba historias de su infancia en el pueblo, donde hacer deporte consistía en correr por los campos con los otros muchachos. Sé de los agujeros en los zapatos que heredaba de sus hermanos, de cómo su madre le zurcía los pantalones y de la fuerza que se daban entre todos para sobrellevar la dura vida de entonces con cuatro perras. Ahora, yo lo tengo todo preparado: las zapatillas, la ropa y, este año, me faltan los ánimos del abuelo antes de la salida. Pero en cuanto cruce la meta, levantaré mis ojos hacia el cielo para brindarle mi esfuerzo.



Deixa un comentari

Estats d’ànim (i oïda fina)

Van coincidir a l’ascensor. Feia anys que no es veien, però es van reconèixer a l’instant. Ràpidament el José li va donar el condol.
-“No vam coincidir l’altre dia. L’acompanyo en el sentiment, senyor Martí”.
El Martí no semblava precisament trist.
-“Home, José, per tu no passen els anys, eh? Estàs com sempre. Sembla que faci dos estius que ens preparaves un bon dinar quan era petit i anava al poble amb els meus pares. No ens vam veure al tanatori i el dia de l’enterrament tenia un viatge de negocis” -va contestar picant-li l’espatlla.

En entrar a les oficines va sentir que, a la sala veïna, la secretària deia al notari: “El senyor Martí és l’hereu del difunt, ja ha arribat”. Li va costar dissimular la impaciència. Per fi, després de tants anys, el vell afluixaria els diners.
Van entrar tots a la sala per a la lectura de les últimes voluntats. Continua llegint


Deixa un comentari

Inesperat

A vegades, tot el teu món pateix una sotragada i canvia de cop. I, sense avisar, s’ha acabat compartir estones junts. Mai et pares a pensar que potser diumenge serà el darrer dia que veuràs la mare. O que la de dilluns serà l’última trucada en què parlaràs amb ella. Sento una forta enyorança. Com m’agradaria poder-li donar la mà i notar la seva pell fràgil després de tants anys de treball. La fi arriba d’improvís i ningú hi està preparat.

Li voldria dir a la mama que estic bé, que no es lamenti per mi. I que, quan li arribi l’hora, ens retrobarem en aquesta altra dimensió on les ànimes es toquen de nou.



2 comentaris

TuitRelat TMB 2021

. M olt de temps ha passat des que podia estar al teu costat.
. A braçades robades per la tempesta d’aquests mesos.
. R ecords de vida m’acompanyen: infantesa, joventut, maduresa.
. E l bus 102 m’apropa on et vaig dir adéu, però et porto al cor.


[Enllaç al tuit]