PETITES HISTÒRIES


1 comentari

El pla

Els soldats enemics havien arrasat el poble i van empènyer el seu reduït grup armat a les muntanyes. Allí s’hi van atrinxerar. Els dies passaven i cada vegada els ànims pesaven més. Llavors, l’Anselm, veí de la zona, va recordar que hi havia una cova que permetia creuar el petit cim. I va decidir fugir de la guerra. Ja en tenia prou de trets, de companys ferits, d’homes que morien sense poder-los auxiliar… No volia ser ell el següent.

A les nits, quan ningú el veia, s’apartava del campament i explorava les roques, fins a identificar el lloc de l’antic pas reconeixent les pedres triangulars de l’entrada. Començà a treure els rocs que tapaven l’obertura i va trobar el camí. Aquell dia se li va acabar el temps, els estaven cridant per formar i, amb el tràfec del matí, el veurien. L’endemà marxaria.

Quan es va amagar el sol, s’aixecà de la màrfega on dormia i va sortir cap a la cova. Tot i no fer soroll, un altre soldat es despertà i va anar-hi al darrere. Però abans, avisà un dels companys. Al final va ser una comitiva que el seguia i ell, sense adonar-se’n, caminava content perquè tornava a casa, deixava decidit el front. “Adeu”, els digué en silenci. Just entrant a la cova, va sentir una remor de passes i veus rere seu. Va pensar que l’havien descobert i s’imaginava que el declararien desertor. Se li apropà l’oficial a càrrec de l’escamot. L’Anselm gairebé no s’aguantava dret per la tremolor que l’envaïa.
–On va aquest passatge sota terra, soldat?
–A l’altra banda de la muntanya, senyor.
–Excel·lent pensada, Anselm. Sortirem per la seva rereguarda i enxamparem per sorpresa l’enemic. Sabia que podia comptar amb tu, tens fusta de líder. Endavant, que et seguim!


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


2 comentaris

Poco más que un cronón

Ella todavía no tiene miedo porque no ha visto al hombre que, oculto en las sombras de un portal en esa calle desierta, espera a que se acerque una mujer. Cualquiera le vale. Los rayos de luz van menguando entre los edificios. Ella, a quince pasos, pone las gafas de sol en su funda del bolso. Él observa que lleva falda, mejor así. Ella, a diez pasos, saca el móvil y sonríe por el mensaje que acaba de recibir. Él admira su largo cuello y saliva imaginando cómo lo recorrerá con la lengua. Ella, a cinco pasos, guarda el teléfono en el bolsillo de la chaqueta. Él lanza una mirada furtiva a sus pechos voluminosos y nota que algo crece dentro del pantalón. Ha planeado al detalle los movimientos, lo ha hecho otras veces. El encuentro es inminente. Ya ha empapado el pañuelo de cloroformo para, en cuanto llegue a su altura, dormirla mientras la arrastra bajo las escaleras. En ese último paso es cuando ella lo ve y, entonces, durante una pequeña fracción de segundo, siente un miedo cerval.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


3 comentaris

Una imatge val més que mil paraules

Sempre havia estat molt reservat, separant la feina de la vida privada. Però, en entrar a la firma d’advocats més prestigiosa de la ciutat, sabia que allò hauria de canviar. Les diferents generacions dels socis principals entenien la família com a centre i puntal de les persones, per aquest motiu els seus empleats decoraven la taula de l’oficina amb una fotografia amb l’esposa, o marit, i els fills. Així doncs, tot i no voler-ho, allí estava ell, en un marc, amb una dona rossa i un bebè als braços. Amb el pas dels anys, va renovar la imatge un parell de vegades, i se’l podia veure amb la dona i dues nenes petites.

«Hauran crescut molt les teves filles!», li va comentar l’altre dia un dels directors. Ell pensa des de fa temps que tocaria actualitzar la foto, el problema és que la veïna es va mudar l’estiu passat. Potser, amb unes gorres, la germana i nebodes del seu nou xicot s’hi assemblarien força…



Deixa un comentari

Veïns

La meva habitació dona al celobert de l’edifici. Enfront, un pis amunt, hi viu la Nora, la noia més bonica de l’institut. Bé, a mi m’ho sembla. Va a una altra classe i no parlem gaire tot i que, quan puc, miro entre les meves cortines per si la veig. A vegades sento música i passa cantant i ballant per davant de la finestra. En aquells moments guardo un absolut silenci per evitar que em descobreixi perquè, si ho fes, em quedaria glaçat com un iceberg i em voldria fondre.

