PETITES HISTÒRIES

La bufada d’en Rinus

Deixa un comentari

En Rinus, el rinoceront, tornava a estar sol. Havia estat acompanyat per la seva parella durant un temps, però abans que nasqués la cria la futura mama rinoceront va marxar. És així la vida dels mascles, solitària, des de sempre, i mai s’han plantejat que pugui ser diferent.

Un dia en Rinus es va fer mal amb una branca en una pota i no podia moure’s. Va estar de sort en ferir-se al marge del riu, perquè allí tenia aigua per beure i plantes al voltant per anar menjant. Però va arribar el dia en què se li van acabar les fulles que el rodejaven i ja no arribava a les que estaven més lluny ni rodolant per terra. Quan va intentar aixecar-se, una fiblada de dolor el va travessar i es deixà caure un altre cop a terra.

Així estava, lamentant-se a la riba, quan travessaren el riu alguns animals. Com tenia per costum els va deixar anar un rugit per espantar-los, i zebres i gaseles van marxar ràpidament. Però un cop havien creuat, es van aturar en veure que el rinoceront no es movia:

– Doncs és cert el que diuen, està ferit!, i no es pot moure –va dir una gasela.

– I si l’ajudem? – preguntà una zebra de les més joves.

– Què dius ara? Si és un antipàtic! No el sents com ens fa fora? Anem, anem –va contestar una altra zebra del grup.

Va anar corrent la veu, confirmant el rumor: en Rinus estava ferit i no es podia moure. La notícia va arribar a animalons més petits com el mico. Quan un de jove proposava apropar-s’hi per ajudar-lo, algun de gran deia:

– Si hi anem, esbufegarà i ens farà marxar!

I altres encara més petits ho van sentir… les formigues de la sabana també ho comentaven. Hi va haver un grup força nombrós que es va armar de valor:

– Anirem a la riba, ens hi aproparem una mica, que no ens pugui aixafar, i fent una cadena de fulles, les empenyerem i n’hi deixarem unes quantes a prop perquè mengi.

I així fou com uns petits animalons van decidir ajudar el gran rinoceront i es van organitzar per fer-li arribar menjar. En Rinus semblava que anava a fer una gran bufada com era habitual en ell, però s’ho va repensar i, amb una veu molt fluixeta, va dir:

– Gràcies.

Les formigues, que havien portat les fulles amb una mica de por, van marxar del riu amb un gran somriure als llavis, contentes d’haver-lo ajudat tot i que ell no ho havia demanat.

Aquesta gesta va córrer de boca en boca, i altres animals de la sabana van voler contribuir portant més menjar al rinoceront: els micos, les gaseles, les zebres, … Amb tot el que li van deixar a la vora, en Rinus va tenir aliment per anar fent mentre se li acabava de curar la pota. Quan ja va estar bé i es va poder aixecar, va pensar en tots els animals que l’havien ajudat, començant per les petites formigues, i va suavitzar el seu mal humor habitual. Això sí, només amb els animals que viuen allí. De manera que si mai aneu per aquell riu, no penseu que us saludarà amablement… a vosaltres us deixarà anar la seva famosa bufada antipàtica.


Presentat al Concurs de contes solidaris 2015  i al  7è Concurs de contes “Castell de la Tossa”.

Anuncis

Autor: M.Carme Marí

Twitter: @carme_tuit Blog: https://PetitesHistories.wordpress.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s