PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Duda razonable

–Pero es su letra, ¿no? –dijo el pequeño mirando perplejo su nombre escrito sobre el paquete.
–Muchas letras son parecidas –le contestó el hermano mayor. El chiquillo no estaba muy convencido.
–Vamos a buscar algo que haya escrito ella y lo comprobamos. ¿Ves? Mamá siempre pone un puntito así, redondo y grande, sobre la i al escribir mi nombre. Nunca había creído a los que en clase decían que…
–No llores, Carlitos, ya sé por qué se parece tanto. Como es maestra, la habrán llamado los Reyes Magos para repasar clases de caligrafía.



Deixa un comentari

Feliç any nou!

La nostàlgia m’atrapa aquesta nit de Cap d’Any que és la primera que passem separats. I m’arriba una foto al mòbil: tu bufant un espanta-sogres. M’emociono en veure’t. Et trobo tant a faltar…

Si em demanessin de fer una miscel·lània de moments de felicitat, podria crear com una constel·lació de gotes, encabint en cada esfera un instant, un record magnífic. I en gairebé tots t’hi posaria a tu.

I és que, quan vas arribar a la meva vida, la vas omplir de colors, de sentiments que fins llavors no havia tingut per ningú. Triaria el dia en què per fi et vaig poder tenir als meus braços, eres tan menuda que no sabia ni com agafar-te. O la primera vegada que vas dir “Papa, tinc caca”, amb cara de satisfacció quan just t’havíem tret els bolquers. O quan, ja una mica més gran, un saltamartí va volar per davant teu i, després de l’ensurt inicial, vas apreciar els colors que amagava sota les seves ales amb sorpresa i curiositat. També n’hi hauria de les remullades al rierol del costat del càmping, en aquells estius plens d’excursions. La vida està feta de petits detalls, i l’alegria de compartir-la és la veritable riquesa.

Amb tot això rondant-me per dins, agafo el meu telèfon i em faig una selfie amb el meu millor somriure, el de pensar en tu.


  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a l’especial “Amic invisible” de Nadal, per al company Zelder, contenint les 10 paraules que em va deixar: “nostàlgia, nit, miscel·lània, constel·lació, esfera, felicitat, saltamartí, caca, espanta-sogres, rierol”).


Deixa un comentari

Una San Silvestre más

Estoy listo para la carrera. Como decía mi abuelo, todo debe estar a punto. Él me explicaba historias de su infancia en el pueblo, donde hacer deporte consistía en correr por los campos con los otros muchachos. Sé de los agujeros en los zapatos que heredaba de sus hermanos, de cómo su madre le zurcía los pantalones y de la fuerza que se daban entre todos para sobrellevar la dura vida de entonces con cuatro perras. Ahora, yo lo tengo todo preparado: las zapatillas, la ropa y, este año, me faltan los ánimos del abuelo antes de la salida. Pero en cuanto cruce la meta, levantaré mis ojos hacia el cielo para brindarle mi esfuerzo.



Deixa un comentari

Estats d’ànim (i oïda fina)

Van coincidir a l’ascensor. Feia anys que no es veien, però es van reconèixer a l’instant. Ràpidament el José li va donar el condol.
-“No vam coincidir l’altre dia. L’acompanyo en el sentiment, senyor Martí”.
El Martí no semblava precisament trist.
-“Home, José, per tu no passen els anys, eh? Estàs com sempre. Sembla que faci dos estius que ens preparaves un bon dinar quan era petit i anava al poble amb els meus pares. No ens vam veure al tanatori i el dia de l’enterrament tenia un viatge de negocis” -va contestar picant-li l’espatlla.

