El blog “La colina naranja” llença la proposta “Primavera de Microrrelatos Indignados 2016”.
Condicions: Els microrelats han de tenir com a tema de fons als refugiats de qualsevol part del món, amb un màxim de 250 paraules. En català o castellà.
Es poden enviar fins dia 20 de juny de 2016.
Els relats es penjaran al blog organitzador i podran ser seleccionats per publicar-se en un llibre solidari.
Presento:
“Como sombras disipadas por un nuevo amanecer. Así quiero ver tus miedos, mi pequeño. Espero que con el cariño y amor que encontrarás en tu nueva casa, puedas ir olvidando tu triste pasado y tu duro camino hasta llegar a nosotros.”
Los padres adoptivos se deshacen en atenciones hacia su hijo. El tiempo es un aliado, y el niño va curando sus heridas, disminuyen sus pesadillas, su mirada se dulcifica, sus palabras empiezan a fluir con normalidad.
Aún y así, llevará de por vida unas cicatrices, marcas indelebles del horror sufrido. Por ejemplo nunca podrán ir de vacaciones al mar.
És fosc, molt fosc. Ni la lluna ha gosat sortir, tenia por de la foscor. Les maldats del món, les nostres maldats ens han caigut a sobre i han deixat el cel negre, negre i roig. Negre de plors, roig de sang. Plors de desesperança, sang d’innocents.
Europa avergonyeix el seu propi poble essent insensible a altres pobles que pateixen. Europa té amnèsia i ha oblidat que no fa tant de temps ella mateixa patia. I plorava. I sagnava.
Només ens queda esperar una nova aurora, un nou dia, nou de debò, en què les persones comptin més que els números, en què se les tingui en compte pel que són i no per les seves riqueses, en què les vides dels éssers humans valguin el mateix independentment del color de la seva pell o del seu origen. Potser llavors torni la llum sobre l’horitzó a alimentar bells somnis.
Hi ha una cuina on uns nens esmorzen xocolata i galetes. Com fan tots els nens, acaben saltant gotes de xocolata fora de la tassa, i una de ben gruixuda arriba a la paret. La mare els renya, com fan totes les mares, i els demana que ho netegin. De sobte sona una sirena i mare i fills corren cap al refugi. No som a Europa, som a Síria, i a la ciutat de l’Amal les sirenes sonen sovint. Al refugi es reuneixen amb el pare que, com fan tots els homes, hi ha acudit deixant la feina. S’abracen ben fort i tanquen els ulls mentre senten les explosions damunt els seus caps.
Quan s’atura el so eixordador surten. El panorama és desolador. Avui ha tocat de ple al seu barri. Al seu carrer l’edifici del davant és un munt de runa. Els pares, desesperats, decideixen fugir de la ciutat. No esperaran al proper atac a saber si els tocarà a ells o si no arribaran a temps al refugi. Posen roba d’abric a les maletes i als nens els deixen agafar una joguina. Caminaran cap a un futur incert, potser avui dormiran sota les estrelles, però serà un cel d’on no cauran bombes.
En començar el camí es giren per darrer cop. Deixen la seva llar, l’ampli menjador assolellat, les habitacions on reien i jugaven, la cuina on menjava tota la família i on va quedar oblidada, com a petjada d’un ahir amb somriures d’infants, la taca de xocolata.
Recuerdo cuando era abogado, en Alepo. Eso fue hace cuatro años, aunque parece que haya pasado una eternidad. Ahora tengo suerte de estar vivo en este campo de refugiados.
Es tan injusto, pero… ¿a quién demando por ello? ¿A quién reclamo que me devuelva mi anterior vida, mi casa, todo lo que he perdido? ¿Quien responderá por el futuro de mis hijos que queda colgando en el aire? ¿A quién llevo a juicio por el inmenso drama humano de mi pueblo?
¿A los que facilitan las armas a uno u otro bando? ¿A los que ponen alambradas para que no entren mis compatriotas en su huida de la guerra? ¿A los que no buscan soluciones sino que esperan que por arte de magia cese la llegada por mar de más embarcaciones?
Y mientras tanto, seguimos sufriendo…
PETITES HISTÒRIES 