Sempre m’han agradat els trens. De petit era un transport divertit i ja de jove vaig descobrir tot el seu potencial: et permet conèixer a persones força diferents i parlar amb elles per una estona, persones amb qui no coincidiries mai en un altre lloc. Trobo fascinant la gent, per això em vaig matricular a psicologia. Però la teoria em semblava avorrida, prefereixo el treball de camp, parlar amb diferents subjectes, analitzar els seus punts de vista, ajudar-los a explorar el seu propi món amb uns altres ulls. Finalment em vaig fer revisor de tren de mitja i llarga distància. En el meu recorregut pels vagons demanant els bitllets sé quins passatgers estaran més predisposats a tenir una conversa. Entre ells, trio els viatgers solitaris, me’ls emporto a la meva cabina, els convido a una copa, parlem. És trista la vida quan ningú et trobarà a faltar. Busco veure com reaccionen en situacions imprevistes, en moments extrems. Sap vostè que la cara té més de 40 músculs? Rient en movem molts però alguns només els activa el pànic. I jo ho tinc comprovat. A la cabina he habilitat un mecanisme d’apertura automàtica de la porta que s’obre a l’exterior que a la vegada dispara una càmera. Vol veure el meu àlbum de fotos? És realment fascinant.
- Presentat al Concurs ARC de microrelats “Mitjans de transport” – amb el tema “en cotxe”.
PETITES HISTÒRIES 