En entrar a les oficines va sentir que, a la sala veïna, la secretària deia al notari: “El senyor Martí és l’hereu del difunt, ja ha arribat”. Li va costar dissimular la impaciència. Per fi, després de tants anys, el vell afluixaria els diners.
Van entrar tots a la sala per a la lectura de les últimes voluntats. Continua llegint


Deixa un comentari

Inesperat

A vegades, tot el teu món pateix una sotragada i canvia de cop. I, sense avisar, s’ha acabat compartir estones junts. Mai et pares a pensar que potser diumenge serà el darrer dia que veuràs la mare. O que la de dilluns serà l’última trucada en què parlaràs amb ella. Sento una forta enyorança. Com m’agradaria poder-li donar la mà i notar la seva pell fràgil després de tants anys de treball. La fi arriba d’improvís i ningú hi està preparat.

Li voldria dir a la mama que estic bé, que no es lamenti per mi. I que, quan li arribi l’hora, ens retrobarem en aquesta altra dimensió on les ànimes es toquen de nou.



2 comentaris

TuitRelat TMB 2021

. M olt de temps ha passat des que podia estar al teu costat.
. A braçades robades per la tempesta d’aquests mesos.
. R ecords de vida m’acompanyen: infantesa, joventut, maduresa.
. E l bus 102 m’apropa on et vaig dir adéu, però et porto al cor.


[Enllaç al tuit]


Deixa un comentari

De fotos y recuerdos

Al llegar a casa, la encuentro muchas veces en su mecedora mirando fotografías de antaño. Con los colores ya amarillentos, no las tiene en un álbum porque le gusta pasarlas una tras otra en sus manos.

Siempre me hace algún comentario: «¿Ves la cara de pilla que tienes ahí con la mancha de chocolate junto al labio?», «¡Qué guapo estaba tu padre con el uniforme de chófer!», «Esas fiestas del pueblo eran un acontecimiento, llenas de gente»…

En realidad, hace tiempo que no las ve. Pero retiene en su memoria hasta el mínimo detalle de todas ellas de tanto mirarlas. Cuando una neblina empezó a colarse en sus ojos, mi Pablito pegó un trocito de cartulina de distinta forma detrás de cada una de las fotos. Así sabe cuál tiene delante.

Otra vez se ha quedado dormida con su preferida en el regazo. La que nos sacó el fotógrafo de la capital poco antes de enviudar. La que lleva en el dorso un corazón muy grande.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

Gastronomía familiar

Los recuerdos de la abuela se fueron difuminando poco a poco, hasta perderse en el laberinto de su mente. Sin ese ingrediente tan especial que ella añadía al cocinar, algunas recetas no sabían igual. A todos nos encantaban las croquetas de ir a merendar al río y las de pasear al sol entre las flores del patio. Nos hacían sentir allí. Su plato más espectacular: las empanadillas de fiestas del pueblo en sus años mozos. A veces, le invadía la melancolía y recordaba cuando murió el abuelo. Entonces apartaba aquella masa y decía que se la quedaba para ella. Como alternativa nos preparaba tortilla de alegría, pues los huevos también eran singulares porque mi abuela cantaba al tirar el grano a las gallinas.



2 comentaris

1 de noviembre

«No hay tiempo que perder», dice mi abuela. «¡Apúrate, ya empiezan! Es tu primera fiesta de los muertos desde que llegaste a México, cuando enfermé y tus padres volvieron para cuidarme. Te gustará.» Me coge de la mano para ir al patio. Está muy bonito, lleno de flores, comida y juguetes. Delante del altar señala: «Mira esas calaveras dulces» y me hace leer el nombre que llevan en la frente. Me esfuerzo con las letras y, sonriendo, digo: «Pe-dri-to». Es una pena que papá y mamá no me hayan oído, porque se alegrarían mucho y quizá así dejarían de llorar delante de mi foto.


—>> RELAT FINALISTA DE LA SETMANA!!

[Enllaç als finalistes de la XIV edició Relatos en cadena]


2 comentaris

De com l’ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d’ànimes que l’habiten

L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l’estimaven de veres els familiars i coneguts.

A la porta, a més de sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!

L’eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa “Que petit és també aquest món!” quan intueix clarament l’ànima del Rafel. “Per aquí no hi passo…”, afegeix anant cap a la porta celestial. “Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d’admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de maig]