Ahir va ser pitjor que això. La cuina fa cantonada amb el meu quarto i, de la galeria fins a on jo soc hi ha, en diagonal, uns estenedors d’aquells que s’estiren i la corda corre per una politja. L’estructura es replica, simètric, pel pis de davant. Total que, no sé com, unes calcetes de la Nora havien caigut damunt d’un dels meus calçotets estesos. Seria un senyal del destí? Llavors ella va obrir la finestra i, sense pensar-m’ho gens, vaig cridar-la per just després posar-me de color pebrot i no saber què dir-li mentre assenyalava la roba. Ella, en distingir-ho, va envermellir i va girar-se cap a dins buscant a sa mare, que va baixar a recollir-ho. M’ha sobtat veure que també es torbava.

Avui al matí, en apujar la persiana m’he trobat amb el seu somriure i m’ha dit que els dibuixos que tenia enganxats al vidre li semblaven ben guapos. Crec que m’atreviré a parlar amb ella a l’institut amb l’excusa d’ensenyar-li algun altre esbós, potser el seu retrat en manga que vaig fer la setmana passada. Tant de bo li agradi.


  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 177 – contenir la paraula “silenci ” i opcionalment “els protagonistes decideixen anar a parlar amb algú per solucionar un problema que els amoïna, però en intentar parlar descobreixen que són muts”).


Deixa un comentari

Decisión

Fuera de toda previsión te inunda la mente la imagen de un niño pequeño, minúsculo, de hecho es un bebé con un pijama nuevo de superhéroes (porque a ti siempre te han gustado los cómics) que empieza a llorar desconsolado y, para calmarlo, te lo pones al pecho mientras le acaricias la cabecita todavía pelona, y entonces te llaman por tu nombre completo y vuelves en un segundo a la sala donde estabas esperando, irguiéndote incómoda en la silla, y te preguntas por qué te hace esto tu subconsciente, por qué quiere llenarte otra vez de dudas ahora que ya habías resuelto dar el paso, y te ahogas sollozando por dentro hasta que decides que no puedes levantarte y entrar en el quirófano y borrarlo de tu vida aunque su padre sea un desconocido que te abordó sin pedir permiso aquella noche de verano.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC (amb videorelat del relat guanyador) ]

—>> MICRORELAT MENCIONAT A LA SELECCIÓ!!    [Enllaç a la Selecció del concurs “10 Años de ENTC”]


2 comentaris

L’art no cotitza en borsa

Quan he d’acompanyar el meu home a un dels seus tediosos sopars de feina, m’ho prenc amb resignació. “Només ho fan una vegada al mes i he de quedar bé amb els socis”, em diu. “Ja veuràs com aviat m’ascendiran”. Aquella nit va començar tan avorrida com totes les anteriors. No es pot negar que el restaurant i els seus plats eren de luxe, però les converses seguien sempre el mateix patró: lleis i sentències, judicis i advocats. Llavors, l’inesperat. Es va aturar la música suau que sonava de fons i va arribar-nos el so d’un instrument de corda. De seguida em vaig girar per veure d’on venia i, a l’extrem de la sala, una dona força jove tocava el violí. Quina expressivitat! Les notes quedaven com suspeses a l’aire. Amb exquisida suavitat inundaven la sala, les nostres oïdes i la nostra ànima. Crec que no vaig ser l’única que va parar de menjar per només escoltar-la. Després van seguir peces de gran velocitat, amb una digitació impecable. Aquella noia tenia un do. La vetllada va canviar radicalment, vaig quedar embadalida davant del seu art. Sublim.

