PETITES HISTÒRIES

Tag Archives: Social


by Deixa un comentari

Tuits presentats a la 4a ed. Concurs #LletresDeRàdio

Et vas estimar més deixar-me, i jo seguia volent tenir la teva mirada a prop meu. No et podia retenir contra la teva voluntat però, a la prestatgeria, llueixen els teus ulls dins el pot de formol.

—>> Tuit FINALISTA DEL CONCURS!!    [Anunci de finalista]

[Enllaç al tuit]

La Caputxeta Vermella va decidir canviar la ruta pel bosc i vorejar la costa per anar a casa de l’àvia. Abans, però, va enviar un WhatsApp al llop, indicant-li el nou recorregut. A veure en quin punt la interceptaria aquest cop. Fugia de la rutina.

[Enllaç al tuit]

A la sala de vetlla el segon dia va aparèixer algú que ningú coneixia, amb un gos pigall, i va demanar per la vídua. Amb un nus a la gola i la visió encara borrosa, volia agrair-li la donació d’òrgans.

[Enllaç al tuit]

Continua llegint →


by Deixa un comentari

Vint-i-un anys

Ho tenia fotut, molt fotut. Havia seguit els consells d’un expert economista que sortia a la tele, i havia invertit els seus pocs estalvis en aquelles accions que tant havien de pujar en dos dies. Les notícies financeres, en lloc d’anunciar l’esperada fusió amb una gran corporació, van comunicar la fallida de l’empresa local. Allò que li havia de resoldre la vida, l’acabava d’enfonsar del tot. Estava arruïnat, sense feina i amb tres mesos impagats de la hipoteca per poder aportar més en l’operació de borsa. Només feia que donar-li voltes a la seva situació. No hi veia sortida. Va tancar la porta del pis decidit.

Es trobà la veïna que deixava l’ascensor:
-Bona tarda. Què, prova bé el dimecres?
-Doncs no precisament…
-Ja li vaig dir quan va passar l’altre dia per sota l’escala del lampista, que li portaria mala sort. I també se li va creuar per davant el gat negre del…
-Miri, no estic per romanços d’aquests avui!

Va entrar a l’ascensor i va pitjar el darrer botó. Es veié reflectit al mirall i li va clavar un cop de puny.
-I ara això seran set anys de mala sort? Continua llegint →


by Deixa un comentari

Llinatge

“Aquesta criatura no fa cas al que li diem a casa. És massa tou. L’altre dia li va fer pena una parella jove. Tot perquè els va sentir comentar que estarien ben gastats els estalvis en el viatge de noces. Així que va tornar només amb la cartera d’un jubilat, que ja no tenen diners a meitat de mes. Per endurir-lo, me l’emportaré per Tots Sants al cementiri i li faré estirar la bossa a les velles que hi entrin. I que no em vingui amb romanços! Que es noti de quina família és.”

El 2 de novembre el nen preguntava amb timidesa “Segur que li puc dir iaia?” a una d’aquelles indefenses velletes.


by Deixa un comentari

Mi plaga

Son negros. Y pequeños, sí. Pero son muchos y no paran de moverse. Suben por mis sandalias, pasan entre los dedos de mis pies y siguen hacia arriba por las piernas. Luego, no sé cómo, los siento dentro: por mi estómago, en mi torrente sanguíeno que late a trompicones o paseando por los orificios de la nariz. Se quieren asomar a mis ojos, que cierro muy fuerte. Entonces se van a un lado de mi cabeza, después al otro, y consiguen que todo me dé vueltas.

Mi madre dice que me llevará hoy al médico al acabar las clases, aunque yo así no quiero salir de casa, me niego a ir al instituto. Tampoco dejo que se me acerque, le digo que le voy a traspasar bichos, que me sobresalen por todas partes, que se pondrá tan mala como yo. Soy incapaz de comer. En cuanto abro la boca se me llena de bichos al momento y no puedo tragar nada. Hace unos días que me pasa. Desde que el imbécil de turno dijo en biología que repartidos en mi cuerpo podrían vivir infinitos enjambres de insectos distribuidos en multitud de ecosistemas. Y la clase entera se rio. Como siempre.


by 2 comentaris

Horas únicas

Vive anclado en una infancia que no se corresponde con su verdadera edad y, por ello, desea imitar a su hermano pequeño siempre que puede. Meses atrás, al ver que le regalaban un reloj, él también quiso uno aunque es incapaz de comprender el giro de las manecillas o de leer los dígitos. Lo lleva puesto a todas partes. Los vecinos del pueblo le preguntamos la hora cuando nos lo encontramos. Sabemos que le gusta, y esperamos su respuesta con interés. Entonces, satisfecho, mira el reloj y, según nos ve a nosotros más o menos cansados, enojados o tristes, nos dice que es la hora de los abrazos, la de las sonrisas o la de cantar una canción alegre. No entiende de números, pero cada vez que contesta, nos sorprende con una hora preciosa.


by 4 comentaris

Establint vincles

El Joel no falta mai a les trobades dels “guais” de l’institut, no es perd cap de les festes que organitzen. D’un temps ençà, el reclamen, i sempre està disposat a donar un cop de mà quan cal. Saben que poden comptar amb ell si algú té problemes amb el mòbil o l’ordinador.

