PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Francisca

Aquel día de verano de 1945 se repetía una y otra vez en su memoria. Y buscaba a mi hermano Andrés, su nieto, que para ella era su José, esperando poder bailar su canción. Tanto daba donde se encontrara, en su cabeza el escenario era siempre la plaza del pueblo. Y nosotros le seguíamos el juego, no nos quedaba otra, pues cualquier intento de devolverla a la época actual era una pérdida de tiempo. Un tiempo que ella y su memoria habían desandado hasta el siglo pasado.



Deixa un comentari

Notas equivocadas

La ignorancia nos puede dar la felicidad.

La señora Emilia era feliz porque no sabía. Desconocía tantas cosas… Por ejemplo que el tendero la timaba, que sus vecinas no la soportaban, o que su marido la engañaba. Bendita ignorancia.

Además en el coro parroquial desafinaba. Y eso tampoco lo sabía.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


Deixa un comentari

Innocent o culpable

Avui, que no hi ha escola, l’Albert és amb la seva mare. La Maria se l’ha endut a la feina, no vol córrer el risc que aparegui un blau al seu cos com l’altre dia. Ella no acaba de creure’s que es colpegés amb la porta. I si ha de presentar una prova contra el seu marit en un hipotètic divorci, no vol que sigui en el cos de l’Albert.

El seu marit, el Mateu… tan dolç que era al principi, però darrerament… Li ha deixat una nota a la porta per quan torni de la feina: “No truquis a la veïna per recollir l’Albert, ha vingut amb mi”.

Ara els seus horaris laborals són incompatibles. El Mateu fa el torn de nit a un hotel de la capital i ella hi neteja les habitacions. Va controlant al nen, que es mou pels passadissos de la planta on ella feineja. “No facis cap malifeta”, li diu. I és que ha vist un “No molesteu” a terra. A la següent porta el cartell mostra la cara “Arregleu l’habitació”. Quan hi entra, sorprenent la parella que es mou rítmicament al llit, obté la prova que buscava.



Deixa un comentari

Personatges brossians (30/12 a 3/1)

L’usurer diu:
“Tu et quedaràs en els ossos
i jo, cada cop,
amb els barrets més grossos”

[Enllaç al tuit]


El faroner constata que qui mira la vida a través d’una ampolla no portarà la nau dels seus a bon port

[Enllaç al tuit]


La colombina expressa que darrere dels llavis i la piga hi ha una persona que no es compra amb un plat a taula

[Enllaç al tuit]


L’empleat nega que massa bo vol dir ruc, tot i que a vegades se li pugin a la gepa.

[Enllaç al tuit]


L’altre es pregunta, despullant l’ànima després de treure’s la roba, si ella l’estimarà tal com és. 

[Enllaç al tuit]



Deixa un comentari

Girar full

La vella llibreta en porta el compte…

Hi té apuntat cada vespre que el pare tornava begut i els esbatussava a tots: mare i germans, amb una pàgina dedicada al cinturó que li marcava l’esquena quan, per ser ell el gran, li intentava plantar cara. En un altre full hi ha les vegades que el capellà de l’escola volia “jugar amb el seu ocellet” tot evitant mirar-lo a la cara, o fer “entrar el seu aguiló a la cova” mentre el subjectava per l’esquena. Més endavant anotava els dies que els grans de l’institut l’havien avergonyit quan li prenien la roba i havia de sortir nu del vestidor, passant entre les noies que se’n burlaven rient escandalosament.
Per fi va créixer deixant tot allò enrere.

Ara ha girat full, i a la llibreta hi escriu altres coses: un palet per cada brètol que apallissa, una creu per cada noia que viola i una marca especial per cada desgraciat que mata.



Deixa un comentari

Utilidad

Las mañanas, si no llueve, las pasa en su huerto. Esa afición fue un gran descubrimiento desde que se quedó sin empleo. Que sobraba gente, le dijeron. Demasiadas puñaladas traicioneras, pensó él con rabia contenida. De nuevo se vuelve a sentir útil en casa, pues cada mediodía lleva algún fruto de su esfuerzo: lechugas, berenjenas, calabacines, tomates,… Le crecen hermosos. En unos meses ha conseguido mejorar notablemente su calidad. Los compañeros de las parcelas vecinas están intrigados, les gustaría saber qué fertilizante usa.

Ahora duda ante la oportunidad de volver a su antiguo trabajo. Parece que ha habido algunas vacantes.



Deixa un comentari

Cartes segrestades

Ha estat quan la mare ha mort que ho he sabut. Endreçant els seus papers i caixes velles han aparegut un munt de cartes antigues, de quan no hi havia el correu electrònic… i anaven adreçades a mi! Les he obert i m’ha caigut l’ànima als peus. Eren de l’Albert! En adonar-me’n, tot el passat m’ha tornat de cop: aquell institut del poble veí on vaig començar el batxillerat, les noves amistats, els ulls de l’Albert…

N’he començat a llegir una: “…voldria poder passejar amb tu, agafats de la mà, com qualsevol altra parella, sense crítiques, sense burles…”. Paro la lectura, fa massa mal, em remou per dins. Essent jo de família benestant, era impensable que em permetessin sortir amb ell. Amb tanta classe social i tants prejudicis… on queda l’amor?

Per a tallar-ho d’arrel em van canviar a una escola de la capital. Vaig deixar de veure a l’Albert i ho vaig passar força malament una llarga temporada.

No sé si continuar la relació amb l’Albert als setze anys hauria canviat res del meu futur. Molt temps després, superades les pors i prohibicions imposades per la meva família, vaig conèixer el Guillem i hem construït la vida junts. No hem tingut fills, però a les nostres nebodes els hem transmès el que sempre m’he dit a mi mateix: “Miquel, l’amor no pot ser mai un error”.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]