Ahir em van encarregar l’organització d’unes conferències que ocuparan tot un dia. Han d’incloure un dinar informal a base de canapès per afavorir la interacció entre els participants. Em va venir al cap la idea de comptar amb el bell acompanyament del darrer sopar del bufet i pensava preguntar al restaurant com contactar amb la música. Però al final no va fer falta perquè, a la tarda, la virtuosa violinista va trucar a la porta de casa per entregar-me la darrera compra feta per internet.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Laberints

Quan ell arriba, la troba al menjador, plegant robeta de nadó amb un somriure al rostre.
–És bonic aquest conjunt, oi? Li quedarà molt bé al nostre fillet.
–D’on l’has tret?
–Era dalt al terrat, assecant-se.
–Deu ser dels nous veïns, ara els hi torno.
–Què dius, Manel? La necessitem per al nostre…
–Teresa, si us plau, no hi tornem.–Ell l’abraça.
Tots dos tenen els ulls negats de llàgrimes. El seu bebè va patir la síndrome de la mort sobtada fa quaranta anys i, darrerament, quan la Teresa veu robeta per a petitons, la seva ment no pot evitar traslladar-se a aquells mesos plens d’una felicitat que els fou arrabassada de cop.



Deixa un comentari

Visions

Les portes no es tanquen. Transcorren uns minuts. Dues estacions més endavant, el tren resta aturat amb la meitat dels vagons encara dins del túnel.
“El servei a la línia 3 de metro es troba interromput…”.

Un noi amb motxilla a l’esquena marxa corrents a buscar un autobús, a veure si arriba a temps a l’examen.

El conductor del comboi anterior ha sortit de la cabina ben trasbalsat. A les trobades amb companys havien parlat d’algú a qui li havia passat, però ell creia que podria frenar a temps, donat el cas.

Uns passatgers que esperaven en aquella l’andana, horroritzats, comenten què li devia rondar a l’home pel cap, quines angoixes el podien moure a una acció tan desesperada.

Els veïns, en rebre la notícia, culparan al sistema que no el va protegir en la seva vulnerabilitat, en perdre definitivament la feina després de tants mesos d’inactivitat per la pandèmia.

El director de la seva oficina bancària, quan condueix cap a la seva segona residència, ja no recorda que va donar un ultimàtum al Pere tot reclamant-li els rebuts endarrerits de la hipoteca.


  • Presentat als Premis Arnau de Palomar 2021, tractant el tema “la societat postpandèmica”.


2 comentaris

En rodaje

Ella era como un cochecito acabado de armar. Recién colocado junto a la acera con su chapa de un azul sin estridencias, perfecto para una quinceañera. Preparado para iniciar su andadura, para darle cuerda y que empezara a circular, de momento ella sola pues seguía cubierto el asiento del acompañante.

Por su misma calle algunos vehículos avanzaban ligeros teniendo a los mandos a compañeras de pupitre. Otras de cursos superiores corrían incluso a velocidades de vértigo por la autopista. Pero ella no tenía prisa. Tiempo habría de acelerar y poner a más de tres mil revoluciones el motor. No quería quemarlo y precisar reparaciones, como algún caso que había visto.

Hasta el día en que un macarra de barrio la siguió volviendo del instituto y se encaprichó de esos ojos que eran como faros en la oscuridad, de esas curvas que ya marcaban su cuerpo, de ese brillo que ella guardaba para alguien de su futura elección. Sin compasión, el bracucón le saltó al cuello, arrancó la lona del copiloto y, forzando la llave con forma de un antifaz que no escondía sus intenciones, lo estrenó pisando a fondo el acelerador.

Desde entonces ella sigue en el taller.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


4 comentaris

Alfredo

La verdad es que soy bastante distinto al de la foto de boda que preside el comedor. Pero ella no lo aprecia. En mi juventud todavía me parecía menos a ese apuesto novio. Ahora, de viejo, es cierto que somos todos un poco más iguales y es fácil confundirnos. Por eso me recogió. Aquel día, cuando me encontró en la puerta del supermercado, se podría decir que volví a nacer. Pensé que se acercaba a echarme unas monedas y, sin embargo, me dijo: “Alfredo, ¿qué haces ahí sentado? Ven a ayudarme con la compra”. Me hizo coger un par de las bolsas que llevaba y acompañarla a casa. “No te quedes quieto como un pasmarote, guarda las cosas en su sitio”. Y aquí estoy, convertido en Alfredo, de quien enviudó la pobre mujer unos meses atrás.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes d’octubre en castellà de la Microbiblioteca]