He trobat les seves ulleres. En Marcel feia tres dies que les buscava i ara… Una llàgrima galta avall acompanya els meus pensaments que es perden entre boirines. Les deixo damunt la taula de la cuina on m’estic prenent un cafè, l’únic que em puc empassar aquests dies, i les miro fixament. Encara no me’n ser avenir que no hi sigui, ha estat tot tan de sobte… Vaig al piano. Una vegada més m’assec a la banqueta i fullejo els manuscrits que continuen al faristol. Torno a tocar amb la mà dreta el tema principal, per a violoncel solista, dins el darrer moviment de l’obra que quedarà inacabada. Quina força transmet! L’estava polint per portar-la a l’orquestra que li havia encarregat, deia que no la volia mostrar a ningú fins a trobar-la perfecta, i a mi ja m’ho semblava de perfecta! Recordo quan em va ensenyar les notes, farà uns dotze anys ja, els dos asseguts al teclat, com rèiem perseguint-nos els dits… Els ulls se’m neguen de nou.
Vaig a l’escola de música a recollir les seves coses. Abans de pujar, entro al bar del mateix carrer i demano un tallat. Hi ha poca gent, uns nois xerrant a la porta i dos tamborets més enllà una dona amb la mirada perduda. Me’l prenc i pago. Quan m’aixeco i passo pel costat d’ella, sento com cantusseja una melodia. Sóc l’única que la pot reconèixer. Se’m glaça el cor.
-
- Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “música”.
PETITES HISTÒRIES 
4 Març 2019 a les 19:49
Subtil i agradable lectura . Amb delicadesa i sensibilitat deconstrueixes en aquest relat la creença que: s’atrapa abans un mentider que un coix!
17 Març 2019 a les 20:19
Celebro que t’agradi, Anònim. Gràcies per deixar el teu comentari.