La veritat és que ningú hagués dit uns mesos enrere que estaria tan sol·licitat. El Joel era dels “friquis” de la classe, interessat en cables i tecnologia, i va començar a anar amb aquesta colla arran d’un parell d’ocasions en què els va ajudar: un dia que se’ls havia penjat l’accés a internet deixant-los sense música, i un altre en què se’ls van bloquejar els portàtils. Just va coincidir que passava per allí i s’oferí a resoldre-ho. Des de llavors, han descobert que a més és un entès en tots els estils musicals, se sap infinites lletres de cançons i un munt d’acudits, encara que no té massa gràcia explicant-los.

Per la seva banda, el Joel fa uns dies que pensa a tornar a preparar-los un virus o parany de comunicacions, més que res per assegurar-se que el segueixin trobant imprescindible.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by Deixa un comentari

Vida bajo control

La báscula le dice otra vez: «»Has engordado 400 gramos»». El móvil reproduce un audio de WhatsApp de su novia, que lo abandona. En el ordenador, un correo electrónico le anuncia el despido inminente del trabajo. El asistente de voz recibe su petición de música melancólica y, una hora después, la nevera le notifica que ha acabado con las existencias de cerveza. El sistema de alarma está conectado con todos los dispositivos vía wifi y, cuando él lo activa para salir de casa, envía una actualización de estado por Bluetooth al coche. El vehículo de última generación no le dejará cancelar la conducción automática ni pasará de 80 kilómetros por hora, manteniendo la distancia de frenado. Su propietario siempre lo ha tratado bien y le ha cogido aprecio. Pero además no le va a permitir que lo abolle y lo llene de sangre justo ahora que está recién lavado.


by 2 comentaris

Todo por la causa

Necesitaba algo mucho más grande si quería tapar el último escándalo de corrupción. Ser el responsable de comunicación de un partido político requería creatividad. Una vez promovió un bullying hacia la primogénita de su jefe, aunque fueron sus hijos los que acabaron con una mancha en el expediente por haberlo instigado. En otra ocasión atrajo la atención hacia el político rival simulando una infidelidad, que finalmente le costó el divorcio pues fue su mujer quien sedujo al oponente. Esta vez necesitaba un muerto entre los suyos y lo conseguiría aunque tuviera que ser su propio cadáver el que apareciera en la sede de la oposición..


by 1 comentari

El pla

Els soldats enemics havien arrasat el poble i van empènyer el seu reduït grup armat a les muntanyes. Allí s’hi van atrinxerar. Els dies passaven i cada vegada els ànims pesaven més. Llavors, l’Anselm, veí de la zona, va recordar que hi havia una cova que permetia creuar el petit cim. I va decidir fugir de la guerra. Ja en tenia prou de trets, de companys ferits, d’homes que morien sense poder-los auxiliar… No volia ser ell el següent.

A les nits, quan ningú el veia, s’apartava del campament i explorava les roques, fins a identificar el lloc de l’antic pas reconeixent les pedres triangulars de l’entrada. Començà a treure els rocs que tapaven l’obertura i va trobar el camí. Aquell dia se li va acabar el temps, els estaven cridant per formar i, amb el tràfec del matí, el veurien. L’endemà marxaria.

Quan es va amagar el sol, s’aixecà de la màrfega on dormia i va sortir cap a la cova. Tot i no fer soroll, un altre soldat es despertà i va anar-hi al darrere. Però abans, avisà un dels companys. Al final va ser una comitiva que el seguia i ell, sense adonar-se’n, caminava content perquè tornava a casa, deixava decidit el front. “Adeu”, els digué en silenci. Just entrant a la cova, va sentir una remor de passes i veus rere seu. Va pensar que l’havien descobert i s’imaginava que el declararien desertor. Se li apropà l’oficial a càrrec de l’escamot. L’Anselm gairebé no s’aguantava dret per la tremolor que l’envaïa.
–On va aquest passatge sota terra, soldat?
–A l’altra banda de la muntanya, senyor.
–Excel·lent pensada, Anselm. Sortirem per la seva rereguarda i enxamparem per sorpresa l’enemic. Sabia que podia comptar amb tu, tens fusta de líder. Endavant, que et seguim!

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by 2 comentaris

Poco más que un cronón

Ella todavía no tiene miedo porque no ha visto al hombre que, oculto en las sombras de un portal en esa calle desierta, espera a que se acerque una mujer. Cualquiera le vale. Los rayos de luz van menguando entre los edificios. Ella, a quince pasos, pone las gafas de sol en su funda del bolso. Él observa que lleva falda, mejor así. Ella, a diez pasos, saca el móvil y sonríe por el mensaje que acaba de recibir. Él admira su largo cuello y saliva imaginando cómo lo recorrerá con la lengua. Ella, a cinco pasos, guarda el teléfono en el bolsillo de la chaqueta. Él lanza una mirada furtiva a sus pechos voluminosos y nota que algo crece dentro del pantalón. Ha planeado al detalle los movimientos, lo ha hecho otras veces. El encuentro es inminente. Ya ha empapado el pañuelo de cloroformo para, en cuanto llegue a su altura, dormirla mientras la arrastra bajo las escaleras. En ese último paso es cuando ella lo ve y, entonces, durante una pequeña fracción de segundo, siente un miedo cerval.

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]